Ves al contingut principal

Flaire de grandíssima victòria (#11s2012)











En un moviment de bola de neu d'efectes incalculables, a falta de poques hores, la gran manifestació convocada per l'Assemblea Nacional Catalana fa mig any es desborda d'èxit. Ahir al matí se superava el miler d'autocars confirmats. A la família, a la feina, entre els amics, es fàcil percebre un nivell de mobilització mai vist. Gairebé tothom pensa marxar sobre la capital catalana. L'emoció, la impaciència, és gran. A la meva ciutat, Sabadell, aquest cap de setmana en festes, els balcons es van omplint de banderes anunciant la Diada, mentre fins i tot els comerços xinesos comencen a exhaurir les existències d'estelades. Dimarts serem, sembla, davant la major manifestació de la història del país. I sí, amics i amigues, contra tots els intents de manipulació, serà un clam per demanar la independència. El moment és d'una transcendència absolutament memorable. Probablement mai més viurem un esdeveniment popular de les dimensions que ens esperen el proper Onze al Passeig de Gràcia de Barcelona.

L'alegria és tan gran, tan enorme, que res ni ningú pot ja enterbolir la grandesa de la jornada. El decantament final d'alguns polítics que han combatut la manifestació durant setmanes per afegir-s'hi finalment, no és sinó el millor símbol de la nostra victòria. Que una part notable del socialisme català més insubordinat i la direcció d'Unió, amb Josep Antoni Duran i Lleida i Josep Maria Pelegrí al capdavant, sempre disposats a criticar-nos, hagin hagut de cedir a l'evidència de la nostra força, no és (com el de la reserva d'autocars o la venda d'estelades) sinó un altre indicador que perceben nítidament la solitud en la qual, la seva actitud obstruccionista envers el futur del país, els podria deixar personalment. Una part de l'autonomisme (la fins ara més tèbiament espanyolista), davant l'allau, parlant amb la veïna, el botiguer o el company d'associació, ha percebut que alinear-se contra el desig general d'independència significa situar-se directament en la marginalitat. Renunciar al futur. I aquesta constatació és, sí, una altra confirmació que la nostra victòria definitiva s'apropa a tota màquina.

Comentaris

  1. Amic Granollacs, s'acosten dies memorables. L'acció de sobirania que el poble català desitja no és fruit de la improvisació. Ve de molt enrere, ve de la derrota de l'any 39, i ve d'encara més enrere, de segles de persecució i frustració. Aquest clam sorgeix de l'Adn català i quan troba les condicions adients s'encomana i esclata. Vibrem doncs i gaudim aquests moments, que ens han de llançar amb força vers el nostre destí com a poble amb una veu pròpia, amb una llengua pròpia i amb l'autodeterminació que hem somiat.

    ResponElimina
  2. És formidable! Ahir vàrem haver d'estar-nos a Tamariu per qüestions personals i feia patxoca veure com per tot arreu hi havia posada l'estelada. A la Palafrugell mateixa, l'Ajuntament hi havia posat en tots els fanals d'entrada de la ciutat la bandera oficial de Catalunya. Les seves dimensions són colossals! Fan la meitat de tot el fanal! Per cert, tant Palafrugell com moltes altres ciutats de Catalunya és qüestió de deixar-les anomenar pobles perquè la seva expansió urbana i densitat són de dimensions d'autèntiques ciutats.
    Mentre comprava manduca per dinar tots, vaig captar una petita conversa entre un pare i el seu fill i que estaven de visita: -Papá, que són todas estas banderas? -Mira, hijo, si aquí quieres ser bienvenido tienes que cantar el imno del Barça y ponerte esta bandera.
    Doncs, això, a Madrid estan molt espantats. Potser sí que aquesta vegada tot ens està girant a favor i ho fem definitivament això d'anar-nos-en! Res ens haurà arribat gratuïtament, res! Tot ha estat treballat molt i durament, inclosos amics com en Granollacs amb aquest blog: BRAVO!!!!

    ResponElimina
  3. Tindrem el luxe de ser protagonistes de la Història. Poques generacions ho poden dir que han tingut tal privilegi. Estic convençut que estarem a l'alçada.

    ResponElimina
  4. EMOCIO
    iNDESCRIPTIBLE....serem particeps de la independencia de Catalunya!!!!!!!!!!!!!!!!!!!No tinc paraules.....

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.