Ves al contingut principal

I després què? (#marxemja)

Xerta









De Ruiz Gallardón a Paco Maruhenda, passant per Pedro J. i Alicia Sánchez Camacho, tot l'ampli espectre de l'espanyolisme institucional i periodístic porta deu dies d'amenaces constants. És la seva estranya manera d'intentar retenir-nos. El internado. Cap esforç d'aproximació amistosa. Regle. Disciplina. Sota l'empara de la seva constitució postfranquista (poc post i massa franquista) ens avisen de la unitat sagrada i de la indissolubilitat de la pàtria. Està bé, que diria en Pujol. És com si visquessin sols en el món. Com si fóssim encara al segle XX. Com si no forméssim part de la Unió Europea i de l'OTAN (vés qui ens havia de dir que ho acabaríem agraint). Lladrucs constants. Que si ens enviaran l'exèrcit. Que si suspendran l'autonomia. Que si ens cancel·laran les eleccions. Dues breus consideracions al respecte. Primera. Realment, són conscients del ridícul universal que provocarien? S’adonen del que pensaria el món civilitzat? Com ho pairien els creditors europeus, que són els que realment manen?

Segona. Després de declarar l’estat d’excepció i de fer patrullar els tancs pels carrers de Barcelona uns quants dies, què? Després de suspendre l’autonomia i de nomenar un administrador extraordinari, què? Després de dissolt el Parlament de Catalunya, què? Quant temps, pensen que podrien sostenir una situació com aquesta? Després del ridícul mundial d’aplicar totes aquestes mesures per aturar la lliure expressió democràtica d’una majoria social que tot el món va veure al carrer el passat Onze de Setembre, què? Això sí que és inviable. Això sí que resulta absolutament irreal. Una quimera. Per tant, amics, no patiu. No només perquè els tancs de la Brunete, arribat el moment, segurament no arrencarien, sinó perquè fins i tot el govern espanyol sap que totes aquestes amenaces són paper mullat. Són una autèntica broma. Així que, tal i com el Gran Timoner i el seu govern van fent amb bon criteri, nosaltres a la nostra, mirada al front i a fer camí mentre bramen la seva impotència.

Comentaris

  1. L'Internauta no és un programa sobre internet, és un programa sobre que fa la gent amb internet. Aquesta setmana entrevistaven en Cardús a raó de la creació del web www.espolimetre.cat.

    Han començat parlant de l'aplicació en sí però la conversa ha acabat derivant cap a l'independentisme.

    Del seu moment actual i de com hem arribat fins aquí. Havent escoltat aquest programa puc dir amb rotunditat: hem guanyat.

    Cap de les amenaces i accions que esmenta en Granollacs al seu post d'avui ens fan pessigolles.

    Voleu arribar a la mateixa conclusió? Escolteu:

    http://www.vilaweb.tv/files/podcastInternauta/Internauta91.mp3

    ResponElimina
  2. Jo més aviat crec que sí que trauran tancs, hi haurà incendis casuals i atemptats, sí. Sí a tot. També empresonaran per sorpresa el President o tot el Parlament, els selectes es clar! Però, ens hem d'arronsar per un patiment, encara que sigui fort, i renunciar d'arribar a fer un bon cim? No. No tenim cap possibilitat de fer-nos enrere, tampoc. O acabem bé la feina o se'ns menjaran vius.
    Si a hores d'ara ens hem de fer enrere, mai més no ens podrem dir catalans. Escolliu!!

    ResponElimina
  3. 1-les amenaces són ridícules, de pel·lícula de sèrie B, especialment en el pla econòmic.
    2-l'exèrcit espanyol, sortosament, està supeditat a directrius exterios (em vaig alegrar de la víctora del Sí en el referèdum de l'OTAN de 1986 tot i que jo vaig votar No)
    3-el proper pas és alertar sobre la persecució dels espanyols que vieun entre nosaltres.
    ...
    Anècdota: el 20/09/2012 els militars aquarterats a la caserna del Bruc de BCN s'entrenaven en ple carrer de forma ostentatòria, fet inusual (passo per davant molt sovint des de fa 3 anys). Premonitori?

    ResponElimina
  4. He arribat a un estat d'ànim que ja els hi agradaria a molts budistes. Quant mes bramen menys m'afecta. No hem preocupen les amenaces, els insults, les mentides, etc. perquè va en contra d'ells i per tant a favor nostre. Ho tinc tan clar que ja poden dir lo que vulguin.
    Nosaltres també podem fer por si volem: "ah si no aconseguim la independència els espanyols s'ens menjaran vius!!!"
    "Si Catalunya s'empobreix amb la independència, què serà d'Espanya?. Encara pitjor.
    Altre recurs ben tronat: "on jugarà el Barça?. I què?. Què serà de la lliga espanyola sense el Barça? i la Roja on quedarà?.
    Tenen mes ells a perdre que nosaltres. Nosaltres tenim molt a guanyar.
    Realment a lo que tinc por que no em deixa dormir son els nostres polítics. Espero que en Mas continuï endavant amb el procés secessionista.
    He de confessar que desprès de criticar en Mas un munt de vegades, ara, avui he de menjar-me les meves paraules. Demà no ho sé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si serveix de consol, som molts els que estem així. Els que no hem votat mai CiU, els que no ens els hem cregut en la seva aposta per la llibertat (i més, després de pactar amb el PP). I els que ara estem "a les ordres" del Gran Timoner i confiem, confiem que no ens decebi.

      Se'ns menjaran vius si no ho aconseguim, sí. Però, de fet, ja han començat i fan titulars com "una educación, una nación". Tant de bo tot vagi ràpid!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.