Ves al contingut principal

L'ànima recuperada de la nostra sobirania (#independencia)

Sant Cugat del Vallès










L'any 1971, en aquell famós discurs del mestre Pau Casals davant les Nacions Unides, aquell en el qual va reivindicar la seva catalanitat davant el món, el músic va recordar que les nostres institucions parlamentàries, amb les angleses, foren de les primeres d'Europa a constituir-se i tenir una potent vida pròpia. Des del segle XIII i durant més de sis-cents anys, les Corts catalanes ocuparen el centre de la nostra vida política i encarnaren la sobirania compartida entre la Terra i el comte de Barcelona. Després del fiasco madrileny del passat dijous, el Gran Timoner ha tingut el bon criteri (ajudat per les casualitats del calendari de sessions) de retornar al nostre Parlament el seu paper fonamental en el procés cap a la llibertat. Podia haver convocat les eleccions des de la nostra ambaixada a Madrid, o haver reunit immediatament la comissió creada per al seguiment del pacte fiscal (la més curta de la història del món mundial). Però no, ha volgut, amb bon criteri, que sigui a la cambra parlamentària on es debati el següent pas que hem de donar i el full de ruta per continuar-lo amb pas segur.

Em sembla un encert. És una aposta intel·ligent. Durant aquests tres dies de debats que comencen avui, el món sencer tindrà un ull posat en el nostre Parlament. Arribarem, sense dubte, encara més lluny en la difusió de la nostra causa. Hem de donar tot el vigor democràtic possible (i quin millor escenari per fer-ho) a totes i cadascuna de les passes que fem a partir d'ara. Contra els seus tancs i les seves lleis tancades, democràcia, democràcia, democràcia. Això no vol dir que, naturalment, en un Debat de Política General com aquest, no haguem de parlar de les polítiques que ha promocionat durant el darrer any el govern de la Gestoria. De les prioritats que ha triat mentres es prenia dos anys per comprovar la inviabilitat mundialment coneguda del pacte fiscal. Cal debatre les decisions que ens afecten a tots que ha pres. Amb llibertat i intel·ligència, cal posar-ho tot damunt la taula. I així, aquests tres dies, tindrem un tast del que representa un país en llibertat i d'un Parlament que el vol representar i que, en fer-ho finalment de veritat, deixarà de ser de fireta. Certament, posar les quatre barres damunt l'escut del Borbó Felip V haurà estat del tot profètic!

Comentaris

  1. En aquest tan important debat que comença aquesta tarda, els que em segueixen fent-me espantar són els socialistes. Farien molt millor pel país que es dividissin i quedessin definits cada bloc d'una ... vegada. Perquè, què faran aquests dies? Potser la solució d'ells sigui el vot secret. Segur que pujaríem la quantitat de vots favorables per la indep. Si donessin llibertat de vot, aquest gest els salvaria del descrèdit més lamentable de fa anys.

    Estic impacient, de veritat!

    ResponElimina
  2. Esperem que tot vagi be i el gran timoner deixi l'ambigüitat. Son moments de dir les coses pel seu nom i fer-les. Em va agradar el Mas de desprès de la mani i el de Madrid. Però no m'agrada el Mas que dona entrada a la monarquia espanyola, parla d'estat associat amb Espanya o diu vol plantejar un referèndum sense data. Esperem que tot plegat no sigui la puta i la Ramoneta 2.0
    M'agradaria que ens concentréssim un munt de persones a les portes del Parlament aquests dies que venen. No vagi a ser que s'oblidin de la voluntat del poble.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.