Ves al contingut principal

Perquè arribarem els primers (#independencia)

Sant Salvador d'Horta
Aquests dies n'hi ha qui debat sobre els ritmes. El veterà periodista gironí Rafael Nadal (un dels opinadors més inspirats del moment) i altres com un servidor, a risc de rebre els habituals menyspreus dels del fre de mà, estem per anar depressa. Cosa que no vol dir que les coses no calgui fer-les molt i molt bé. Falcar cada pas. Difícil no significa necessàriament llarg. L'embranzida actual és molt important i crec que encara s'accelerarà. Cal aprofitar el moment. Sóc optimista de mena i em penso que no caldrà insistir gaire en la necessitat de cremar les etapes el més ràpid possible. Per estratègia i perquè a Catalunya hi ha molta gent patint que mereix solucions que només podem trobar des d'un altre marc econòmic i jurídico-polític. Afortunadament, si és que els nostres polítics encara no tenen prou clar el calendari ni el full de ruta, els espanyols ja hi seran per ajudar-los. Ho hem vist prou clar aquesta setmana amb el sorollós no de Rajoy als morros del Gran Timoner.

Alguns experts en teoria política opinen que el Quebec i Escòcia tenen molt més camí fet que nosaltres. És possible. En canvi, estic convençut que els catalans arribarem primer. Bàsicament, per la negativa d'Espanya a fer-nos una sola concessió. L'ADN que els fa imposar sistemàticament el principi "ets espanyol per collons" els portarà al desastre. A un convenciment enfollit que a l'Europa del segle XXI podran ofegar la democràcia. És la seva radical incapacitat per acceptar la necessitar de seduir i no esclafar. Són absolutament inhàbils per a una gestió racional de la pluralitat interna. Molts catalans, em temo, haurien caigut com a mosques davant la possibilitat d'una mínima oferta d'obertura de negociacions amb Madrid. Un esquer intel·ligent per altres trenta anys de migdiada i submissió. Però no. Ells no. No hi ha marge per negociar res. Res de res. El Quebec i Escòcia arribaran més tard (si arriben) perquè el Canadà i la Gran Bretanya són construccions polítiques amb sòlids fonaments democràtics. No és el cas del Regne d'Espanya: el blindatge de la presó constitucional, del qual es mostren tan ufanosos, serà la causa final de la seva pròpia destrucció.

Comentaris

  1. Massa vegades se'ns ha arribat a podrir el brou per un xup-xup mal cuinat. Al mateix Ferran Adrià li pot semblar estrany que puguem ser tant prudents fins ser covards. S'ha acabat i em sembla mentida. Encara no hem acabat de preparar-nos el dinar, però ja promet ser un bon xeflis, d'on en podrem gaudir-ne tots.
    Ara bé, ens cal posar en marxa, si no ho està ja fet, tot un equip de persones cultes que tinguin bon accent castellà i ferreny que es dediquin a intervenir als mitjans de comunicació castellans. Cal contraposar tota la campanya difamatòria i desorientadora que estan engegant des de Madrid. Això ho diu l'enigmàtic Manolo Milián Mestre, no pas jo solament. Cal una contraofensiva de propaganda política que els arribi a tots els mitjans espanyols que ens difamen. Les guerres també es guanyen en la dialèctica.

    ResponElimina
  2. Estic d'acord Ramon. No ens convé estar callats davant l'ofensiva de mentides que estan portant a terme des del centre de l'univers on està plantada, fossilitzada, La Gran Constitución Còsmica.
    Seria convenient explicar a la gent cap on anem i quines seran les avantatges i inconvenients del primer moment. Hem d'arribar a tots aquells que estan mal informats perquè els seus punts informatius son els de Madrid. (Centre del Cosmos i bressol de tot lo que existeix.)
    I per suposat Europa i el Mon.

    ResponElimina
  3. És clar, Arnau Espanyol, que Madrid és el centre del món

    ResponElimina
  4. "la presó constitucional", m'ha fet pensar en un text de la xarxa:

    http://devolucio.wordpress.com/2012/07/30/tota-cathalonia-presidii-habitatio-est/

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.