Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XXXIII). No t'estimo. Me'n vaig.

Fruit d'anys de maltractaments la seva autoestima era per terra. Naturalment, ho havia pensat gairebé des del primer dia, però a veure qui s'atrevia a dir-li a la cara. El setembre té aquella llum tardoral de festa que s'acaba. Ara, finalment, potser havia arribat el moment. A la seva casa-presó (no pas precisament, una llar endreçada i alegre) el caos havia arribat a tal punt que els veïns se n'havien de preocupar i tot. Aquell dia, alguna cosa especial li va insuflar unes forces desconegudes. Com si recuperés una part de la força de la joventut. De quan era jove i portava la iniciativa. Dels temps en els quals, en aquella contrada, tothom l'admirava per la seva capacitat i la coneixia per les seva empenta. Lluny, molt lluny quedava tot allò. Però ara, gran i arrugada, de feia massa temps tantes vegades impotent, sentia al braç una saba desconeguda. I fou així com esperà el seu marit que tornés de fer el carajillo diari d'abans de dinar. Feia temps que ell havia deixat de treballar; no li'n venia de gust. Total, amb el patrimoni d'ella podien viure la mar de bé.

Com sempre, va tornar a casa fent olor a suor i alcohol. Va desar les claus al vestíbul i va travessar el passadís de la cuina emetent un soroll poc definit i impersonal (com adreçant-se al mobiliari) que devia voler dir hola. Quan va arribar al menjador va descobrir, estranyat, ell que sempre dinava a la una per tenir temps de fer una bona migdiada, que la taula no era parada. En un reflex immediat i instintiu el seu nas va esperar debades alguna sensació olfactiva. Ella va fer una darrera mirada a través de la finestra, com per agafar impuls, va aspirar amb força i va sortir de la seva cuina a trobar-lo. A quina hora dinarem, nena? Santiago et volia dir una cosa molt important. Avui tinc una gana canina. No t'estimo. Has fet els cigrons que m'agraden? Tinc la maleta feta a la nostra habitació. Estic cansadíssim avui, va, treu la font dels macarrons. Marxo de casa. Per cert, has preparat les coses pel cap de setmana. El tren surt d'aquí dues hores. Al bar m'he trobat amb el Mariano i m'ha donat records. Adéu. Soroll de porta: pataaaplaf. Montse, per sopar em faràs aquella truita tan bona?

Comentaris

  1. I el bo del cas és que aquesta noia ho ha preparat molt i molt per evitar venjances i dolenteries pròpies dels homes. A pesar de tot, el seu neguit és tan gran i insuportable que la noia tem el pitjor i bona part del seu cos està a punt d'arronsar-se. El punt d'indignació és tal, però, que en fa del cor valent i segueix endavant. Està a punt d'arribar a la porta del no-retorn i veu que la llum d'allà li promet molta felicitat.
    Què acabarà fent aquesta bona dona...?

    (És així com segueix el conte?)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…