Relats de diumenge (XXXIII). No t'estimo. Me'n vaig.

Fruit d'anys de maltractaments la seva autoestima era per terra. Naturalment, ho havia pensat gairebé des del primer dia, però a veure qui s'atrevia a dir-li a la cara. El setembre té aquella llum tardoral de festa que s'acaba. Ara, finalment, potser havia arribat el moment. A la seva casa-presó (no pas precisament, una llar endreçada i alegre) el caos havia arribat a tal punt que els veïns se n'havien de preocupar i tot. Aquell dia, alguna cosa especial li va insuflar unes forces desconegudes. Com si recuperés una part de la força de la joventut. De quan era jove i portava la iniciativa. Dels temps en els quals, en aquella contrada, tothom l'admirava per la seva capacitat i la coneixia per les seva empenta. Lluny, molt lluny quedava tot allò. Però ara, gran i arrugada, de feia massa temps tantes vegades impotent, sentia al braç una saba desconeguda. I fou així com esperà el seu marit que tornés de fer el carajillo diari d'abans de dinar. Feia temps que ell havia deixat de treballar; no li'n venia de gust. Total, amb el patrimoni d'ella podien viure la mar de bé.

Com sempre, va tornar a casa fent olor a suor i alcohol. Va desar les claus al vestíbul i va travessar el passadís de la cuina emetent un soroll poc definit i impersonal (com adreçant-se al mobiliari) que devia voler dir hola. Quan va arribar al menjador va descobrir, estranyat, ell que sempre dinava a la una per tenir temps de fer una bona migdiada, que la taula no era parada. En un reflex immediat i instintiu el seu nas va esperar debades alguna sensació olfactiva. Ella va fer una darrera mirada a través de la finestra, com per agafar impuls, va aspirar amb força i va sortir de la seva cuina a trobar-lo. A quina hora dinarem, nena? Santiago et volia dir una cosa molt important. Avui tinc una gana canina. No t'estimo. Has fet els cigrons que m'agraden? Tinc la maleta feta a la nostra habitació. Estic cansadíssim avui, va, treu la font dels macarrons. Marxo de casa. Per cert, has preparat les coses pel cap de setmana. El tren surt d'aquí dues hores. Al bar m'he trobat amb el Mariano i m'ha donat records. Adéu. Soroll de porta: pataaaplaf. Montse, per sopar em faràs aquella truita tan bona?

Comentaris

  1. I el bo del cas és que aquesta noia ho ha preparat molt i molt per evitar venjances i dolenteries pròpies dels homes. A pesar de tot, el seu neguit és tan gran i insuportable que la noia tem el pitjor i bona part del seu cos està a punt d'arronsar-se. El punt d'indignació és tal, però, que en fa del cor valent i segueix endavant. Està a punt d'arribar a la porta del no-retorn i veu que la llum d'allà li promet molta felicitat.
    Què acabarà fent aquesta bona dona...?

    (És així com segueix el conte?)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas