Ves al contingut principal

Sí, m'he emocionat (#autodeterminació)

Deltebre
Escric una primera valoració encara en calent. Sabeu que he criticat manta vegades la paràlisi i la frustrant indefinició convergent. Precisament, per la descomunal incapacitat en la qual, l'autonomisme dels darrers anys, ha deixat el país en uns moments com aquests de crisi. Un temps de patiment extrem per a tanta gent. Uns moments en els quals, molts, quan surten de casa, no saben si tornaran amb feina o a l'atur. He criticat també el model d'exercici del poder i de cultura d'administració que ha fomentat la coalició que ens ha governat durant vint-i-cinc anys d'autonomisme. I ho continuaré fent, naturalment. Avui, però, en aquells darrers minuts èpics del discurs del Gran Timoner, he d'admetre que m'he emocionat. És l'hora que Catalunya exerceixi el seu dret a l'autodeterminació. Eleccions constituents. Un moment històric. El compromís final de no tornar-se a presentar si s'assoleix l'objectiu, per demostrar amb fets que no es tracta d'encimbellar una persona ni de donar l'hegemonia a un partit, m'ha semblat de polític enorme, de líder (i com hem trobat a faltar el lideratge fins ara).

He trobat prou encertada l'entrada reconeixent l'èxit de la manifestació de l'Onze de Setembre i fixant com a conseqüència una ràpida convocatòria electoral per al proper 25 de novembre. Pertinent, perquè era un Debat de Política General, la llarga exposició de motius i acció de l'obra de govern, sobre la qual, discrepo en molts i molts aspectes, començant per aquesta mania de titllar de demagògia qualsevol alternativa que defensi que es podria estalviar d'altres maneres, diferents a les que ha triat el govern de la Gestoria durant aquests llarguíssims dos anys de dessagnament. El final ha estat apoteòsic. Apunta en la línia de la unitat en l'objectiu des de les diverses sensibilitats ideològiques, socials i d'origen. L'aposta del Gran Timoner per una legislatura constituent posa la pilota a la taulada de les altres forces que estan per l'Estat propi: caldrà la màxima generositat de tothom. I escoltar les primeres reaccions de Jaume Collboni i Alícia Sánchez-Camacho ha estat alliçonador: desorientació còsmica i estratègia de la por i l'amenaça contra il·lusió i engrescament, contra èpica col·lectiva. En aquestes circumstàncies de superioritat moral en el discurs, la victòria electoral dels independentistes d'aquí unes setmanes serà absolutament històrica. El mandat democràtic internacionalment necessari per iniciar el procés de trencament amb la legalitat que ens van imposar per dret de conquesta i que ens vol definitivament morts i enterrats.

Comentaris

  1. Coincideixo amb en Granollacs, però rebaixaria un pèl l'eufòria. El cop de timó-per emprar un símil nàutic tant del grat del president- de CiU és visible però, atenent al llarg currículum d'aquesta coalició, pot venir seguit d'un viratge en sentit contrari. mentre, apliquem el benefici del dubte..

    ResponElimina
  2. - On vol que li enviem el paquet?

    - Apunti: Carrer Artur Mas número 4, primer tercera.

    - Sap el codi postal?

    - Sí, és el 08013

    - De Barcelona ciutat, oi?

    - Sí

    ResponElimina
  3. Si, moderem-nos perquè els del PSC segueixen fent el joc a la Camacha. Molts no l'escolten, però sí els socialistes. El resultat és nefast perquè per on no ataca l'un o fa l'altra. És clar que sumant-los els dos, potser donin un resultat petitó en proporció de la gran immensa embranzida imparable de la nostra independència.

    Ara, abans d'arribar a casa, en passant davant d'un bar, hi havia dos nois ben joves d'uns vint anys, que, estan cada un en una taula diferent -per tant, no es coneixien- parlaven amb molta prudència mútua sobre si la UE deixaria caure Grècia per salvar Catalunya. M'he quedat meravellat de l'interès que s'està despertant en el jovent sobre la política.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…