Ves al contingut principal

Una allau de gent amb pressa (#11s2012)

Alguns portem mesos escoltant i llegint improperis contra els exprés. Que si poc a poc. Que si sou uns nens. Que si us penseu que és apretar un botó. És el clam constant dels opinadors prudents que han fet de coixí a un govern que, per tot avenç nacional, ha aconseguit el gran èxit de presentar a Madrid una nova proposta de finançament en el termini rècord de: dos anys!!! Gairebé vint-i-quatre mesos durant els quals la degradació del que quedava d'autogovern, de les institucions i de les condicions de vida de la gent ha anat, en direcció contrària, a un ritme absolutament vertiginós. Catalunya 2011-2012: crisi i recentralització supersònica i govern cargol. I és així com arribem a l'Onze de Setembre. I, amics i amigues, encara ressona el zaaasca. La gernació que surt al carrer diu ras i curt que vol la independència. The broquil is over. I els d'abans tornen a dir-nos just després que sí, però que tot és molt difícil. Que prudència. Que ho hem de fer bé. I tal i tal. L'allau els ha passat per sobre i ells ho saben. I saben que han de canviar el ritme. No pas perquè siguin grans estrategues, sinó exactament per tot el contrari. Perquè el país els agafat pel coll (per no dir altres parts) i els ha obligat suspesos a l'aire.

I és així com el nostre Gran Timoner, al qual calia retre fins ara una mena de fe religiosa, comença a humanitzar-se. A concretar. A liderar de veritat. Sí, sé que de moment només són paraules, però és innegable que (finalment, per Déu) avança. Si més no, es produeix en el seu discurs un canvi fonamental en tres actes. Encara que sigui sense pronunciar la paraula màgica. Al discurs institucional, a la primera reacció pública i a l'esmorzar madrileny, el president Mas fixa per primera vegada a l'horitzó que el seu objectiu és la constitució d'un estat propi per Catalunya i que l'anomenat pacte fiscal és només una primera fase d'aquesta (tan suada i inconcreta) transició nacional. Ara, cal que la societat civil i els partits sobiranistes continuem pressionant per aconseguir que aquest canvi de ritme, aquesta assumpció de la pressa que un país que cau a troços necessita, no decaigui. I que a partir del 20 de setembre, quan la broma del pacte fiscal passi definitivament a la història, el Gran Timoner faci el pas que l'Assemblea Nacional Catalana en nom de centenars de milers de catalans li va demanar en el seu manifest: que iniciï d'una punyetera vegada el camí de la secessió d'Espanya. I quan abans, anem a votar per assolir l'estat propi.

Comentaris

  1. És la constant de les tertúlies d'aquests dos dies. La última arma narcòtica, dir que serà un procés molt dur, molt difícil i molt costós per a veure si ha ha catalanets que es caguen a les calces.

    Doncs jo crec que és tot el contrari. El procés que sí que serà difícil i costós és quedar-se dins Espanya. El Reino esta apunt de tenir 6.000.000 d'aturats. De petar socialment com un aglà. Nosaltres quan això s'esdevingui no podem ser-hi dins o rebrem de veritat. Ja ens va passar anteriorment i no va ser bonic.

    La independència serà de mantega, per la senzilla raó de que els espanyols no tenen absolutament cap arma per fer-nos mal. Dintre d'Europa son en una gàbia. I la paella pel mànec econòmica la tenim nosaltres. Per tant callaran, atorgaran i resaran perquè a l'últim moment, quan els catalans ens n'adonem de la nostra força, no anem a putejar-los.

    Per tant em preocupa molt més la incapacitat de Catalunya per arribar fins al final que les amenaces d'Espanya o la dificultat del procés.

    ResponElimina
  2. Jo crec que la gent no es creu les amenaces i les pors que surten des de la caverna i des de la factoria unionista catalana. S'estan equivocant amb les amenaces i això demostra el poc nivell argumentari que tenen.
    Cada dia que passa es va descobrint que Espanya es un ninot de cartró pedra.

    ResponElimina
  3. Es clar, jo estic doblement satisfet que en Granollacs. Me la jugava constantment defensant una visió impalpable d'en Mas fins ahir mateix. I això que voto ERC sempre! Vaig escoltar el seu discurs sencer i vaig veure com suava i li costava tenir el temple prou a l'abast per mantenir aquella exigència a la que s'havia compromès. Crec que ho va fer extraordinàriament bé. Mai no hem tingut un President amb prou valor que hagi mantingut sense defallir la nostra posició a Madrid. Tant és així que el silenci que va provocar era tot un símptoma d'astorament. "- Y me lo dice en plena cara...!" Aquest discurs no arreglarà res, perquè per altra banda ja s'han trencat els mínims de la paciència. Ens cal aire sa i l'hem d'aconseguir com sigui. Tampoc ho voldran arreglar, a Madrid. Ni molt menys. Però tampoc poden enviar-nos els tancs com volen perquè la UE ho està mirant amb lupa. Per tot això i molt més, crec que, per primera vegada, CDC està fent el just què cal. Sempre he criticat l'antiga tebior d'en Pujol. Ha estat el poble qui els ho ha exigit de fer el pas definitiu. En definitiva, crec que en Mas és un molt bon jugador d'escacs, i que per tant, prepara les jugades amb una bona anticipació. No deixa racons penjats a la bona de Déu. I, tal com va dir Forcadell de l'ANC, molt ràpidament s'aniran veient les cartes de cap per amunt per anar avançant definitivament cap a la nostra independència d'Espanya, no pas de la resta del món, que per això som dels més sociables del món sencer.

    ResponElimina
  4. En Tena avui a TV3. Les incerteses del present superen les incerteses del futur.

    ResponElimina
  5. Si. Ahir en Mas va ser el president dels catalans i no un negociador peixalcovista de determinades classes pontaeries. Per això em va agradar. Perquè per primer cop un polític català va dir lo mateix a Catalunya que a Madrid.
    Ara nomes calen fets. Amb paraules hem guanyat el discurs intel·lectual. Ara cal guanyar la iniciativa i cristal·litzar les paraules amb fets, perquè sinó no valdran per a res.
    En Mas ha fet quelcom històric perquè ningú ho havia fet abans. La setmana que ve, quan es reuneixi amb Rajoy veurem realment quin peu calça.

    ResponElimina
  6. Crec que sou ingenuament optimistes, en Mas a més de paraules cal que ens presenti fets, ara encara actua sota l´impressió que va rebre de la manifestació del 11-s, a mesura que aquesta impressió es vagi esvaint, això serà cosa de quatre dies, s´anirà desinflant, no serà la primera vegada que actua així.Jo el veig més com el traidor de Montcloa, que el gran estadista que diu voler ser, però que mai serà.

    ResponElimina

  7. Jo no entenc encara com podeu creure el que diu El Gran Schettino. Va trair el parlament i tornarà a trair. Està deixant refredar l’olla. És un gran engalipador i no pot ser el president de la gent que creu en la independència. No veieu que la gent de CiU són els burgesos que tenen com a únic ideal la seva butxaca? Necessiteu encara més anys per adonar-vos?

    Vull una Catalunya independent i lliure de CiU. No vull un homenet que no té el que ha de tenir i que ara per por puja al carro de la independència (paraula que té por de pronunciar).

    No hem de deixar que governi el vaixell perquè ens portarà directament a aigües poc profundes per embarrancar la nau i provocar un naufragi. La seva idea és torpedejar per sota de la línea de flotació.

    Ell ho fa com Franco dirigint la Batalla de l’Ebre. Es queda al Coll del Moro i envia a la gent a les trinxeres, per a desprès ell sortir com el gran triomfador.

    No vull que aparegui als llibres d’història. No s’ho mereix i nosaltres tampoc.

    Emprenyat.

    ResponElimina
  8. Doncs jo penso que tot plegat agafarà una nova embranzida un cop passades les eleccions a Euskadi i Galícia. Llavors serà quan, un cop tancada la porta del 'pacte fiscal', Espanya demanarà el rescat de Europa i en Mas, si té dos dits de front, convocarà eleccions anticipades. Els senyors de negre 'okuparan' la Moncloa i la UE arbitrarà el procés de secessió...

    Tots just en un parell d'anys... lliures!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…