Ves al contingut principal

Un Catalunya lliure que els fa embogir (#11s2012)










És difícil fer-se càrrec del que representa. Del que significa en tota la seva profunditat la manifestació del passat Onze de Setembre. En termes històrics. Parlem molt del darrer canvi, del pas de rosca dels últims anys. Però si prenem una mica més de perspectiva, contemplar-la encara resulta més espatarrant. El tomb que ha fet el país en mig segle és absolutament espectacular. Increïble. Simplement, fa cinquanta anys érem (gairebé) morts. A excepció d'uns pocs. Aleshores, el 1964, alguns bons patricis van organitzar la primera manifestació després de l'entrada de les tropes del general Franco a Barcelona el 1939. Es tractava de commemorar, allà on el vell monument feia molts anys que havia estat retirat, el 250è aniversari de la caiguda de Barcelona a mans borbòniques. Un Onze de Setembre, doncs, de fa gairebé cinquanta anys. Llegeixo els fets d'aquell dia en la biografia de Joan Ballester i Canals escrita no fa gaires anys per Robert Surroca (Barcelona: Òmnium, 2007, p. 66-68). Tot i els esforços de la policia, obligant tothom a circular des de primera hora del matí, a les vuit del vespre s'hi havien concentrat unes quatre mil persones a la Plaça Urquinaona de Barcelona.

El silenci dels concentrats era corprenedor fins que alguns esclataren a cridar "Catalunya" i altres començaren a afegir "lliure". La càrrega dels grisos fou brutal en tot el perímetre de la manifestació. Confusió, crits i caigudes entre els insults i els renecs dels guàrdies i l'espetec sec de les porres. Els portals s'obrien per acollir els qui fugien espaordits. A terra hi va quedar contusionat (l'hem trobat a faltar) el president Heribert Barrera. Les detencions i identificacions posteriors van comportar multes de vint-i-cinc mil pessetes. Entre els detinguts, el mateix Surroca, Ballester, els Cornudella, el jurista Frederic Roda o l'escriptor (aquest any homenatjat) Joan Sales. Això s'esdevenia ara fa mig segle. I fa uns dies, una multitud tornava a cridar (encara que d'una altra manera) "Catalunya lliure" i la violència quedava reclosa a les amenaces d'algun sonat resident al nostre país i d'uns quants opinadors i periodistes casposos Ebre i Sènia enllà. Però això no és res, perquè tot s'accelera i d'aquí dos any, cinquanta anys més tard d'aquells fets, quan commemorem els 300 anys de l'Onze de Setembre de 1714 ja no cridarem això, sinó que viurem en una Catalunya lliure. Tan lliure com sigui possible al segle XXI.

Comentaris

  1. Temps enrere algun opinador d'aquest blog deia que ningú no havia fet res de resistència des de l'entrada dels franquistes a Barcelona. Jo sé perfectament això que avui ens cita en Granollacs. Moltes d'aquestes persones citades tenien relació amb la meva família. Eren persones magnífiques, d'una honestedat exemplar. Cal retre'ls memòria i no caure amb aquesta ignorància de gent que parla i no sap res. Els savis de taverna o d'esverament sense coneixement.

    Ara, el President Mas se'ns ha girat amb el vent a favor. Però heus ací que ens fa l'ullet amb no sé què de retornar una monarquia de Catalunya. Una mena de Felip V retornat de nou amb un Felipe Borbón. Caldrà estar molt alerta amb aquesta martingala que em veig a venir: Casar-se amb l'assassí per fugir del torturador... o a l'inversa, com vulgueu... Catalunya ha de ser republicana i allunyar-se de fórmules monàrquiques de ple Segle XXI.

    ResponElimina
  2. Això ho ha de decidir el poble i no en Artur Mas. Que l'Estat Català ha de ser monàrquic o no ho hem de decidir nosaltres. Que un Borbó, etern enemic de Catalunya, hagi de ser cap de l'Estat Català em sembla una barbaritat i una desconsideració històrica, apart de la baixa qualitat i el declivi de la monarquia espanyola. Igual que dir que Catalunya no tindria exercit propi. Catalunya ha de tenir exercit propi i no esperar a que els francesos o espanyols vinguin a defensar-nos d'una possible agressió. Nosaltres hem de ser a Europa amb totes les conseqüències, exercit inclòs. Es la meva opinió.

    ResponElimina
  3. Si ho aconseguim (que ho aconseguirem) serà pura glòria. Èpica i llegenda, per sentir-se molt orgullós del nostre poble. A la celebració de la proclamació no se que faré, però inclourà alcohol, droga i putes durant varis dies.

    M'he promès a mi mateix que serà la festa més hardcore que faré a la meva vida. La ocasió ho mereix.

    I espero que es faci un monument ben gran a la plaça Catalunya amb els noms de tots els patricis que han lluitat (i molt sovint mort) pel nostre país. El camí que hem usat per arribar fins aquí és ple d'ossos ressecs, de sang i de llàgrimes. Ho han intentat tot per eliminar-nos i no han pogut.

    VCLL!

    ResponElimina
  4. I pel que fa a l'exèrcit crec que ho diu per assegurar-se la victòria, per crear menys antagonisme a espanya i no espantar els catalans de mès de 40 anys. Recordem que la majoria de la població de Catalunya encara va ser educada a l'Espanya de Franco.

    Molts d'ells tenen autèntica animadversió als exèrcits. Per no parlar de que no tenen cap sentit d'estat. Crec que l'exèrcit vindrà quan portem 5 o 6 anys d'independència, és una cosa que no podem improvisar.

    A mi em sembla que aquest Mas és força llest i que tot porta planejat des de fa força temps.

    ResponElimina
  5. Anònim:
    no crec que Mas ho portés tan planejat. És més senzill: no vol veure's superat pel tsunami.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…