Un subjecte de sobirania política

Horta de Sant Joan











La casualitat ha volgut que hagin coincidit en el temps aquests dies la reivindicació simbòlica al Congrés espanyol de la derogació del Decret de Nova Planta, presentada pel grup d'Esquerra Republicana, i la reacció histèrica i amenaçant del govern espanyol davant la possibilitat que els catalans expressin la seva voluntat sobre el futur del país per via de referèndum, consulta o el que sigui, tal i com ha demanat formalment el nostre Parlament per a la propera legislatura. Digueu-me historicista per barrejar passat i present, però és que aquest és precisament el rovell de l'ou de tot plegat. Abans i ara. Si Catalunya és o no un subjecte polític dotat de sobirania. I és precisament per aquí, a la recerca de més i més consens, per on podem eixamplar encara més la nostra majoria social i política: fins i tot els socialistes catalans semblen disposats a admetre, finalment, dos anys més tard de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 que ho portava com a lema, que tenim dret a decidir.

El 1716 la monarquia borbònica ens imposava, de bell nou, de nova planta, com si no haguéssim tingut mai un estat propi, una arquitectura institucional dirigida des de Castella. Al principi del pacte i l'acord institucional que havia regit durant cinc-cents anys, succeïa la jerarquia i la dependència vertical. Aquest fou el gran canvi imposat com a conseqüència de la derrota i l'ocupació militar. D'aleshores ençà, al llarg de tres-cents anys, Catalunya ha deixat de ser un subjecte polític dotat de sobirania. I justament ara el nostre Parlament ha dit que volem tornar a tenir la capacitat de decidir el que serem en un futur. I els descendents ideològics i polítics, els beneficiaris de la sang de la conquesta que va construir la sobirania única i indivisible de la majoria castellana ens diuen que no. Que Catalunya és seva perquè la van ocupar per la força. Que decideixen ells perquè són més que nosaltres. La seva mentalitat és la dels ministres del sanguinari Felip V. En el fons, doncs, pel que fa a la sobirania, res no ha canviat. I per això, finalment, ara que podem, sense violència, en pau i llibertat, diem prou i marxem.


Comentaris

  1. Ni me n'havia assabentat de que ERC hagués demanat la derogació del Decret de Nova Planta al Congreso de los Disputados. La "disputa" la fem nosaltres, perquè el que són els d'allà...no tenen cap mena de color diferenciat. Se'ls ha destenyit la roba i els ha quedat un color caqui d'uniforme de caserna borriquera. Tots per igual.
    La Declaració d'Independència de Kosovo l'hauríem de promoure més a favor nostre com eina d'ús. País oprimit per un de prepotent i la conformitat del Alt Tribunal Internacional. Que vagin dient que Kosovo no té res a veure amb nosaltres...que ja ho veuran. A més, tenim una diferència respecte de Kosovo a favor nostre: La OTAN (allò tan odiat almenys per a mi) no podria tolerar que part del seu exèrcit (espanyol) passegés pels carrers de Catalunya com si res.

    ResponElimina
  2. Mira, si vols, aquest vídeo on Alfred Bosch demana a la comissió constitucional del Congrés espanyoleitor la derogació del Decret de Nova Planta.
    http://www.youtube.com/watch?v=B05wOqLwiIk

    ResponElimina
  3. fa uns quants posts ja vaig valorar positivament la pertinença de l'estat espanyol a l'OTAN; mai no ens n'alegrarem prou. Una Espanya intervinguda econòmicament i capada políticament no té cap aliat mundial excepte França. No està en condicions de menar campanyes interiors que acabarien amb un cop de puny damunt la taula dels EUA.
    Hem d'aprofitar-nos d'aquest moment de feblesa de l'enemic, sense cap mena de compassió. D'aquí a uns anys ens serà impossible.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)