Vés al contingut principal

Un subjecte de sobirania política

Horta de Sant Joan











La casualitat ha volgut que hagin coincidit en el temps aquests dies la reivindicació simbòlica al Congrés espanyol de la derogació del Decret de Nova Planta, presentada pel grup d'Esquerra Republicana, i la reacció histèrica i amenaçant del govern espanyol davant la possibilitat que els catalans expressin la seva voluntat sobre el futur del país per via de referèndum, consulta o el que sigui, tal i com ha demanat formalment el nostre Parlament per a la propera legislatura. Digueu-me historicista per barrejar passat i present, però és que aquest és precisament el rovell de l'ou de tot plegat. Abans i ara. Si Catalunya és o no un subjecte polític dotat de sobirania. I és precisament per aquí, a la recerca de més i més consens, per on podem eixamplar encara més la nostra majoria social i política: fins i tot els socialistes catalans semblen disposats a admetre, finalment, dos anys més tard de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 que ho portava com a lema, que tenim dret a decidir.

El 1716 la monarquia borbònica ens imposava, de bell nou, de nova planta, com si no haguéssim tingut mai un estat propi, una arquitectura institucional dirigida des de Castella. Al principi del pacte i l'acord institucional que havia regit durant cinc-cents anys, succeïa la jerarquia i la dependència vertical. Aquest fou el gran canvi imposat com a conseqüència de la derrota i l'ocupació militar. D'aleshores ençà, al llarg de tres-cents anys, Catalunya ha deixat de ser un subjecte polític dotat de sobirania. I justament ara el nostre Parlament ha dit que volem tornar a tenir la capacitat de decidir el que serem en un futur. I els descendents ideològics i polítics, els beneficiaris de la sang de la conquesta que va construir la sobirania única i indivisible de la majoria castellana ens diuen que no. Que Catalunya és seva perquè la van ocupar per la força. Que decideixen ells perquè són més que nosaltres. La seva mentalitat és la dels ministres del sanguinari Felip V. En el fons, doncs, pel que fa a la sobirania, res no ha canviat. I per això, finalment, ara que podem, sense violència, en pau i llibertat, diem prou i marxem.


Comentaris

  1. Ni me n'havia assabentat de que ERC hagués demanat la derogació del Decret de Nova Planta al Congreso de los Disputados. La "disputa" la fem nosaltres, perquè el que són els d'allà...no tenen cap mena de color diferenciat. Se'ls ha destenyit la roba i els ha quedat un color caqui d'uniforme de caserna borriquera. Tots per igual.
    La Declaració d'Independència de Kosovo l'hauríem de promoure més a favor nostre com eina d'ús. País oprimit per un de prepotent i la conformitat del Alt Tribunal Internacional. Que vagin dient que Kosovo no té res a veure amb nosaltres...que ja ho veuran. A més, tenim una diferència respecte de Kosovo a favor nostre: La OTAN (allò tan odiat almenys per a mi) no podria tolerar que part del seu exèrcit (espanyol) passegés pels carrers de Catalunya com si res.

    ResponElimina
  2. Mira, si vols, aquest vídeo on Alfred Bosch demana a la comissió constitucional del Congrés espanyoleitor la derogació del Decret de Nova Planta.
    http://www.youtube.com/watch?v=B05wOqLwiIk

    ResponElimina
  3. fa uns quants posts ja vaig valorar positivament la pertinença de l'estat espanyol a l'OTAN; mai no ens n'alegrarem prou. Una Espanya intervinguda econòmicament i capada políticament no té cap aliat mundial excepte França. No està en condicions de menar campanyes interiors que acabarien amb un cop de puny damunt la taula dels EUA.
    Hem d'aprofitar-nos d'aquest moment de feblesa de l'enemic, sense cap mena de compassió. D'aquí a uns anys ens serà impossible.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…