Ves al contingut principal

Vacances de poble, un privilegi (#descans)










Abans dels dies d'hotel, hem fet les anhelades vacances de poble (de pobre, per fer un joc de paraules que espero no fereixi el lector). Deixeu que us en parli avui, ara que som a punt de punt de tornar a la voràgine laboral. Per als que vivim a ciutat més de tres-cents dies a l'any, són vacances que no llueixen a la tornada, però ens les estimem molt. A una casa centenària, herència familiar que poc a poc (encara que sigui al ritme involuntari de la desaparició dels nostres grans) anem fent cada vegada més nostra. No som de viatjar a l'estiu. Des de que van arribar els nens se'ns va fer més coll amunt. Amb la crisi, definitivament, ja no ho fem ni en temps de calor ni de fredorada. Per a nosaltres, aquestes, les de poble (de pobre), són les vacances abans de les vacances de veritat, les d'hotel: a les vacances de poble sempre hi ha coses a fer, àpats a preparar i rentadores per posar.

Però també molts moments impagables: com a mínim, hi ha els camins per anar en bici, la refrescant piscina municipal (que, de moment, encara no ha tancat la crisi), les caminades entre les hores de més calor i les de la mosca negra, els sopars a la fresca (?!) i les nits contemplant la pluja d'estels. Ens agrada ser-hi als grans i volem que conquereixi també l'esperit dels nostres fills, ara i en un futur. El temps dirà. De moment, els ensenyem coses tan al·lucinants a ciutat com ara saludar tothom amb qui et creues amb un "diós", el coneguis o no. Anem i van fent colla. Creiem que els deixarem per sempre uns altres referents territorials als seus més propers, marcats també per uns paisatges i una parla. El lligam amb els nostres amics i els fills dels nostres amics. Uns referents. Unes arrels. I potser quan siguin grans i tinguin la seva família ens recordaran a través d'aquells espais, d'aquella gent i d'aquella casa que potser ells també faran seva quan nosaltres haguem desaparegut colgats en aquell cementiri que mira les planes d'oliveres.

Comentaris

  1. Els parents obliden massa que els records de vacances construeixen un patrimoni (senti)mental pels nins. Los donen, més tard, ganes de transmetre'l als nous arribats. Bell text, em va agradar-ne la lectura :) Saluts.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…