Ves al contingut principal

Vacances de poble, un privilegi (#descans)










Abans dels dies d'hotel, hem fet les anhelades vacances de poble (de pobre, per fer un joc de paraules que espero no fereixi el lector). Deixeu que us en parli avui, ara que som a punt de punt de tornar a la voràgine laboral. Per als que vivim a ciutat més de tres-cents dies a l'any, són vacances que no llueixen a la tornada, però ens les estimem molt. A una casa centenària, herència familiar que poc a poc (encara que sigui al ritme involuntari de la desaparició dels nostres grans) anem fent cada vegada més nostra. No som de viatjar a l'estiu. Des de que van arribar els nens se'ns va fer més coll amunt. Amb la crisi, definitivament, ja no ho fem ni en temps de calor ni de fredorada. Per a nosaltres, aquestes, les de poble (de pobre), són les vacances abans de les vacances de veritat, les d'hotel: a les vacances de poble sempre hi ha coses a fer, àpats a preparar i rentadores per posar.

Però també molts moments impagables: com a mínim, hi ha els camins per anar en bici, la refrescant piscina municipal (que, de moment, encara no ha tancat la crisi), les caminades entre les hores de més calor i les de la mosca negra, els sopars a la fresca (?!) i les nits contemplant la pluja d'estels. Ens agrada ser-hi als grans i volem que conquereixi també l'esperit dels nostres fills, ara i en un futur. El temps dirà. De moment, els ensenyem coses tan al·lucinants a ciutat com ara saludar tothom amb qui et creues amb un "diós", el coneguis o no. Anem i van fent colla. Creiem que els deixarem per sempre uns altres referents territorials als seus més propers, marcats també per uns paisatges i una parla. El lligam amb els nostres amics i els fills dels nostres amics. Uns referents. Unes arrels. I potser quan siguin grans i tinguin la seva família ens recordaran a través d'aquells espais, d'aquella gent i d'aquella casa que potser ells també faran seva quan nosaltres haguem desaparegut colgats en aquell cementiri que mira les planes d'oliveres.

Comentaris

  1. Els parents obliden massa que els records de vacances construeixen un patrimoni (senti)mental pels nins. Los donen, més tard, ganes de transmetre'l als nous arribats. Bell text, em va agradar-ne la lectura :) Saluts.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.