Visibilitzar la irreversibilitat (#11s2012)










Temps hi haurà per parlar de la tasca que ara tenen per davant els polítics i les institucions. I, per damunt de tots, el Gran Timoner, qui sembla haver fet darrerament certes passes (dialèctiques, de moment) d'innegable progrés. Però no em resisteixo, amb el pitetet encara xop, a sucar una mica més de pà en la manifestació de dimarts. És una il·lusió compartida amb tanta gent! Amb un somriure als llavis, encara cansats, ahir tothom sentia la necessitat vital de compartir la seva alegria amb els altres. Diria que, fins i tot, com a termòmetre del nostre estat d'eufòria col·lectiva, hi havia més estelades als balcons i les finetres el 12 que l'11 de setembre. La manifestació d'ahir ha tingut i tindrà un efecte d'autoafirmació descomunal. Estripa de dalt a baix la nostra tendència a veure-ho tot llunyà, esquifit, impossible. Alegria fins i tot evident als mitjans, entre els periodistes i els opinadors que fa dos dies veien tot de clarobuscurs en la convocatòria. La reafirmació dels propis, sobretot en la viabilitat dels seus anhels (en la mesura que els veuen massivament compartits), és un primer efecte importantíssim de la manifestació organitzada per l'Assemblea.

El segon gran efecte, des del meu punt de vista, impacta de ple sobre el segment dels qui encara hem de convèncer de la necessitat de defensar Catalunya des dels poders d'un nou estat europeu. Les últimes enquestes (més enllà de la polèmica cuina de la darrera, publicada a El Periódico) dibuixen, per simplicar, tres blocs de ciutadans: un cinquanta per cert favorable a la independència, un vint-i-cinc completament refractari (i que serà probablement inamovible) i un altre vint-i-cinc per cent que dubta. Segurament, existeixen gairebé tants motius com catalans entre els qui encara no han pres partit. En tot cas, l'èxit colossal de la manifestació visibilitza el caràcter irreversible del procés que hem iniciat. Perquè assenyala clarament que som majoria a favor de l'estat propi. L'opció independentista, doncs, és molt més atractiva avui que ahir. Comentar les aventures de cadascú, al dia següent, amb un somriure als llavis, era un indici més d'aquesta renovada identificació amb un moviment, amb un projecte, que tothom sap a Catalunya que és l'únic capaç d'engrescar un pais ferit per la crisi i la submissió nacional.

Comentaris

  1. L'èxit espectacular de la convocatòria, diàfanament reflectit per la premsa de fora de l'estat, no ens ha d'entelar una qüestió cabdal, i és la del nivell de compromís que poden assolir els catalans individualment. Una part important de la població ja vol la independència, però, tinc seriosos dubtes de fins on està disposada a arribar. A mi, l'ambient optimista de la manifestació em va recordar un cert "naifsme" amb pinzellades de públic de Port Aventura. La migradesa dels efectius provinents dels partits encara em fa ser mé suspecte, ja que no és el mateix un militant enquadrat que una assemblea amb uns vincles més laxes.
    Tenint en compte que els espanyols reaccionaran després de la sospresa inicial, tinc dubtes de que el moviment resistiexi pètriament...
    En resum; un balanç del dia apoteòsicament optimista, però veurem com segueix tot.

    ResponElimina
  2. El més bo és que sembla que el creixement de l'independentisme és imparable. Els joves no li tenen por i com més temps passi, més creixerà.

    ResponElimina
  3. He escoltat en Mas a Madrid avui. Potser tindré d'empassar-me les meves paraules. Però si ho he de fer, ho faré amb molt de gust.
    Si en Rajoy es intel·ligent li donarà peixet.
    El que està clar es que en Mas com a estadista es millor que qualsevol espanyol. El seu discurs intel·ligent, culte, ponderant, hàbil no te re a veure amb les baixes capacitats dels polítics espanyols.

    ResponElimina
  4. Ostres, es que tot està corrent d'una manera tan ràpida com allò de la caiguda del Mur d'Acer. És imparable! Avui en Mas s'ha mullat més que ningú dient clarament a Madrid que "Catalunya necessita un Estat propi". Ho ha dit i ha subratllat que el poble és imparable, o alguna cosa així. Fa uns instants, m'ha semblat sentir que la resposta d'en Rajoy és que els problemes de Catalunya li bufen... es desentén. Diu que els problemes són d'en Mas i no pas seus. Doncs bé, ja tenin el NO del Pacte Fiscal, Sr. President!

    A veure, un moment, que sembla que acaba de passar alguna catàstrofe a l'aeroport o al port!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No deu haver estat res. Però de sobte ha aparegut una bola de fum negre impressionant d'algun lloc proper a la Zona Franca, de Barcelona. M'he endut un bon ensurt.. Perdoneu!

      Elimina
  5. Estic fruint com un nen escoltant les tertúlies que abans em feien fàstic i veient com, un per un, la majoria de tertulians s'estan canviant de jaqueta a una velocitat increïble.

    ResponElimina
  6. L'Avi JoaQuim
    Jo també estic gaudin tot avui amb el canvi de jaquetes.

    ResponElimina
  7. Doncs jo el que veig és el botifleram molt esvalotat i intentant desesperadament apagar un foc que se'ls ha descontrolat totalment.

    (aquest botifleram pot incloure o no el President Mas amb les seves declaracions a Mordor)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas