Ves al contingut principal

Zombies del federalisme cadàver (#PSc)

Pont de Martorell









Acabem de viure el segon acte, el corol·lari lògic, del darrer congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya de fa uns mesos. Abans que unes primàries sobrevingudes compliquin encara més el panorama i els catalanistes se'n poguessin fer forts, el nou líder, Pere Navarro ha decidit, dins les possibilitats existents (que les llistes electorals foren les que foren), posar al capdavant del Grup Socialista al Parlament del Principat la gent afí a la seva disciplina, procedent bàsicament d'aquelles agrupacions que varen cimentar aleshores la seva victòria: el Baix Llobregat, el Vallès i Tarragona. A la pràctica, aquest moviment de peces ha suposat, ras i curt, l'arraconament definitiu del sector catalanista que aleshores fou derrotat i que es mantenia en el seu reducte parlamentari: la revolta d'Ernest Maragall al ple sobre el pacte fiscal ha actuat, se suposa, com a disparador definitiu dels canvis. Més enllà del regat en curt, la victòria de Pere Navarro ha comportat la mort definitiva de l'anomenat sector catalanista del partit. I començar a sentir les noves veus al Parlament ha estat dantesc.

Ahir al matí vaig tenir l'oportunitat d'escoltar a Els Matins el nou president del Grup Socialista, el flixenc Xavier Sabaté. En dues lletres: Uf. Es difícil situar-se en nom del realisme al marge de la realitat d'una manera més bèstia. Reclamar-se catalanista de forma més buida. Lluir la pertinença a mil i una entitats nacionals, però acceptant acríticament la dependència d'Espanya. Marina Geli, en canvi, va entrar per telèfon per ratificar que aniria a la manifestació, que està pel dret a decidir i que sense una proposta federal concreta del cantó espanyol reclamar-se federal a Catalunya no és creïble. I de credibilitat, justament, parlem. La que ha perdut el Partit dels Socialistes de Catalunya. Pocs minuts més tard, Jaume Collboni afirmava, mentre el país és a punt de viure un dels moments més trascendents de la seva història, que la qüestió nacional no és una prioritat per al PSC. Talment, com si, davant la violència de gènere, mentre tusten la dona, la seva proposta fos declarar-se partidaris d'un relacions de parella presidides per l'amor. Pur escapisme. Sense saber-ho, però, Pere Navarro ha col·laborat a fer un pas més cap a la llibertat. Perquè el dia de posar-se definitivament, sense enganys, d'un costat o de l'altre s'apropa, i tots ells, Navarro, Balmón i Fernández, però també Ros, Tura i Castells, ho saben.

Comentaris

  1. El PSC de Navarro fa una passa més per a reduir la seva implantació al nivell actual del PP o ERC. des d'un punt de vista purament egoista (per part del PSC) és demencial. Incomprensibe.
    Un partit que ha comptat amb el més gran planter de quadres i intel·lectuals del país hauria de detectar -per egoïsme, repeteixo- que convertir-se en una federació del PSOE és un suïcidi. El votant espanyolista, xifrable a l'entorn del 20%, optarà abans pel PP o fins i tot per C's.
    Sincerament, no entenc aquesta deriva del PSC.

    ResponElimina
  2. Ja fa anys que va arribar a la cúpula del PSC el sector espanyolista covat en els barris d'immigrants espanyols de poblacions com Cornellà, Sant Boi, etc. Des de llavors el partit no ha canviat. Son els mateixos i defensen el mateix. No hi ha cap deriva dintre del PSC. Cap contradicció. Ells sempre han defensat una Catalunya sotmesa a Espanya i avui ho segueixen fent. Què passa que ara queden tan en evidencia? Passa que la societat s'ha mogut i ells han quedat amb el cul a l'aire i ara tothom els hi veu les vergonyes.
    Però malgrat el seu socialisme, d'altra banda de fireta, el seu nucli existencial és l'espanyolisme mes fervorós.

    ResponElimina
  3. No puc fer altra cosa que adherir-ma a tot el que dieu. Jo diria, per intentar aportar alguna opinió més, que van canviar les xiruques per unes sabates de mil €. I segueixen volent-se seguir dient socialistes. Volen seguir mamant de la lletera del Parlament. No saben com mentir millor per poder-ho dissimular. N'he conegut uns quants de socialistes: polítics, empresaris, treballadors i autònoms. Tots, tots per igual, s'havien convertit al nou estil de consciència acomodatícia amb ensenya socialista. Per què no s'havien passat a CiU o al PP? Doncs, perquè el PSC és un club d'amics on tots han pecat del mateix manament. Això els fa solidaris. Han viscut d'immigrants, molts dels quals la seva funció era venir a enriquir-se. No els ho puc retreure. Cadascú, i sobretot els qui han passat gana, hi tenen tot el dret. Els qui critico són els fills de casa bona que, bo i parlant castellà a casa seva essent catalans de soca-rel, aquests van preferir fer de la hipocresia bandera.
    De tota manera, crec que hi haurà una forta reacció de socialistes independentistes que formaran un nou partit, encara que el nom hagi de ser estrafolari.

    ResponElimina
  4. "TODO POR LA PAT.."PERO QUE DIC? "TODO POR EL PSOE....Y LA CHACON". I ELS CATALANS?......CATALAMS?
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina
  5. Per què em posa tan calent veure patir el PSC? És greu, doctor?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…