Ves al contingut principal

A nosaltres plim (#provocacions)

Si alguna cosa està fent bé el Gran Timoner des del dia del Gran Cop de Timó és el seu control dels temps, del to i de les paraules. Tots plegats ens hem marcat una manera de fer serena, tranquil·la, guanyadora. Perquè ens sabem més i millors. Nosaltres (i no el moribund PSc) sí que avancem sense trencar. En canvi, amb els papers canviats, des de l'espanyolisme de més enllà i el dependentisme català ens arriben gairebé exclusivament insults, provocacions i amenaces. Una primera constatació clara: no n'hauríem de caure. Arribats a aquest punt, més enllà de l'agonia de la Gestoria, amb Espanya, poca cosa hem de dialogar, més enllà dels termes concrets de la separació, la liquidació, el repartiment dels actius i els passius. Bàsicament, de quines compensacions ens ofereixen a canvi d'assumir una part del seu descomunal deute (que, de moment, i aquest és el nostre gran trumfo, és d'ells i només d'ells). El temps d'intercanviar punts de vista i de les llargues discussions amb l'objectu de convèncer ha passat. Nosaltres fem via. Anem a la nostra. A nosaltres plim.

De fet, només hem de contestar els insults i les amenaces en dos casos ben concrets: quan busquin enverinar la convivència al nostre país i quan puguem revertir-los fàcilment en la lluita per la internacionalització de la nostra causa. Quan l'omnipresent Alícia Sánchez-Camacho, en un insult intolerable, diu a Telecinco que no la farem fora de Catalunya, aleshores, sí, hem de respondre amb tota la rotunditat possible. Quan la reapareguda Carme Chacón fa veure que obligarem a triar identitats hem de contestar sense tallar-nos. Aquí no marxarà ningú i tohom podrà tenir les nacionalitats que vulgui a més de la catalana. Quan Alejo Vidal-Quadras, un coronel sonat o una associació de nostàlgics ens amenacen hem d'aprofitar, com brillantment han fet els nostres eurodiputats, per mostrar al món que el combat de Catalunya per la independència ens enfronta a veritables indigents morals. Que la nostra causa concerneix qualsevol esperit democràtic d'Europa. Que l'aposta per negar-nos el dret a decidir mitjançant la violència explica perfectament les raons de fons per les quals volem marxar. I, així, que les seves amenaces els facin de boomerang.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…