Ves al contingut principal

"Ab la present memòria vos prech no habiteu en tot Rosselló" (#prouespoli)

Montserrat










De tant en tant cal baixar del nostre estat il·lusionat i topar amb la tràgica realitat. Les darreres dades situen en deu mil els joves catalans que han abandonat el nostre país des del 2009 per anar a treballar a l'estranger. Si la paràlisi que provoca la dependència, l'autonomisme i les ganes d'autolesionar-nos es perpetuen, és el futur que espera d'altres milers i milers dels nostres compatriotes. Segurament, a molts dels nostres fills. L'espoli intensiu al qual ha estat i està sotmés el nostre país, sumat a una crisi que s'albira de llarga durada, apunta a una devastació de les possibilitats de futur dels joves gairebé total. Semblant a la del Rosselló, aquella terra disputada per les monarquies hispànica i francesa al llarg de tot el segle XVII, objecte de setges, allotjaments militars, pesta i devastació permanent de les collites. Si algun territori del nostre país pateix aleshores és el Rosselló i el notari de Perpinyà Pere Pasqual confegeix el 1641 aquestes notes tristes (tan connectades amb la destrucció del nostre país en el present) per als seus descendents. A mi, salvant totes les distàncies, m'han fet pensar:

"Mos fills, ab la present memòria vos prech no habiteu en tot Rosselló, sinó que vos transfèriau en qualsevol part per lo que, estant y contribuint ab ells, és estar pyor que no ab los dimonis de l'infern, que per rahó que estam acitiats nos morim de fam, que ab un trentí no·s troba una masura de blat, y se succeheix que qualsevol persona que aporte pa com ella pot y ab un soldat o dos de guarda, y ab tot això li llevan lo pa del devantal y, així bé, a las criaturas que aportan lo pa per anar a custura o al studi los llevan lo pa de la[s] mans per morir-se de fam. Y així, mos fills, vos prech que vos eximiau y vos obtingueu de habitar en tot Rosselló per ésser, per respecte dels soldats, piyors que perros y sclaus y hiretges nos tractan, y per no tenir ca menyar." (Antoni Simon - Pep Vila, Cròniques del Rosselló, segles XVI-XVII. Barcelona: Curial, 1998, p. 117).

Comentaris

  1. Si amb una economia espanyola la situació financera dels ciutadans catalans ens ha quedat així d'estomacada, llavores, pregunto als no independentistes, per què no provar-ho sols i a casa? I qui diu economia, ho traspassa a les lleis, cultura i llibertats en general.
    Un tema complementari per reflexionar: Ens interessa realment mantenir-nos els catalans dins de l'euro? Dia que passa, dia que ho dubto més.

    ResponElimina
  2. Com en Ramon jo m'ho hi preguntat mes d'una vegada.
    Que passaria si els nostres polítics, o potser el poble, diguéssim al veí del sur que desprès de la independència no volem que Espanya ens reconegui, que no volem ni el seu passiu ni el seu actiu, ni l'euro ni romandre a la Unió Europea, que ja ens ho muntarem solets, que cap camió de fruita passarà per el nostra territori cap a Europa sense pagar uns bons aranzels, que ja pactarem amb qui ens doni la gana a nosaltres i no als alemanys?....
    Quedarien esglaiats?, ens vindrien al darrera?....
    A mi, personalment, em faria encara mes il·lusió, encara que no pogués fer la volta al mon el el iot com faig ara cada quinze de mes.... ;)

    ResponElimina
  3. adoptar com a moneda propia l'euro o tenir moneda propia, és veu que ès més irrellevant del que podriem creure, per això encara que només fós per questions pràctiques en principi podem adoptar l'euro ( a més no cal demanar permís) i d'aqui uns anys fer el que creiem convenient
    però en lo referent a la UE, ja ho he dit altres cops, jo marxaria desde el primer dia de la nostra independència, ni sóc economista ni especialista de res (bé de la meva feina si)però crec sincerament que ens aniria millor fora de la UE, només cal recordar que per que espanya entres a l'UE va tenir que desmantellar agricultura,pesca, siderurgia i d'altres en benefici dels estats del nord i nosaltres tot i que no ens facin fora també haurem de negociar condicions, que per el que he anat observqant sembla ser que son condicions no ben bé igual per a tots el paisos
    i ja m'imagino als polítics catalans anant a negociar (que s'hauran de fer) les condicions com a nou estat de la UE com aquell que va ha comprar quelcom amb ganes de comprar i lógicament el venedor el veu ha venir de tal manera que acaba comprant el que vol però que acaba pàgant un preu excesivament car i a sobre no s'adona sino després d'un temps on ja no pots tornar la mercaderia ( i és que per anar a comprar mai tens que demostrar que tens ganes de comprar, és l'única manera de comprar el que vols al millor preu posible)
    i no ho ho dic com a estratègia per negociar a la UE sino que ho dic perque realment crec que un cop pasat el primer any (o abans) ens anirà millor fora de la Ue que no pas dins

    Eliseu

    ResponElimina
  4. Respecte l'assumpció de l'euro com a moneda corrent, només cal recordar com alguns estats sudamericans tenen com a moneda usual el dòlar nordamericà (Equador o Cuba). Tècnicament, ha de ser factible treballar amb euros encara que no formis part de la UE.
    D'altra banda, amb quins fonaments s'afirma que en independitzar-se, el Principat abandonarà automàticament la UE? és un procés inèdit i per tant no hi ha ni mecanismes previstos ad hoc no jursprudència ni res.
    Igual que Catalunya va obrir via a les autonomies de dret comú, que van seguir la nostra lamentable estela del cafè per a tots, obrirem via també a les escissions dels estats actuals de la UE quan s'hi vulguin incorporar. Ens toca ser pioners en tot!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…