Ves al contingut principal

Com dissociar-se de la realitat fins a esfumar-se (#PSc)

L'Ampolla










Les enquestes anteriors a la gran manifestació i encara més les publicades després assenyalen amb unanimitat un nou ensorrament del PSc. La cosa té mèrit, perquè caure des dels pitjors resultats de la seva història i des de l'oposició, en els temps de crisi que corren, resultava prou difícil. Però ells, segons sembla, seran capaços d'assolir la fita. Més enllà del vodevil de les primàries sí, primàries no, a mi em frapa la capacitat per construir un discurs incomprensible per a l'electorat, particularment en unes eleccions, com aquestes, de tall plebiscitari. Crec que la millor manera d'explicar la capacitat dels socialistes catalans per dissociar-se de la realitat fins a esfumar-se consisteix a analitzar els seus tres darrers lemes publicitaris. En ple Tripartit, enmig d'una completa desorientació, entre pal de cec i pal de cec, amb el ganivet a l'esquena federalista de Pasqual Maragall encara clavat, van decidir que calia dir al país que ells eren "La Catalunya que sap on va". La gent va premiar immediatament el seu camí segur amb un seguit d'hecatombes electorals que els van portar a perdre des de la Generalitat al govern de la ciutat de Barcelona.

Calia fer un congrés de renovació profundíssima, del discurs i de les cares, però no. Els de sempre es van aixecar de la seva cadira, simplement, per seure a una altra a poca distància i de la mateixa grandària i comfortabilitat. Eren gairebé exactament els mateixos (capitans o catalanistes), però van decidir que el seu lema de màrqueting per vendre's seria "Nou PSC". O bé semblen convençuts que la gent és estúpida o el seu equip publicitari treballa per l'enemic. Després, com a culminació a la frustració que provoca la nostra relació de dependència d'Espanya, centenars de milers de catalans surten al carrer per demanar la independència nacional i el partit dels socialistes catalans tria com a lema de precampanya electoral "Avancem sense trencar". Quan, precisament, el convenciment absolut que és impossible fer cap passa (que no sigui enrere) sense rebre el menyspreu i l'insult dels nostres dominadors, és el que ha portat una majoria social ha decidir que no existeix altra sortida que el trencament, ells s'entesten a afirmar exactament el contrari. I així continuen, ridículs, dissociats de la realitat, a punt d'esfumar-se políticament en el seu món ideal.

Comentaris

  1. El cas del PSC és absolutament incomprensible des del punt de vista de la supervivència política. Com he indicat a d'altres llocs, tot el que estan fent és l'hara-kiri d'un partit que ho havia estat tot.

    ResponElimina
  2. Fa temps que li dono voltes a la desfeta del PSC i crec que la clau és que una vegada més els moviments de Catalunya estan molt allunyats dels d'Espanya. Sigui de les dretes, aquí cultes en general, allà cavernàries en general; sigui les esquerres, aquí ficats en un remolí ascendent permanent, allà dins d'aigües mortes permanents. Aquí, els cal aixecar-se de la poltrona i mirar i examinar. Examinar, per exemple, l'evolució social i cultural d'aquells immigrants dels anys seixanta, dels seus fills, molts ja identificats amb la cultura catalana, motivats en la seva defensa de Catalunya. Segueixen amb la mateixa doctrina del PPc en voler fer-se creure que tot sempre és igual. I, a Catalunya precisament, tot és un permanent "revolutum".
    Allà és la "meseta", aquí és el mar i la muntanya.... Excloc Andalusia i Galícia perquè ja tenen prou feina per poder ser pròpis, pobres...

    ResponElimina
  3. Doncs segons el Gran Timoner, ell tampoc vol trencar res. Espero que sigui pura estratègia, perquè si no...
    Ja se que la paraula trencament te un to massa gros. Però si no trenquem amb la sangonera, si no ens la trèiem de sobre, ens continuarà xuclant la sang.

    ResponElimina
  4. A MES DE TOT LO DIT,PRETENEN FER UNA NOVA CONSTITUCIO, AMB QUI? AMB LA COSPEDAL? AMB AN RUBALCAVA? AMB EL CHAVAL "DEL CEPILLO"?...ENCARE I PERDEREM BOUS I ESQUELLES. I AN LEGUINA "PARA MAS INRI",ELS ANOMENA "HIJOS DE PUTA".
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.