Ves al contingut principal

Efecte disuasori (#prouespoli)

Via Verda (Aldover)









N'he tornat a pensar aquests dies amb motiu del tancament patronal dels farmacèutics. Disuasori. No puc evitar-ho. Sempre que escolto la paraula se m'activen les neurones defensives. Disuasori per a qui? Esquerres i dretes semblen compartir al respecte una mena de pragmatisme pervers per a la majoria. Encara que constitueixi un evident atac a la igualtat d'oportunitats. Perquè implantar taxes fixes, sense tenir en compte les rendes dels pagadors, evidentment, constitueix una clara injustícia. Disuadeix els pobres i importa un rave als qui més tenen. Mireu que fa anys, però encara ho tinc gravat al record: el 1991 s'inauguraven els túnels de Vallvidrera amb un peatge de preu considerable. Recordo perfectament l'alcalde olímpic Pasqual Maragall justificant-lo exactament pels mateixos motius: cal crear un cert efecte disuasori per evitar-ne el col·lapse. És a dir, que els túnels servissin bàsicament per connectar de forma fluïda, sense embussos matinals, les bones cases de Sarrià amb el seu natural lloc d'esbarjo al Club de Golf de Sant Cugat. Sempre m'ha admirat l'alt grau socialista d'aquella justificació.

No fa gaire el terme ha tornat a envair l'actualitat, amb motiu de l'aplicació de l'euro per recepta. Com els catalans sense paguem doble, una mesura contemporània al copagament farmacèutic ajustat al nivell de renda de cadascú (frau a banda!), mitjançant el qual el govern conservador espanyol, per cert, ha superat per l'esquerra el català. Gent gran i malalts crònics condemnats indiscriminadament a pagar 61 euros l'any a la Generalitat.  El conseller Boi Ruiz va defensar la mesura públicament posant damunt la taula les tones de medicines que cada any es recullen caducades sense consumir. Cal instaurar una mesura disuasòria, va dir. I voilà, ja la tenim. Potser seria responsabilitat dels dispensadors de les receptes aplicar una política més restrictiva, en comptes de carregar-ne els beneficiaris amb una despesa i una responsabilitat (analitzar les seves necessitats farmacèutiques) que, segons les autoritats no es cansen de recordar censurant l'automedicació, no és seva. Però la caixa és buida i és més fàcil atacar els de baix.

Comentaris

  1. Respostes
    1. Perdoneu, però tenia problemes estranys d'informàtica...
      Deia que aquesta situació que estem experimentant per les noves i excepcionals eleccions del 25N, cal que en Mas no aconsegueixi l'absoluta pel perill que suposa. Si a la primera tanda del Govern, ens va apujar impostos als pobres i sense fer cap gest compensatori pel descontrol econòmic de les dretes, si amb aquestes eleccions, repeteixo, en Mas aconsegueix l'absoluta, quedarà lliure per interpretar legítima una política de reducció dels drets socials. Si ens queixem, voldrà dir que no volem independència...! O no???!!!
      Alerta i al lloro!!

      Per això, aplaudeixo efusivament l'aparició d'aquest nou espai del blog de les "Propostes pel Nou Estat" Haurà de ser una eina molt útil per col·laborar amb els tècnics en crear les bases constitucionals per un nou estat que sigui moderat, equànime, solidari amb tothom i de progrés sòlid. Ànims!!!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.