El català emprenyat es fa espanyol (#sommajoria)

Deltebre
Aquests dies, escoltant els debats al Parlament, al carrer, a les xarxes socials i als mitjans, m'he sentit bé. Molt bé. Eufòric. Quin gust, Déu meu. El canvi de paradigma al país és brutal. Magnífic. Encara recordo com havíem de fer el número quan érem més aviat marginals. Calia cridar. Fer espectacle a la menor oportunitat. Escassament sí podíem aparèixer als mitjans de l'establishment, així que era precís fer-ne una de molt grossa per treure-hi el cap. La truita ha tombat. I de quina manera. Ara (de fet, fa temps) ja som majoria. I la gran manifestació va fer que tothom, a dalt i a baix, en fos conscient. Des d'aleshores les actituds d'uns i altres viuen un intercanvi de papers absolut. Nosaltres parlem amb aquella pau i serenor dels qui se saben majoria. Amb condescendència. I tu que estudios tienes piltrafilla. Ens podem permetre, ens donem el gust de ser generosos en la victòria del consens social. Lloar la importància del castellà al nostre país. Parlar de la nostra determinació de tenir en el futur unes excel·lents relacions amb Espanya. Tot plegat amb una pau absoluta.

Fins i tot podem fer un copet a l'esquena a tots aquells que fa quatre dies ens menyspreaven i que sobtadament han vist la llum de la veritat. Ara i avui, els dependentistes són els frikis. Els del malhumor permanent. De fet, el català emprenyat és ara el ciutadà de Catalunya que vol continuar dins d'Espanya. Criden, insulten i amenacen. Parlen de caixes de pandora mentre constitueixen el Front Abismal. I així es fan petitets, petitets, més insignificants en un país que ha decidit canviar de rasant. Nosaltres, sense dubtar, els hem de perdonar la vida, que és la manera més cruel de tractar-los. Res d'insultar en Lara. No, l'hem de dir que l'estimem, que no marxi, que podem fer moltes coses junts. Que no renunciï a fer negoci entre nosaltres. Que aquí també té un mercat important. Que ell també farà més quartos quan visqui en un entorn econòmicament més eficient, més competitiu. Que pot ser un valor important per mantenir i refer les millors relacions amb el mercat del llibre hispano-americà en una Catalunya lliure. Abans els combatíem gairebé desesperats. Ara, és tan bonic poder-los mirar des de dalt!

Comentaris

  1. Haha genial, m'ha agradat molt l'apunt d'avui perquè jo també he notat molt aquest canvi.

    Només un comentari sobre el Lara, aquest senyor té el títol de Marquès del Pedroso de Lara atorgat al seu pare pel propi rei l'any 1994. No ens deixem enredar, aquest home no és un empresari fet a sí mateix preocupat únicament per la bona marxa dels seus negocis com ho podria ser un treballador autònom o el propietari d'una PIME. Aquest senyor forma part de l'èlit espanyola privilegiada col·locada a dit que integra el lobby del Puente Aéreo i assisteix als actes de la Fundació Príncep de Girona. Per tant no és una persona que pugui tenir una opinió imparcial sobre el tema de la relació Catalunya-Espanya perquè hi està massa implicat personalment. En el seu cas els avantatges que pugui treure de viure en un entorn econòmicament més eficient com dius tu segur que no compensen els que té com a intocable dins de l'statu quo actual. Pel que fa a mi, penso que la gent com ell no es mereix ni condescendència.


    - L'estudiant de la UPC

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estenc que al que es refereix l'editorial d'avui en Granollacs, és que fins i tot els que ens volen espanyolitzats els podem obrir la porta de la catalanitat, encara que siguin ells mateixos els qui s'excloguin, no pas nosaltres els qui els fotessim fora. No és qüestió de provocar pànic entre els qui se sentim temerosos de venjances (consciències brutes) sinó de permetre'ls aixopluc amb garanties de convivència. Ho entenc així i ho abraço.

      Elimina
  2. Tens molta raó. El paradigma ha canviat i es nota. Ser no independentista és com ser del Madrid o comunista, és anar al revés i tenir pocs arguments.

    Tot i això, compte perquè som capaços de cagar-la nosaltres sols amb ridiculs esperpèntics.

    http://vaderiure.blogspot.com.es/2012/10/el-joc-de-les-cadires-putes-cadires.html

    ResponElimina
  3. I llavores, a les braguetes negres de metre amb vuitanta fonamentalites del "Destino de la Unidad Nacional por la Gràcia de Dios", a aquests els hauríem de fer un monument enorme junt a l'escultura d'en Miró de Dona i Ocell per ajudar-nos a generar més vot nostre!

    ResponElimina
  4. Ramón, si en certs països europeus no es permès fer monuments a determinats grups per què s'hauria de deixar aquí? :)

    ResponElimina
  5. ........ Ara, és tan bonic poder-los mirar des de dalt!.....

    Mai me'ls hi mirat des-de baix.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas