Ves al contingut principal

El més roí de l'immobilisme (#federalisme)

Prat de Comte
Gairebé els de sempre han publicat un manifest. Opinadors i professionals socialistes revestits de societat civil. L'han signat l'11 d'octubre. Llegint el contingut (una crida a votar l'actual nou PSC en fallida del pobre Navarro i el seu comissari Lucena) ràpidament es descobreix que fins i tot s'han equivocat en la data. Perquè en realitat el van parir el 12 d'octubre. El dia de la Hispanitat. Són els nous conservadors procedents de l'esquerra, els del manteniment a tota costa de l'statu quo, els dels trenta anys d'autonomisme que es resisteix a morir. Pitjor encara, són els conservadors que volen enganyar, aliats fàctics de la dreta que governa Espanya. Saben el que es fan. Es tracta de proposar un projecte perfectament irrealitzable, governi el Partit Popular o el PSOE (tal i com tots i cadascun dels representants espanyols dels dos partits han reiterat també ara) a l'espera que els nostres adversaris ens liquidin definitivament. Fan una vegada més de tropa de xoc, de tontos útils de l'espanyolisme. Tot esperant de braços plegats que la crisi esberli encara més la cohesió social que es posen a la boca de manera infamant. Però, de quina cohesió estem parlant, en un país ensorrat fins als fonaments per la depèndencia. Combatrem les arrels? Noooo. Ells es limiten a mirar com el pare mata la mare mentre prediquen l'amor etern i la fraternitat universal entre els esposos.

Gairebé tots els tòpics contra la independència aplegats en un text demencial, es miri per on es miri. Incapaç d'analitzar la realitat present, com demostra, una vegada més, aquella cantarella més antiga que la mateixa Constitució postfranquista (que, per cert, insulta centenars de milers de votants d'esquerres i independentistes) que atribueix d'una manera simplista, barroera i absurda el que està passant a una conspiració judeo-maçònica de la dreta burgesa. Ridícul en l'atac a la il·lusió de futur que projecta l'independentisme per contrast amb el que tothom sap que és l'estafa federalista d'un món irreal (no n'hi ha ni un a Espanya i no existeix cap estat federal al món que no hagi nascut federal). Absurd en la crítica a les suposadament nefastes conseqüències socials i econòmiques d'una futura independència mentre s'avala de facto (en proposar una alternativa inviable i il·limitadament diferible en el temps) el manteniment del desastre autonomista que ens ha conduit fins a la situació on som: amb 800.000 aturats, índexs de pobresa estratosfèrics i fins i tot l'esclat d'un exili econòmic juvenil propiciat per la dependència. Els és ben igual que tot un país faci de carn de canó del seu immobilisme i els seus interessos creats. I a sobre, per acabar-ho d'adobar, tot plegat ben amanit en nom de la responsabilitat. Perdoneu si m'esvero, però és que són una autèntica colla d'immorals. Esperem que el 25 de novembre la seva indignitat rebi a les urnes la resposta que es mereix de la bona gent que pateix.

Comentaris

  1. Realment són immorals, colze a colze amb el PP i el seu filldeputisme nostrat

    ResponElimina
  2. Hem de combatre el federalisme. L'espanyolisme standard es combat a si mateix tot solet.

    ResponElimina
  3. I A MES A MES, AN ACEPTAT UN COMISARI POLITIC,SENSE NI PIULA.
    AQUEST PAIO,AMIC DE ZAPATER,MONTILLA I CHACON, QUE DE FEDERALISME HAN SAP UN NIU, SEGUR¡¡¡¡ DEU SER EL PREMI PER ESBORRAR QUALSEVOL RASTRE DE CATALANISME.....BE, S'HA SALVAT LA GELI, COM SURA AQUESTA POBRE DONA¡¡¡¡
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina
  4. Jo diria que és qüestió d'anar-nos preparant per una política de concentració entre els partits purament catalans. El PSC no és clarament català, per dolorós que em sigui. Llavores, ja no cal masegar-nos més i cal anar pel camí efectiu. Que si el nou partit de l'Ernest Maragall qualla, millor. Però em de fer via i seguir el camí, que ja és massa tard i hem d'arribar a temps a destí. Iniciativa i ERC ja recolliran els vots perduts dels PSC.
    Per altra banda, a mi m'agradaria veure un esforç d'aquests partits catalans de totes les tendències polítiques per a que fessin un gran esforç d'humilitat i es deixessin de criticar mútuament; a continuació es permetessin una participació activa per la confecció, més que segura, d'un nou Govern de concentració política per crear les primers lleis que permetin un Estat Català de gran bondat social i de possibilitats d'empresa. Tot es pot congeniar si hi ha bona voluntat. Ara és el moment.

    ResponElimina
  5. Recolzant el que acabo de dir, m'he trobat ara amb aquest article -molt millor...!!- de l'Avui. El trobo molt recomanable:

    http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/585445.html

    ResponElimina
  6. Detroitnoi


    Ets un crack Granollacs!absolutament d'acord amb el que dius. Els socio-unionistes de sempre: Coixet, Regàs..per cert heu vist l'article d'un catedràtic d'economia que calcula quants militars farien falta per envaïr Catalunya, comparant la situació actual amb la guerra Eslovena-Yugoslava??....són bojos aquests espanyols...

    ResponElimina
  7. Aquest manifest és el cant del cigne dels suposats federalistes. El 25n posarà tothom al seu lloc.

    ResponElimina
  8. M'ha sabut greu veure a Najad el-Hachmi a la llista. La feia mes llesta, no creia que es deixaria estafar per aquesta colla de genocides.

    ResponElimina
  9. La resposta de suport al manifest des de Madrid ha estat espectacular!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…