Ves al contingut principal

El pitjor moment de la història d'una ximple (#dependentisme)


L'Ebre











Estan llançats. Són capaços de caricaturitzar Artur Mas com a oficial de la SS. D'obligar el poruguíssim Miquel Roca a fer un article per dir que no es un nazi. Aquest és el nivell d'agressió i d'insult. D'entre les moltíssimes burrades que hem sentit i llegit aquests dies, hi ha algunes que superen els mínims de la decència intel·lectual i moral acceptables. Una de les més cridaneres ha estat la d'Alicia Sánchez-Camacho en afirmar que el Gran Timoner està conduint el país al pitjor moment de la seva història. N'hi haurà que pensareu que és simple ignorància. Potser. Que només es mouen per consignes. Que llegeixen el manual universal d'argumentari dependentista i bla, bla, bla, cada dia llancen la dosi justa de por i apocalipsi. Però és que, mínimament analitzat amb cert criteri històric i alçada moral, dir això és molt greu. Molt. Sigui quin sigui el futur de Catalunya durant els propers anys, és molt indigne. Passi el que passi, impossible arribar per decisió del president Mas als dos escenaris més paorosos viscuts pel país durant els darrers tres-cents anys.

El 12 de setembre de 1714 el Principat era un país completament trinxat, destruït. Milers de morts i centenars de milers d'exiliats. Moltes famílies sense llar, sobretot pels bombardejos a Barcelona. Amb gana i sense feina. Execucions massives. Exaccions econòmiques impossibles d'afrontar. Una comunitat vexada i anihilada culturalment i políticament. Delacions i venjances. Violacions en massa. El 27 de gener de 1939 Catalunya tornava al desastre. Es repetien dramàticament la mort i l'exili massius. Les presons plenes. Les depuracions. L'adhesió obligatòria i humiliant als vencedors. Aquests dos moments dramàtics han marcat de forma inesborrable la memòria col·lectiva del país. Més ben dit, de la majoria dels catalans. Potser és que a la líder del Partit Popular a Catalunya li ha traït el subconscient. Tal vegada és, simplement, que ella s'identifica amb els guanyadors de 1714 i 1939. Potser és que per a la Dona del Sac i els seus, al contrari, aquells van ser grans moments en el procés de construcció de l'Espanya que tant defensa.

Comentaris

  1. No sabria dir si és el subconscient o la convicció; segurament és una barrera de totes dues coses. Per a l'espanyolisme autoritari, el 1712-14 i el 1938-39 són d'aquells moments històrics en què calia trencar els ous per fer la Truita Una y Grande (que no Libre: això és una figura retòrica). Salutacions.

    Joan Calsapeu

    ResponElimina
  2. Es la bogeria. Simplement. Hom pot defensar legítimament les seves idees tenint un objectiu coherent i ben intencionat des d'una posició nacional Catalana. Però aquesta individua fosca diu defensar els interessos de Catalunya des del sentiment nacional espanyol. Una circumstancia totalment esquizofrènica. Ja que el plantejament donat pel nacionalisme espanyol es ben clar: fer desaparèixer Catalunya. Aquesta contradicció em porta a concloure que aquests del P.P. espanyol a Catalunya tenen com a clau mental la mes simple de les bogeries. Un desfase mental greu o, simplement, de catalans gens ni mica. Sentiments totalment espanyols i espanyolitzadors.
    I si realment se senten catalans, llavors doble de psiquiatra.

    ResponElimina
  3. Per a mi, aquesta gent, com que no tenen arguments vàlids, doncs diuen burrades amb l'esperança de contagiar les ments senzilles. També, ells mateixos alguna cosa d'aquestes bestieses que diuen també se les creuen perquè és allò que han anat sentint a les seves respectives cases, algunes dins de casernes militars, GV, o policies d'aquella època. Pares d'aquests actuals. També, i no ho dubto gens, ells tenen els seus llibres d'història arreglats a la seva conveniència. Com podrien viure gaire amb el cap dret si haguessin après que els seus pares i avantpassats són i han estat uns criminals, ignorants i lladres? És compromès dir noms concrets, però tots en tenim d'exemples de noms que cobreixen tot el ventall que acabo de dir. No és que solament n'hi hagi hagut d'oportunistes, com aquells francesos de la França ocupada que veien el doble joc. Hi ha prou llibres que toquen aquest tema per poder-nos il·lustrar una micona.

    ResponElimina
  4. Els que parlen dels pitjors moments que ens arribaran no és que s'equivoquin: estan a l'altre bàndol, el del 20% (a tot estirar) d'espanyols, botiflers, ocupants, paràsits socials, corruptes, addictes, delinqüents, mafiosos, criminals vessànics, escòria... No ens n'hem d'estranyar: existeixen i seguiran existint, per bé que minoritzats i, esperem, sota control. Hem de sguir el nostre camí sense escoltar les seus bramuls goebbelians i només estar atents a les conseqüències que aquests bramuls tinguin entre les persones d'intel·ligència escassa, protodelinqüents en molts cassos.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…