Ves al contingut principal

Identitat i dependència (#marxemja)

Xerta
Els escamots de la brigada de narcòtics, com si fossin l'últim mohicà, continuen resistint a la trinxera de la confusió. Són els últims de Filipines. Tot i que cada vegada són menys i estan més encerclats ells no canvien de munició. Barreja que barrejaràs. Confon que confondràs. Ells (amb l'ajuda d'algun polític com la desapareguda Carme Chacón invocant el seu fill) continuen amb la musiqueta de hi ha tants ciutadans a Catalunya que se senten catalans i espanyols i tal i tal. I tant, és veritat. Però que nassos té a veure això amb el punt on ens trobem en el debat Catalunya-Espanya? En efecte, a Catalunya viuen milions de persones que comparteixen diverses identitats. La majoria, catalans i espanyols, però també catalans i tot el que vulguis del món mundial. I què? El que ens estem plantejant no és què volem sentir com a propi ara i en el futur (cosa que no podrem ni volem canviar perquè és absolutament i afortunadament personal i intransferible). El què estem decidint (si ens deixen) és si volem dependre d'Espanya o no. Simplement això. Si pensem que hem d'acceptar que la major part de les decisions que ens afecten es prenguin lluny i contra els nostres interessos o no.

Per això (disculpeu sin em repeteixo, però és que cal fer-ho en aquest punt) totes les enquestes dels darrers temps, per molt que els dependentistes s'entestin a no veure-ho, enregistren sistemàticament la realitat que una part importantíssima dels que se senten catalans i espanyols votaran sí a la independència. Així, tal qual. Que el que tenim en joc no és un combat entre identitats (la famosa fractura sentimental i social de la que ens parlen desesperadament com a únic leitmotiv) sinó entre independentisme i dependentisme. Potser a alguns amants de la coherència absoluta i la simplicitat màxima els semblarà contradictori, però és que, en el món real, tots, absolutament tots, som més o menys contradictoris. I més contradictori és encara que sempre, absolutament sempre, no hagin coincidit les dades sobre el sentiment identitari i el grau de recolzament a la independència i alguns continuin entestats en què han de coincidir. Sí, aquest pot ser un argument per a l'Alicia Sánchez-Camacho, però, si us plau, cap persona raonable ha de continuar repetint-lo com un mantra.

Comentaris

  1. TOTALMENT D'ACORD.
    Lo més trist és que, per desgràcia, en aquesta campanya electoral els dependentistes jugaran a aquest joc. I la Chacón ha anat més enllà. Fins i tot s'ha atrevit a utilitzar la tendresa d'un nen de 4 anys, el seu fill, per què el missatge arribi al màxim número de "potencials consumidors" com qualsevol campanya publicitària: sense escrúpols. TRIST.

    ResponElimina
  2. Aquí, Guillem, Granollacs, etc. és on hi rau la mala llet, visible fins a les palpentes. No és el problema de pèrdua d'identitat, de deslocalització, sinó l'ús del sentiment més vital del peu nou nat. Aquesta nena tan inocent de la Chacón que sembla que mai hagi trencat un plat, té més mala llet que molts del PP-PSOE junts.
    Fins i tot, la bona dona que ens ajuda a mantenir mínimament net el nostre pis, ho ha entès. Està silenciosa, ara. Abans, xerrava fins no deixar-me treballar. Però, en fi, tot fos per la causa. Està reflexionant i veu que això va de veritat. Però, té la tranquilitat que ningú, però cap català no farà res en contra d'ella. Passarà de ser espanyola a ser catalana de ple dret. Milloraà les seves prestacions institucionals i ningú no la obligarà a parlar en català. No perdrà la pensió, ni tampoc la del seu marit.
    La Chacón, amb els sentiments; la Camacho amb les lleis que cal complir; i, aquest animal d'advocat gallec que dient que les lleis estan per ser violades com les dones... quan el que demanava era falsejar la votació.... Que bonica ets, Espanya cañí...!!!

    ResponElimina
  3. Quan els EUA es van independitzar d'Anglaterra no en hi havia cap que se sentis americà per la senzilla raó de que els EUA eren un estat tot just creat.

    ResponElimina
  4. Amic Granollacs a mi no em preocupa tant els dependentistes que els veig a venir d´un tros lluny amb els seus arguments per atemorir, que els de Ciu que no m´acabo de creure que la manifestació els hagi oberts els ulls finalment, i em fa por que me la fotaran per l´esquena sense adonarme´n. Ho sento, però tot i que fins ara la postura de´n Mas es impecable no me n´acabo de refiar, espero equivocar-me i no tenir sorpreses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amic anonim, no pateixis, els convergents son catalans de pedra picada i en Mas demostra ser un gran lider, meny el paperot que estan fent els partits independentistes amb les seves picabaralles, tot va extraordinariament bé.

      Elimina
    2. Els de CiU no poden fer altra cosa. Imagina't per un segon com serien els deus propers anys dins d'Espanya si no ens independitzem i com quedaria CiU després d'això.

      Elimina
  5. El gran, l'enorme fracàs d'Espanya és no haver aconseguit que l'onada migratòria arribada al Principat durant el segle XX no hagi desembocat, al cap d'una o dues generacions, en un nacionalisme espanyol ètnic. Certament, aquest capgirament demogràfic pot haver actuat com a retardador del que finalment ha succeït -una majoria social independentista- i res més. Els descendents d'aquells espanyols ara, en una majoria, són catalans amb un grau, això sí, divers.
    Les raons del fracàs espanyol poden ser diverses, però crec que la principal és la manca d'atractiu d'Espanya, la carrincloneria, la caspa, el retard... qui pot sentir interès en continuar essent espanyol 100% en un territori que es percep com aliè a Espanya? Per aquesta raó, ja he dit altres vegades que el PSC, el PP i C's pugnaran pel 20% de l'electorat, que és aquells part de residents al Principat no prou integrada encara. El PSC, en un hara kiri polític completament inaudit, sembla que s'hagi oblidat dels seus votants que no formen part d'aquest 20%. No arribo a entendre'ls.
    ...
    Manca de coalició electoral independentista: en un sector amb tantes fílies i, sobretot, fòbies, 2+2 no fan 4, poden fer 3,5, 3... Aquesta suposada coalició podria generar sinergies negatives, a banda que la suposada unió prelectoral petaria l'endemà de les eleccions. És un objectiu molt happy flower però allunyat de la realpolitik. Més val els PARTITS concorrin a les eleccions sols i mesurar forces. Més PARTITS i menys moviments, més enquadrament i menys amateurisme!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…