La fi de la Carrera d'Índies (#prouespoli)












Finalment, en un argument tan lleig o més que els anteriors, el ministre de justícia espanyol Alberto Ruiz Gallardón va venir a Barcelona per dir-nos que Espanya sense Catalunya sortiria de l'euro, altrament dit, que sense la nostra mamella es moririen de set. Que ens volen només pels quartos, vaja. Discutible manera de dir a algú que l'estimes quan ja té les maletes fetes a la porta de casa. Aquesta actitud, no sé perquè, ha activat en  el meu cervell el record d'un llibre clàssic del veterà catedràtic andalús Carlos Martínez Shaw, Cataluña en la Carrera de Indias, 1680-1756 (Barcelona: Crítica, 1981, 396 p.). Per fer front a les tempestes i als pirates, la Monarquia hispànica instituí un sistema anual de convoi que permetia reforçar la seguretat del viatge i mantenir el monopoli del comerç castellà amb Amèrica. A finals del segle XVI navegaven junts un centenar de vaixells de gran tonatge, que portaven l'anomenat quint reial dels metalls preciosos americans, el qual anava directament a raure als cofres de la hisenda reial.

L'arribada gratuïta i massiva dels metalls americans, a més d'una fulgurant inflació (l'anomenada revolució dels preus), provocà una total manca d'incentius al desenvolupament de la protoindústria que començava a florir a d'altres indrets del continent europeu. Castella s'acostumà a disposar d'enormes recursos que li permetien viure molt per sobre de les seves possibilitats, el que en ple segle XVI, amb la Contrareforma desbocada com a nord, suposava llançar-se al manteniment d'un imperi mundial en defensa de la fe, que d'altra manera no s'hagués pogut sostenir. És exactament el problema amb el qual haurà de conviure Espanya en els propers anys: els ingressos obtinguts de l'espoli català i de la generositat europea desapareixeran completament i l'economia espanyola haurà de competir en igualtat de condicions amb la resta del món. Molta, molta feina per endavant, després de cinc segles de cultura de la rapinya. L'última flota d'Índies va salpar el 1776 i el 1780 el mercat americà restà definitivament obert als intercanvis comercials de la resta dels països europeus.

Comentaris

  1. ...i al cap de 40 anys, aproximadament, es va independitzar gairebé tot el subcontinent.
    Ara caldrà que anem més ràpids. L'enquesta del CEO d'ahir ja indica d'on bufa el vent...

    ResponElimina
  2. No hi ha com dir les coses acadèmicament per poder-les-hi donar valor documental. A "La mà de Fàtima", de Falcones tot això s'explica de manera novel·lada. Tinc entès que els castellans van arribar a menysprear saber llegir i fer números. No sabien conrear la terra i fer cap ofici. Tot això ho feien els jueus i els sarraïns. Es van ventar de ser nobles posant-se noms que encara perduren fent un ridícul estrepitós. La ganduleria va arribar a l'exponent màxim.
    Sempre he pensat que aquella dita castellana: "Los catalanes, de las piedras hacen pan" té la seva raó de ser. Aquí, vàrem fer les nostres revoltes agrícoles i industrials i ells encara n'han d'encetar la primera. Però, en fi, per què comentar coses als qui en saben més que jo... Senzillament, és una manera d'esplaiar-me.

    ResponElimina
  3. En aquí podem establir un cert paral·lelisme. Ja fa força temps que la 'fabrica catalana' no és una exclusiva espanyola i alhora el mercat espanyol no és l'únic accessible en bones condicions per a la producció catalana, ara el 'mercat' és el món, i aquesta 'internacionalització' és la que ens abocarà a la independència aital va succeir amb les colònies sud-americanes... És qüestió d'evolució històrica, i no té aturador...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas