La primera victòria del catalanisme (#memoriahistorica)

Duran i Bas
Amb aquesta frase s'acostuma a definir la movilització col·lectiva que, a la dècada dels vuitanta del segle XIX, va assegurar la supervivència del dret civil català fins als nostres dies. De fet, el Principat havia estat l'únic territori de l'antica Corona d'Aragó on, a més del dret públic, els borbons no procediren a liquidar també el dret civil propi. D'aquesta forma, la seva aplicació pràctica en la vida jurídica del país es mantingué a empentes i rodolons al llarg dels segles XVIII i XIX. La voluntat d'aprovar un codi civil espanyol, però, tot seguint l'estil codificador francès, suposà una prova de primera magnitud per tal d'evitar-ne l'assimilació definitiva. Manuel Duran i Bas (Barcelona, 1823-1907) hi jugà un paper determinant. La mobilització del país en defensa de la seva identitat jurídica pròpia i els resultats obtinguts van fer que es parlés d'aquella batalla com de la primera victòria del catalanisme.

Ara que els espanyols insisteixen a afirmar que mai hem tingut un Estat propi, és el moment de recordar el text redactat aleshores (1881) pels propietaris del partit judicial de Puigcerdà en defensa "que se conserven las leyes, Constituciones y costumbres que constituyen nuestro antiguo y venerando derecho catalán." Aquells prohoms de la Cerdanya remembraven amb precisió extraordinària, tot i els 167 anys transcorreguts (amb la seva acceptació sense dubtes de l'espanyolitat), la veritable naturalesa de les institucions, del nostre Estat, anterior a la Nova Planta Borbònica dels inicis del segle XVIII: "considerando que el antiguo Principado de Cataluña, al dejar de constituir un estado independiente para pasar a formar parte de la gran nacionalidad española, ha venido rigiéndose y gobernándose siempre en la esfera de las relaciones civiles por la legislación que le era peculiar y propia, sin que su estado de cosas haya sido nunca parte a quebrantar ni a debilitar siquiera el vínculo de la unidad nacional..."

Comentaris

  1. Mare meva. Hem estat molts anys caminant per la vora de l'abisme. És un miracle que haguem arribat fins aquí.

    ResponElimina
  2. A mi no m'estranya la gran tradició d'escaladors que tenim a Catalunya. Escaladors de Montserrat, de parets verticals i de sostres. Estem habituats a caminar per abismes, sí, però també fent "vies ferratas", pels no iniciats a l'escalda, i fent escalades magistrals pel Montserrat i tants altres llocs encara més difícils. És un paral·lelisme que el trobo vàlid!
    Estem habituats a no buscar brega per no haver-nos-les amb la brutalitat una i una altra vegada, sense cap mena d'eina per poder-nos defensar. Perquè, de valents ho som.I si no, burxeu el què va passar a Montserrat, davant del Santuari, cap a mitjans dels anys 50. Però, allò no comportava cap victòria final. Va ser una batalla molt cruenta per posar final als falangistes que feien el què els plaia amb les noies i els nostres Casals, violant i cremant. Per això i moltes coses més, mai no seré tou amb Espanya.

    ResponElimina


  3. el mot català és vies ferrades

    ferratas és castellà

    Eliseu

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas