Ves al contingut principal

La primera victòria del catalanisme (#memoriahistorica)

Duran i Bas
Amb aquesta frase s'acostuma a definir la movilització col·lectiva que, a la dècada dels vuitanta del segle XIX, va assegurar la supervivència del dret civil català fins als nostres dies. De fet, el Principat havia estat l'únic territori de l'antica Corona d'Aragó on, a més del dret públic, els borbons no procediren a liquidar també el dret civil propi. D'aquesta forma, la seva aplicació pràctica en la vida jurídica del país es mantingué a empentes i rodolons al llarg dels segles XVIII i XIX. La voluntat d'aprovar un codi civil espanyol, però, tot seguint l'estil codificador francès, suposà una prova de primera magnitud per tal d'evitar-ne l'assimilació definitiva. Manuel Duran i Bas (Barcelona, 1823-1907) hi jugà un paper determinant. La mobilització del país en defensa de la seva identitat jurídica pròpia i els resultats obtinguts van fer que es parlés d'aquella batalla com de la primera victòria del catalanisme.

Ara que els espanyols insisteixen a afirmar que mai hem tingut un Estat propi, és el moment de recordar el text redactat aleshores (1881) pels propietaris del partit judicial de Puigcerdà en defensa "que se conserven las leyes, Constituciones y costumbres que constituyen nuestro antiguo y venerando derecho catalán." Aquells prohoms de la Cerdanya remembraven amb precisió extraordinària, tot i els 167 anys transcorreguts (amb la seva acceptació sense dubtes de l'espanyolitat), la veritable naturalesa de les institucions, del nostre Estat, anterior a la Nova Planta Borbònica dels inicis del segle XVIII: "considerando que el antiguo Principado de Cataluña, al dejar de constituir un estado independiente para pasar a formar parte de la gran nacionalidad española, ha venido rigiéndose y gobernándose siempre en la esfera de las relaciones civiles por la legislación que le era peculiar y propia, sin que su estado de cosas haya sido nunca parte a quebrantar ni a debilitar siquiera el vínculo de la unidad nacional..."

Comentaris

  1. Mare meva. Hem estat molts anys caminant per la vora de l'abisme. És un miracle que haguem arribat fins aquí.

    ResponElimina
  2. A mi no m'estranya la gran tradició d'escaladors que tenim a Catalunya. Escaladors de Montserrat, de parets verticals i de sostres. Estem habituats a caminar per abismes, sí, però també fent "vies ferratas", pels no iniciats a l'escalda, i fent escalades magistrals pel Montserrat i tants altres llocs encara més difícils. És un paral·lelisme que el trobo vàlid!
    Estem habituats a no buscar brega per no haver-nos-les amb la brutalitat una i una altra vegada, sense cap mena d'eina per poder-nos defensar. Perquè, de valents ho som.I si no, burxeu el què va passar a Montserrat, davant del Santuari, cap a mitjans dels anys 50. Però, allò no comportava cap victòria final. Va ser una batalla molt cruenta per posar final als falangistes que feien el què els plaia amb les noies i els nostres Casals, violant i cremant. Per això i moltes coses més, mai no seré tou amb Espanya.

    ResponElimina


  3. el mot català és vies ferrades

    ferratas és castellà

    Eliseu

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…