Ves al contingut principal

"No podem mantenir un poble dins el Regne Unit contra la seva voluntat" (#autodeterminacio)

Museu d'Història de Catalunya











Aquesta va ser l'afirmació solemne del primer ministre britànic, conservador i unionista, després de signar amb el seu homòleg escocès Alex Salmond un acord per a la celebració d'un referèndum sobre la permanència d'Escòcia al Regne Unit abans del darrer dia del 2014. Una autèntica lliçó de democràcia anglosaxona. Amb uns valors que són a les antípodes dels dels nostres veïns. De fet, pel que fa a l'espectacular reacció d'interès dels mitjans internacionals, durant les darreres setmanes, davant el procés d'alliberament al nostre país, no deixa de ser significatiu que els més propers ens siguin els nordamericans, anglosaxons i centreeuropeus i els més contraris (a banda dels peninsulars, naturalment) els italians i els francesos. Això diu molt i molt. Perquè parlem d'una expressió de voluntat lliure, d'assentiment de les parts que formen el tot. Aquesta és l'arrel de la diferència estratosfèrica en la qualitat democràtica d'uns i altres. De fet, en el combat on som, entre democràcia i constitució.

L'afirmació de Cameron comparteix espai als mitjans amb les declaracions d'alts dirigents del Partido Popular que presenten Espanya com una realitat política situada fora de qualsevol debat de permanència per la via de l'assentiment dels seus integrants. Una mena de designi diví amb 500 anys d'existència. Naturalment, es tracta de gent formada en el tipus d'història que el ministre Wert ens vol encolomar. La de les glòries de l'imperi. El seu enfosquiment de la gènesi del Regne d'Espanya com a entitat política no ens pot estranyar. Fa mandra posar-s'hi. Sobretot perquè fa lleig. Prou saben que l'estat unitari espanyol va néixer del terrorisme, el patiment extrem, la mort, la persecució i l'exili de milers i milers de suposats espanyols discrepants a la perifèria no castellana. I allò que va néixer com a resultat de l'aplicació del dret de conquesta, de l'arranament de qualsevol sobirania preexistent a major glòria de Castella, no pot entendre més que d'imposició. Encara que hagin passat tres segles. És per això que Escòcia els cou. I que els seus exabruptes acabaran fent que, a aquest ritme d'insult, a Catalunya arribem aviat a un 105% d'independentistes.

Comentaris

  1. Sí, es fa difícil mantenir la tranquil·litat amb tanta bestiesa caminant entre les nostres cames. I sembla que aquesta exaltació del poder estúpid s'està estenent fins amb coses domèstiques i tot. Ara mateix, m'estic trobant amb una discussió de les més absurdes que puguem imaginar. Una veïna d'àtic que es nega a permetre que un veí anglès pugui posar una antena per poder escoltar directament del seu país, Anglaterra. La clàssica actitud de prepotència de la ignorància. Des del nivell privat fins a les altes esferes mundials. A l'entremig, Espanya, això és d'una vulgaritat insuportable.
    Em conformo en aconseguir el 75% dels vots independentistes i tocar el dors. Però, ens caldrà aguantar tot el xàfec de les articulacions de les lleis, les seves aplicacions, etc. Aquí és on em perdo d'impaciència. Ells, els espanyols, diuen que és el joc de la democràcia. Jo en dic el joc del cinisme. I, em somriuen misericordiosos.

    ResponElimina
  2. França i Itàlia van a la contra per dues raons de pes:
    1-ideològicament,són dos estats bastits sota la premissa de la uniformitat.En el cas de França ja fa molts segles, tot i que la Revolució ha vestit com a progrés, etc. En el cas d'Itàlia, les fronteres actuals no es varen consolidar fins al... 1945!
    2-tenen por que el contenciós català es contagïi, especialment en el cas francès (CatNord).

    ResponElimina
  3. Miro Escòcia i l'enveja no em deixa viure.

    ResponElimina
  4. Vols material
    http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/231668

    I el manifest dels federalistes

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…