Ves al contingut principal

Nul·la capacitat de reacció (#dependentisme)

Sant Salvador d'Horta











Reconec que esperava amb curiositat la manifestació dependentista del 12 d'octubre. Sempre es diu i és veritat, que hi ha gent per a tot. Quatre números mal girbats sempre m'han fet preguntar-me el perquè d'un grau tan escàs de mobilització fins al moment del dependentisme a Catalunya. Ara, doncs, quan el gran tema és damunt la taula amb tota la seva virulència, pensava que hauria arribat el moment de veure al carrer una certa manifestació de força. Perquè, per exemple, qualsevol enquesta reflecteix que hi ha un cinc per cent del 7,5 milions de ciutadans de Catalunya que se senten únicament espanyols. Si no m'erro, això vol dir que tenim d'entrada (sense comptar els que es veuen a sí mateixos més espanyols que catalans, que són molts més) uns 375.000 espanyols espanyols entre nosaltres. En aquestes condicions, la visió de la plaça Catalunya gairebé totalment buida als laterals (a excepció de Ronda de Sant Pere) i esponjadament (es podien ballar sevillanes) plena al centre, ens situa davant d'una concentració que hauria portat al carrer no més d'entre 3.000 i 6.000 persones. El fracàs dels convocants em sembla, doncs, absolutament estratosfèric.

Si tenim en compte que els mateixos organitzadors reconeixien l'arribada de cinquanta autocars (50x40 = 2.000), una bona part dels quals procedents del País Valencià (encara que ells l'anomenaven d'una altra manera), l'Aragó i Madrid, trobem que, probablement una xifra propera a la meitat dels concentrats, a sobre, no eren residents a Catalunya! M'admira, arribats a aquest punt, la incapacitat de l'espanyolisme per mobilitzar els catalans que no volen la independència del país. Esdevé un fenomen digne d'estudi. No hi ha més remei a pensar en dos respostes: la manca de participació i cultura política en general dels segments socials en els quals haurien de confiar-hi i el baixíssim nivell de la resposta institucional i política que s'està produint des del centre peninsular a l'esclat definitiu de la qüestió catalana. Perquè, francament, el nivell intel·lectual, polític i fins i tot moral dels arguments d'uns i altres és tan dispar (amb les seves constants amenaces i insults barrejades amb abismes econòmics absolutament increïbles) que no és difícil adonar-se que fins i tot als espanyols que resideixin a Catalunya els ha de fer basarda apuntar-s'hi. I entretant, doncs, la nostra hegemonia al debat és, gairebé, total. Una altra incògnita superada amb èxit.

Comentaris

  1. Anem guanyant tant de pallissa que de vegades fa vertigen i tot.

    ResponElimina
  2. Encara hi son i en son molts. El que estàn es desorientats. No tant per l'empenta independentista (que també) com per l'íncreíble (per no dir altra cosa) reacció del "seu govern" (l'escanyol). En conec uns quants i no saben a qui votar i es possible que acabin no fent-ho.

    Comentari a part:
    1. He llegit la notícia que les CUP es presentaràn a les eleccions del 25N.
    2. En el passat m'havia plantejat varies vegades votar les CUP.
    3. El 25N volia votar ERC
    4. Després de meditar sobre el punt 1. he decidit seguir el consell dels Reagrupats, i si no hi ha mes novetatats, acabaré vontat CIU.
    "Analyze this". Aquí en tindreu una altre de les curioses causes que hauràn provocat els resultats de les eleccions del 25N

    LFF

    ResponElimina
  3. La meva dona te uns amics votants del P.P. i l'altra dia en van veure l'estelada que porto a la bossa. Varem estar parlat i es queixaven amargament del que Espanya ens roba. Si, ho admetien. ESPANYA ENS ROBA, deien tot enfadats. Els dotze d'octubre treien la bandera espanyola al balcó. Aquest any no l'han penjat.
    Els espanyols això d'espanyolitzar ho fan fatal.

    ResponElimina
  4. DESMORALTZATS?....JO NO HO TINC TAN CLAR. L'AUTENTICA MANIFESTACIO SERA EL DIA 25-N.

    ResponElimina
  5. Si agafo com un símbol del poble "espanyol" que viu a Catalunya a la bona senyora que ens fa la neteja de casa, llavores veig clar que molts deuen estar dubtosos de seguir fent cas als informatius procedents d'Espanya. La diferència és desproporcionada entre la veritat que veuen i la mentida que els diuen. Ara bé, aquesta bona dona té molts dubtes d'entre ignorància i desinformació servida en safata. Ignora que un Parlament pugui decidir lliurament. Ignora que, d'alguna manera, puguem fer-nos un referèndum. Fins i tot, ignora el saqueig econòmic. Sí que veu que a Catalunya ningú no la persegueix, que a l'escola on van anar els seus fills el ha servit per aconseguir feina a l'estranger (i molt bona!), que al seu país no han sabut fer la feina tan bé com aquí, et., etc....
    Per tot això, crec que ningú no segueix els del PP-C's. Ningú com no siguin traslladats, comprats o fanàtics falangistes. Ningú.
    Tothom ens dóna la raó! Ens cal mantenir molt alta la serenitat i la moral per aguantar el xàfec de provocacions i de tot del que ens anirà caient. Això només ha fet que començar. Quan vegin que guanyem les eleccions per panadera, llavores vindran altres coses més greus. Caldrà deixar-nos de personalismes i fer pinya per recolzar-nos tots, absolutament tots, amb la més alta solidaritat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…