Ves al contingut principal

Què faran el dia D (#autodeterminació)

Coll d'Estenalles











Som en els dies més decisius de la nostra llarga història. La gent comença a interpel·lar-se amb la màxima profunditat. Generacions i generacions de catalans ho haurien donat tot per arribar-hi. Fa algun temps, mentre les primeres enquestes començaven a resultar aclaparadores i la responsabilitat de CiU d'encapçalar el procés, cada vegada més difícil de defugir, el conseller Felip Puig repetia allò de que era molt fàcil dir sí en una enquesta, però que el dia de la veritat ja veuríem el què. Francament, a mi sempre m'ha semblat exactament el contrari. Crec que molta gent que fins ara s'ha fet un plantejament intel·lectualista de la qüestió nacional, especialment des de l'esquerra (socialment majoritària al nostre país, encara que després governi el centre-dreta), arribat el dia D veurà en el fons de l'urna la realització d'un canvi històric i votarà sí. Simplement perquè la catalanitat (i en això els atacs des d'Espanya per terra, mar i aire ens estan ajudant molt) restarà indestriablement lligada al vot afirmatiu al referèndum. El decantament d'Iniciativa per Catalunya i la fractura oberta al sí del PSC així ho indiquen, ja, a hores d'ara, molt clarament.

Hi he pensat aquests dies en aquelles paraules del conseller Puig quan un amic em parlava d'una conversa amb una exalcaldessa socialista d'una població del Vallès. Ja a hores d'ara, sense encara haver arribat al moment culminant, davant la també decisiva convocatòria del 25 de novembre, havia decidit (abans de la fractura anunciada per l'Ernest Maragall dels darrers dies) que no votaria el seu partit històric. I ho havia decidit al crit, simple, davant d'unes eleccions plebiscitàries com les que ens esperen, de però és que jo sóc catalana. Aquest és el punt on som. En el qual, tots aquells que s'identifiquen amb una idea política de Catalunya, per poca alçada i profunditat que tingui, acabaran optant pel sí el dia del referèndum. Especialment, perquè l'alternativa que se'ls oferirà des de l'altra banda serà, simplement, la fi de la nació catalana. Sabran que voten sí o no a l'existència i la continuïtat mateixa del seu país. I per això respondran massivament amb un sí que, de veritat que ho penso, si celebréssim ara mateix el referèndum crec que ja se situaria per sobre del 70%.

Comentaris

  1. Doncs, jo diria que la mateixa Vanguardia ja pujava una mica més el nivell dels independentistes. Jo diria que ens acostem cap el 75%. Tot depèn del nivell de bestieses que vagin dient els integristes espanyols fins el 25-N.
    Hem passat de l'absenta pública al cafè concentrat.
    Serà qüestió que mentrestant no ens agafi un col·lapse intern. Mantinguem-nos ben asserenats i valents. Que no ens atabali ningú, per gruixuda que ens la facin.

    ResponElimina
  2. Hi ha motius molt diversos per a votar "Sí". L'altre dia, un conegut meu, socialista fins a la medul·la i espanyolista, va afirmar que votaria "sí" a la independència perquè era la millor manera de poder morir a una república i no a una monarquia.

    ResponElimina
  3. Crec que no arribarem a veure ni votar en cap referèndum, les eleccions ja son una mena de plebiscit i com que el govern central no ens deixarà fer-lo, el Parlament de Catalunya tindrà de tirar per el dret i declarar la independència en un acte de sobirania i amb el suport dels vots obtinguts en unes eleccions on, suposo, que els partits sobiranistes portin la independència al seu projecte electoral.
    Veurem com van les coses, es apassionant veure, i viure, el proces... tan de bo els mes vells el puguem gaudir uns quants anys.

    ResponElimina
  4. Penso el mateix que L_avi_JoaQuim, l'estat espanyol no permetrà cap consulta, va contra els seus principis, i el Parlament es veurà abocat a una Declaració Unilateral d'Independència que ens posi a raser de la legalitat espanyola, i això vindrà afavorit pel rescat a l'estat espanyol que és al caure -potser en 3 o 4 setmanes- i amb els 'administradors' de la UE asseguts a taula tot serà més planer...

    ResponElimina
  5. Jo estic amoïnada, em fa por, que els del timoner, no venguin fum, i que si arriba el moment de tirar pel dret, no ho facin. Em fa por una majoria absoluta, o gairebé absoluta; em fa por, que els partits d'esquerra, es barallin; em fa por que la història es repeteixi. No sóc pessimista (encara que ho sembli), però en aquest moment tan important, no es pot desaprofitar res de res. I m'il·lusiona viure aquest moment, i més pensant en el meu germà, que va ser enterrat el 10J, i que ell voldria veure tot aquest canvi. Perdoneu, però m'il·lusiono molt!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…