Sobre la justícia i el lideratge en un temps decisiu (#eleccions)

Cartell de Cristóbal Arteche (1937)
Després del lamentable vodevil de la cimera independentista (que haureu observat que he eludit comentar fins ara mateix, cronològicament, primer, per l'emprenyament i, després, per la vergonya aliena), finalment, Reagrupament ha optat per demanar el vot per Convergència i Unió. Resulta clar que existeix un convenciment creixent entre el sobiranisme majoritari que cal posar tots els ous al cistell del Gran Timoner. El nostre instrument de demoscòpia casolana, el Baròmetre d'Estratègia Sobiranista (BES) d'aquest bloc, així ho indica de forma creixent i acceleradíssima. De fet, la incapacitat dels independentistes de fa uns dies d'acordar una candidatura unitària i forta, no només va suposar, em temo, cedir al Partit Popular una molt poc estètica segona posició a les eleccions, sinó que va donar a la coalició governant a Catalunya tots (però tots) els números en la rifa de la majoria absoluta. Per a alguns, un lideratge fort i únic donarà molta més consistència al procés; per a d'altres, aquestes mans lliures faran que la feina que han i hem de fer s'allargui i s'allargui per manca de pressió i de gas. En tot cas, el temps, com sempre, posarà cadascun al seu lloc.

En tot cas, s'apropa el moment que cadascun dels ciutadans i votants de Catalunya prenguem la gran decisió. I digueu-me romàntic, però no he caigut ni un segon en el dubte per un motiu bàsicament de justícia. Aquí hi ha gent que fa trenta anys que pica pedra. Gent que ha anat a la presó per reclamar en una manifestació la independència. Joves que van acabar als calabossos per a no molestar en uns Jocs Olímpics que es volien a major glòria d'Espanya. I tantes i tantes altres aventures de bons patricis. I, francament, en elles (si no és en les darreres de les darreres) no sé reconèixer ni un sol dirigent de la coalició que ara encapçalarà (m'ho crec) el procés d'independència. Ells, en paraules d'Oriol Pujol que sempre m'agrada recordar, afirmen haver-se limitat a acompanyar (quant no a ralentir) un procés de trenta anys de desempallegamet de l'autonomisme que (d'haver pres ells també la iniciativa) ens podria haver estalviat a tots plegats molt i molt patiment. Francament, votar alguns dels diversos partits sobiranistes de llarga trajectòria que es presentaran el 25-N és, simplement, una obligació de justícia. Encara que a CiU i al Gran Timoner també els hi desitgi (encara que no del tot) el millor dels resultats.

Comentaris

  1. Aquesta reflexió és molt, molt important, trobo jo.
    Efectivament, tinc parents que estan reflexionant fer un desplaçament del seu vot tradicional d'ERC cap a l'Artur Mas. No tant, diuen, a CiU com al Gran Timoner. Aquest President arrasa... El Gran Dubte és això que apuntes: Sense arribar a poder ser traïdor, ens pot ficar dins d'un embolic del "no" però "sí" de mil dimonis. Com aquella martingala que va aparèixer farà uns dies en la que al Presi se li suposava una maniobra monàrquica de Felip(e) V. És aquell recel que queda després de tantes enredades de trenta anys. Sóc gat escaldat i no hi puc fer més. No me'n fio. Seguiré amb ERC. No és tant engrescador, però molt més fiable. Quan estic veient que Carretero i Laporta cedeixen el vot a CiU, ho trobo temerari. A hores d'ara en Duran Ll. deu estar marejant tant en Mas que aquest no deu poder-se'l treure ni al llit. Perillós tenir un soci com D-Ll, que no tant amb UDC. Duran-Lleida dictador?, no hi ara!!!
    Hauria anat molt millor aquesta coalició independentista que tots desitjàvem. Hauria estat molt més fiable i s'hauria aprofitat millor el paquet de vots globals.
    En fi, de tota manera, aquestes eleccions són definitives, i el què cal és aconseguir-ho per, almenys, un 75% de majoria, encara que ho haguem de fer al Parlament.

    ResponElimina
  2. Podria votar a Convergència, si, però no a Unió... el calb em fa "repelús"... i no es que me'n quedin masses a mi, de cabells. A mes tampoc voldria una CiU ultra-majoritària, no es mai bo.
    Podria votar ERC, ho vaig fer moltes vegades en el passat i a pes m'agraden els seus actuals líders, però també m'agradaven els anteriors i varen fer servir el meu vot, i el d'altres, per fer una traïdoria... el tri-mal-parit.
    Qui, encara, i espero que no ho faci no m'ha de-sabut i a mes parla clar i català son els de Solidaritat, així es que, si no hi ha res de nou la meva papereta portarà un SI ben gros i si arriba un referèndum un altre SI, però aquest serà sinònim de "Yes".

    ResponElimina
  3. Em sento molt identificat amb la teva reflexió, jo ho veig exactament igual.

    ResponElimina
  4. Votaré ERC sense dubtar-ho, Junqueras és una valor a tenir en compte.

    ResponElimina
  5. Bona reflexió.M'hi afegeixo.
    Crec que ara (més que mai) és un tema de números. Podem tenir molts dubtes de CiU (jo el primer). Però la CiU del Gran Timoner no només és necessària i imprescindible. És DETERMINANT per que pensem: "ARA ÉS L'HORA".
    Com bé diu en Ramón Llull "aquestes eleccions són definitives, i el què cal és aconseguir-ho per, almenys, un 75% de majoria"
    Salut! bons patricis, NO DISCUTIU MÉS, UNIU-VOS TOTS!!!! (Magnífic cartell d'en Cristóbal Arteche)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas