Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2012

La foto (#referèndum)

Cinc dies després, a la vista del fred ambient generalitzat dins el món sobiranista i a l'ofensiva narcotizant que estem experimentant tots plegats (amb seu a Madrid i Barcelona), a més de recomanar-vos aquest excel·lent apunt de l'Enric Vila, m'afegeixo modestament al crit d'opinadors com Quim Torra o Salvador Cot. Ens cal la foto. Quan abans, Per donar seguretat. Una imatge que reconforti i permeti recarregar les piles de la il·lusió emboirada des de diumenge passat. Mas, Junqueras, Herrera i Fernández. Sí, és veritat que cadascun d'ells ja ha fet declaracions refermant el compromís de cadascuna de les seves forces (alguns, amb permís d'en Duran) amb el procés d'autodeterminació del Principat. Però ara ens cal una estampa conjunta. Davant del Parlament de Catalunya, una fotografia dels quatre líders de les formacions sobiranistes: CiU, ERC, ICV i la CUP. Els 87 que els ciutadans han votat per concretar la nostra majoria sobiranista.

Ens cal la foto per v…

La cultura de "Cortijo" dels de sempre (#corruptes)

Fa temps que no parlo del gran tema amiguisme i nepotisme a l'administració pública (coses meves, molt meves). En aquest cas, com és públic i notori (perquè és una derivació de l'operació Mercuri que ha esquitxat el meu mai prou ponderat alcalde de Sabadei), no puc per més que obrir una ampolla de cava metafòric per la imputació del diputat Daniel Fernández i de l'alcaldessa María Elena Pérez en un cas de tràfic d'influències. Estic content, feliç, eufòric. M'encanta. Resulta que els dos han recol·locat a dit una ex-alt càrrec socialista del govern Tripartit. La cosa devia anar més o menys així. Ring, Ring, Ring. O, está sonando, está sonando, mi teléfono. Elenita? Dime. Hola, soy Daniel. Tu secretario de organización. A tus órdenes [buen rollo, a ver si puedo ir de diputada más adelante]. Oye, a esta me la colocas rapidito. Es que en el Ayuntamiento ya tenemos arquitecto. Es igual. Te lo petas por tus ovarios. No hay problema. Corriendo. Adiós, adiós. Hasta la pr…

Sí, ha estat, és, històric (#25N)

No em refereixo als fets de Sabadell, tal i com haureu endevinat per l'etiqueta que acompanya el títol d'aquest apunt. Confio que aquest Nadal, a més d'exhibir davant dels ciutadans, al costat mateix del pessebre municipal, el premi internacional a la transparència, l'alcalde Bustos reservi també un lloc a la mateixa vitrina per a la seva acta d'imputació en diversos delictes contra l'administració. Esperem que sigui la fi d'un estil prepotent de govern i d'una mena de pràctiques que constitueixen el més baix de la cultura d'aprofitament de la bombolla urbanística que ens ha deixat on som. Però, no, avui no us volia parlar d'això. Era el meu propòsit tornar-hi sobre la valoració de les eleccions i l'ara què. Disculpeu si em repeteixo, però és que tres dies després observo amb sorpresa que encara cal recollir cadàvers anímics convergents. Va nois. Mireu-vos-ho fredament. Oblideu-vos de les expectatives. No us deixeu endur per les lectures in…

La responsabilitat de consolidar el procés (#25N)

Entenc la frustració d'alguns, que es deriva d'unes expectatives irreals, creades durant mesos per unes enquestes electorals que han fet figa de manera sorprenent i espectacular. Cal que la gent de CiU superi quan abans el dol i ens posem tots plegats a treballar pel refererèndum. Perquè si deixem de banda la miop visió partidista que tant mal fa tradicionalment l'independentisme català, conforme avancen les hores, més bons em semblen els resultats d'ahir. 87 a 48. Com he llegit a twitter, si fos bàsquet caldria qualificar-ho d'autèntica pallissa. Els números bàsics ja els sabeu (pràcticament dos terços en vots i escons a favor de la consulta), però, com una imatge val més que mil paraules, us recomano per il·lusionar-vos una ullada al mapa electoral de distribució del vot sobiranista i dependentista a nivell territorial. És absolutament espectacular: amb pràcticament un 70% de participació, els del no han guanyat a poc més de 40 municipis i els del sí a més de 90…

Mantenir la calma, continuar avançant (#25N)

Resum: lliçó de transversalitat. Ens cal serenor. Tranquil·litat. És cert, no ha estat el dia històric que volíem. Però, objectivament, quan reflexionem amb calma, arribarem a la conclusió que el que ha passat avui, en clau de país, que és el que compta per als bons patricis, ha estat un pas endavant. El problema d'identificar la independència amb una força política és exactament el que hem viscut avui. Ara, els espanyols faran grans escarafalls. Demostraran una vegada més que no han entès res. Però la realitat és aquesta: en la seva darrera sessió, el darrer Parlament de Catalunya va aprovar la proposta d'un referèndum d'autodeterminació a celebrar en la propera legislatura amb el suport de forces que sumaven 86 escons. Avui, amb gairebé un 70% de participació, en unes eleccions d'enorme força democràtica, el nombre de diputats que avalen la mateixa proposta és d'un total de 87. Hauríem volgut els més de noranta (què dir dels cent que somiàvem!) que ens prometien…

És l'hora decisiva: voteu independència! (#25N)

Es flaira en l'ambient un altre moment èpic. El resultat d'aquestes eleccions plebiscitàries, com les d'aquell 12 d'abril de 1931, pot consolidar un canvi polític de dimensions històriques. Així que, avui, cap a quarts de deu, vull tornar a plorar d'emoció, com ara fa dotze setmanes. Brindis familiars com en les grans ocasions. Com deia fa uns dies en Partal, aquest jorn hem de fer un altre Onze de Setembre. Posar dins l'urna l'esperança del carrer. Durant la darrera setmana de campanya, com és lògic, cadascú ha marcat els accents estratègics que li convenien. Normal. Convergència i el Gran Timoner han volgut aglutinar tot el vot possible, presentant la necessitat que el lideratge del procés quedi reforçat al màxim. Ho entenc. Molts indepedentistes de tota la vida han decidit fer-li confiança personal. També és cert que d'altres hem preferit premiar els qui han picat pedra des de fa trenta anys, simplement, perquè ens mereixen més credibilitat. Perquè …

Perquè no votaré Mas (#25N)

Aquests tres dies de proximitat electoral estic trasbalsat. Quines ganes d'arribar a diumenge a la nit! Fruit dels nervis, potser trobareu que repeteixo algun o alguns dels arguments. Disculpeu-me. Intento posar en ordre les meves idees, davant la decisió més important. Tot i que no em falten motius de caire personal per perdre la raó en el judici, crec que he tractat CiU (com a primer partit del sobiranisme que és) amb molt respecte durant els anys d'activitat d'aquest bloc. Després del Gran Cop de Timó del missatge institucional de la Diada, el Gran Timoner ha fet els gestos més valents d'un president del país en setanta anys, en concret, des de la mort a peu nu del president Companys al castell de Montjuïc. El seu extraordinari salt endavant ha estat (gairebé) inesperat en un home del seu perfil tecnocràtic, si més no, per als qui l'hem mirat sempre de lluny i amb la prevenció de risc partidista que ens va provocar el pacte de l'Estatutet de la Moncloa del …

De monopolis i responsabilitat (#marxemja)

Arran dels successius manifestos de precampanya la qüestió va assaltar l'actualitat. El debat sobre la independència per tapar les retallades. Un argument, ho sento, del tot incomprensible contemplat en perspectiva històrica. Com si no fóssim en el moment més transcendent dels darrers tres segles. Sí, també hi ha una crisi del capitalisme de dimensions estratosfèriques, però és global, no depèn (només) de nosaltres. Només hi podem posar molt limitats pal·liatius. Hi ha, però, qui es nega radicalment a admetre-ho. L'eix ideològic sistemàticament enfrontat al nacional. Com si no fossin dues cares de la mateixa moneda. Em donen a llegir un article recent de la Najat el Hachmi a un dominical. Per davant de tot, escriu, la lluita contra els governs de dretes. Com si l'esquerra abans governant no hagués arribat al punt on és per fer polítiques massa semblants: les que imposa la gran potència europea que regeix les nostres vides. En aquesta dimensió de la crítica, però, hi ha un…

L'ofensiva d'Anacleto Agente Secreto (#25N)

Els tancs ja són aquí, va dir algú. I de la mateixa manera que bona part de la Brunete, per vetusta i mal mantinguda, crec que ja no arrenca, l'ofensiva desfermada durant la darrera setmana de campanya per l'espanyolisme és realment patètica. De riure. És despropòsit en estat pur. Espanya cañí. És endarreriment. Per no saber, no són ni capaços de fer una guerra bruta mínimament decent. Veurem si la sapastre campanya no acaba capgirant les enquestes fins al punt de donar a CiU la majoria absoluta. És probable que així sigui. Llegeixo que l'esborrany policial, que circulava feia setmanes per les redaccions dels mitjans catalans, es va filtrar finalment dels mateixos despatxos de la Moncloa. Deu ser doña Soraya, la dels ulls sortits, la que ha donat el vistiplau a l'inici de les operacions. Diuen que el bo del ministre de l'interior, Jorge Fernández Díaz, no en sabia res. El més divertit és que una setmana més tard, continua sense saber res de res. L'informe no h…

Expectatives (i III): SI i CUP (#25N)

Totes les enquestes publicades als mitjans presenten trajectòries contràries per a les dues forces menors de l'independentisme català del moment. Amb l'excepció de Girona, on la candidatura de Toni Strubell sembla encara recollir algunes possibilitats d'èxit, la demoscòpia allunya SI del 3% imprescindible a la província de Barcelona, barrera, per cert, cal assenyalar-ho, sense la qual Solidaritat estaria representada amb absoluta seguretat al nou Parlament de Catalunya. Més enllà de les formes i d'un cert esverament, a mi em sabria greu. Han estat els més valents en la denúncia de la corrupció i de les complicitats de la Gestoria amb l'establishment que ha fet negoci de trenta anys de dependència. Desitjo que se'n sortin. Que donin la campanada. Crec, a més, que l'Alfons López Tena, pel que he anat seguint a entrevistes i debats, ha fet una excel·lent campanya. Però és que la competència en l'àmbit sobiranista és a hores d'ara brutal: totes les alt…

Expectatives (II): ERC (#25N)

La capacitat dialèctica, la preparació intel·lectual i la bonhomia que desprèn als mitjans l'Oriol Junqueras estan seduint una part important de l'electorat sobiranista. Fa la sensació que, dia a dia, creixen les perspectives d'èxit del partit republicà, gràcies també a la bona feina de la Marta Rovira i dels fitxatges independents, en particular, de la Gemma Calvet (fins i tot més solvent com a candidata que com a tertuliana). Els actes de campanya enregistren assistències desconegudes dels dels temps d'or dels primers mesos del Tripartit del president Maragall. A falta de pocs dies, la percepció de la seva progressió i de que és l'enemic a batre ha fet que diverses candidatures hagin enfocat la seva artilleria contra els republicans. De fet, l'inesperat èxit de Ciutadans al llarg de la campanya, en erosionar l'electorat del Partido Popular, i l'enfonsament sense pal·liatius del PSc està fent realitat allò que fa unes setmanes (després del desencontre…

Expectatives (I): CiU (#25N)

La campanya transcorre intensa per a Convergència i Unió. Amb un èxit de mobilització evident de la militància i els més afins. Vist en perspectiva es tracta de l'aposta més forta de tota la història del partit. Un repte de risc notable. En aquestes eleccions, cap altra candidatura canviarà la seva base electoral d'una manera més notable. Perdrà milers de vots autonomistes de sensibilitat espanyola per captar-ne d'altres, prestats en diuen, procedents de l'espectre independentista més dur però organitzativament desestructurat. Les acusacions personals contra el Gran Timoner que Pedro J. i El Mundo han fet entrar en campanya a falta de pocs dies per a la celebració dels comicis, al contrari del que pugui semblar, en efecte boomerang, acabaran per reforçar aquesta tendència d'identificació de molts sobiranistes amb el lideratge d'Artur Mas. En absència del ja veterà David Madí, al meu entendre, però, la campanya de CiU ha caigut en dos errors clars. D'una ba…

Fragments escollits (XVIII). Una profecia sobre el nostre escanyament (#prouespoli)

"Madrid sempre ha actuat amb la intenció de frenar financerament la nostra autonomia si no ho podia fer per mitjans més directes. Nosaltres no sempre hem sabut preveure les coses, ni afrontar la situació amb l'habilitat i decisió que calia. Sempre hem pensat que el poble català no vol tensions, ni soroll. Però no hem d'oblidar que tampoc els catalans som una colla de mesells que acceptem qualsevol cosa per tal d'anar tirant. També som capaços de defensar els nostres drets quan cal [...]. Hem de constatar que el centralisme, en cas que l'autonomia no fracassés per altres causes, ens esperava a la vuelta de la esquina amb l'arma més subtil, més solapada i més eficaç de totes: l'escanyament financer. I això es va preparar meticulosament des del primer dia."

"Es posa en marxa el concepte de solidaritat, del qual s'usa i abusa a tort i a dret per demostrar que Catalunya no surt lesionada del franquisme, sinó que és la regió del privilegi, la qual…

Carles Castro en el dia de la marmota (#brigadadenarcotics)

Mentre faig una truita de patates familiar escolto al programa d'en Clapés l'expert en enquestes del diari comtal Carles Castro. La seva (d'altra banda, clàssica) parcialitat en la interpretació de les dades és d'autèntic escàndol. Més ben dit, ja no es tracta que les valori com més convé al seu discurs preconcebut, que això tenim la temptació de fer-ho tots, sinó que menteix directament sobre les tendències generals de vot, una qüestió clau, com sempre insisteixo, si és que es vol analitzar-les amb un mínim de rigor. És cert que la darrera enquesta de la La Vanguardia (de la qual, per cert, no he aconseguit veure les dades en brut d'intenció directa) ha baixat sis punts el percentatge del sí en un hipotètic referèndum sobre la independència. Però també ho és que, simultàniament, la del CEO, amb una mostra molt més gran (de 2.500 a 1.000 entrevistes) i posterior en el treball de camp, si no vaig errat, donava un resultat exactament invers i amb una força del no qu…

El pòquer europeu (#Europa)

La qüestió de les relacions entre Catalunya i la Unió Europea està creixent a marxes forçades dins el debat sobre la independència. Atesa la ridiculesa dels arguments econòmics del dependentisme (el de les pensions, ja és de premi per la seva imbecil·litat), el tema europeu, on els espanyols se senten més forts, va guanyant pes. Els dirigents de la Comissió, pressionats de manera bestial, oberta la campanya electoral catalana, van fent la feina que han de fer: combinar fins a tornar-nos bojos la demanda que se'ls plantegi un cas concret amb la reiteració una vegada i una altra que serem expulsats tots i de tot. Normal. No podem esperar que les institucions europees animin el nostre procés. I si una cosa està clara és que no es posaran a treballar per solucionar el nostre cas fins que no hi hagi cas. I no hi haurà cas fins que els catalans haguem manifestat una voluntat secessionista de manera clara i irreversible.

Aleshores, quan haguem fet el pas, les institucions europees ens f…

Escenes de violència gratuïta (#porrafacil)

No sóc d'aquells a qui agrada criticar la policia per sistema i reconec que avui, potser, en calent, tampoc és el dia més adequat per fer-ho. Però és que he vist remogut una vegada més un pensament que necessito expressar, perquè m'ha assaltat sovint i de fa temps. Com tantes coses a la vida, cal trobar-hi el punt en el judici. Ni girar-ho tot contra l'actuació de les forces de l'ordre, ni justificar-los facin el que facin en la seva condició de servidors públics. Afortunadament, l'ús tan habitual de pilotes de goma, que ha provocat lesions de per vida a uns quants, sembla que ha passat a la història. Fa temps, però que, un servidor, en presenciar les recurrents imatges de càrregues policials, es sorprèn (per dir-ho suaument) per la tendència excessiva a l'ús de la porra que exhibeixen els mossos d'esquadra. Fins al punt, que se sembla molt a un ús gratuït de la violència. A veure, un servidor entén un borrall en matèria de tècniques policials, però sembla…

Jo sí i tu no, o el supremacisme espanyol al Registre Civil (#totssomGarcia)

Encara que sembli impossible, després del mega ridícul còsmic del vídeo dels Garcia, que segons sembla, per cert, ha provocat que la vila homònima s'hagi adherit a l'Associació de Municipis per la Independència, la filial catalana del Partido Popular torna a la càrrega, desfermada en la seva aposta xenòfoba. Ara, com a gran argument d'autoritat, han tret del bagul dels records una Instrucció de 20 d'octubre de 1998, sobre l'expedició dels certificats que acrediten la correcció ortogràfica dels cognoms catalans. Estan molt i molt escandalitzats pel fet que, sempre a petició expressa dels afectats, es puguin adaptar cognoms a la correcta grafia catalana i, fins i tot, que es puguin traduir cognoms al català des dels seus originals en altres llengües. Certament, aquí i arreu existeix una llarga tradició d'adaptació i traducció dels cognoms: sense anar més lluny els membres del llinatge Caçador, el dels quatre bisbes de Barcelona i Girona, alguns dels quals partic…

El PP pren com a hostatges els meus pares (#totssomGarcia)

Vídeo rera vídeo queden ben retratats. En la seva concepció de com és construeix un pais. No entenen la lliure adhesió a un projecte compartit. Sense preguntar l'origen. Mirant endavant a la recerca de la prosperitat. Ells no, al contrari. Esguard sempre enrera. Es tracta d'apel·lar sistemàticament als sentiments. De prendre com a carn de canó els catalans d'origen espanyol per mantenir l'actual statu quo d'explotació colonial de la província desafecta. Els nostres compatriotes nascuts enllà han de mantenir-se com a colons immunes a qualsevol integració en la societat d'acollida. Han de fer de soldats dels interessos dels seus connaturals. Encara que per a mantenir el dogal es vegin dramàticament afectats: en la seva qualitat de vida, aturats, sense perspectives de futur. Tot i que els seus néts hagin d'emigrar a la recerca d'oportunitats, exactament igual que ells van haver de fer a Catalunya fa mig segle. El Partit Popular pren així com a hostatges, p…

Un editorial molt greu (#espanyolisme)

Abans que cap altra cosa hem de ser demòcrates. Per això, trobo que el món polític català no s'ha fet prou ressò, a criteri d'aquest modest blocaire, de l'editorial d'El País del passat 8 de novembre de 2012. En la línea del famós manifest dels federalistes sobrevinguts d'uns dies abans (acollit amb una excessiva comprensió envers la barroeria d'alguns dels seus arguments), però travessant noves fronteres desconegudes (aquestes sí) en matèria d'intoxicació. En Marhuenda l'hauria signat boig. No crec en la famosa frase d'en Josep Pla (aquella de l'espanyol de dretes i d'esquerres), però cal admetre que de vegades, massa cops i cada cop amb més freqüència, és certa. Des d'una perspectiva crítica envers les febleses del nostre sistema democràtic (la majoria de les quals, sovint, corregides i augmentades són directament aplicables també a Espanya), es fan les primeres passes per tractar de deslegitimar els resultats electorals del proper 25…

Fragments escollits (XVII). La Catalunya de Martí Zuviría, la que ara deixem enrera (#Victus)

"Pero antes de acabar, permítanme tan solo cuatro palabras sobre mi nación, Cataluña. Porque con los retratos anteriores puedo parecer un Vauban enamorado de un lado de los Pirineos en lugar del otro, y no lo soy.
Incluso siendo un niño me daba cuenta de que Cataluña era un pecio político que flotaba entre las aguas de la historia cuando tendría que haberse hundido siglos atrás. El problema era que nadie quería reconocer esa debilidad congénita, y menos aún ponerle remedio. Los desfiles públicos de nuestros concelleres, los ministros del gobierno catalán de la Generalitat, eran de lo más penoso. Unos monigotes astracanados que se creían muy importantes porque no tenían que descubrirse ante el rey y vestían gorro y ropajes de terciopelo rojo. Para el pueblo, eran los "felpudos rojos". Nos gustaba demasiado la pantomima.
He aquí nuestro peor defecto. No saber lo que queríamos, más allá de solazarnos en el reducto de lo pequeño. Esto no, aquello tampoco. Ni Francia ni Esp…

Fracturadors a la desesperada (#totssomGarcia)

El vídeo llançat ahir pel Partido Popular és una autèntica vergonya. Els retrata de forma immillorable. De fet, és un excel·lent compendi de les dues principals característiques del dependentisme extremista català: la ignorància supina sobre els elements més bàsics del país on viuen com a colons i la voluntat de mantenir la dependència al preu que sigui, fins i tot, si és precís, promovent la divisió dels catalans pel seu lloc d'origen familiar. Tot s'hi val. La seva estultícia és de tals dimensions que, fins i tot són incapaços d'intoxicar amb un mínim de rigor. Mira que hi ha al país López, Gómez, Martínez, Sánchez, Rodríguez i Pérez. Però no, són tan rucs que van i trien Garcia com a gran exponent de cognom no català. Sense adonar-se que Garcia és tan català i hi ha tants Garcia arreu dels Països Catalans d'ençà de l'edat mitjana (per començar, un dels principals autors de la literatura catalana barroca), que fins i tot existeix una població de la Ribera d'E…

Baròmetre del CEO: tocant el cel (#enquestes)

Suposo, benvolgut lector, que ahir, en analitzar la tercera onada del Baròmetre del CEO del 2012, vas centrar la teva mirada en la prospectiva electoral. Com un servidor ja té clar que els escons sobiranistes se situaran (ho diuen absolutament totes les enquestes) per sobre dels dos terços del nou Parlament, continuo donant preferència a l'estudi exhaustiu dels resultats sobre el futur referèndum que hem de fer ben aviat. I en aquest sentit, les dades que ens ofereix l'enquesta, una vegada més, són absolutament apostoflants. Però molt. Com sempre, encara més si els analitzem en perspectiva. Desgraciadament, només disposem de cinc Baròmetres des de que es va introduir la pregunta. En tot cas, apunten a un creixement del sí en intenció directa al llarg del 2012 autènticament meteòric. També, al fet que exactament al contrari del que prediquen totes les cuines de les empreses d'opinió, a mesura que baixa el nombre d'abstencionistes declarats, també ho fa el percentatge de…

No deixis que la realitat t'espatlli una bona llei (#brigadadenarcotics)

Tenen tota la potència d'un estat al darrera i no se'n surten. Un veritable drama. Tot el que han aconseguit d'Europa, negre sobre blanc, després d'una ofensiva de pressions descomunal al més alt nivell, és una declaració de l'any 1962 sobre la independència algeriana. Un territori colonial africà. Francament impressionant. Fabulós el ridícul dantesc del Partit Popular en l'intent de concertar una estratègia conjunta amb els conservadors britànics per excloure Escòcia i Catalunya de la Unió. Si van començar per oposar la Constitució a la democràcia, ara han decidit fer el mateix amb els Tractats europeus. No conceben que la gent civilitzada avantposa la democràcia a la seva identitat nacional. Ells, d'això, en diuen raó, tal i com l'ínclit Francesc de Carreras exposava ahir mateix al diari comtal, com sempre, xulesc i dogmàtic, tractant d'imbècil tot un país. La conclusió: després de les primeres setmanes de debat sobre la independència resulta esp…

Un pocasolta davant l'heroïsme d'un poble (#victus)

De traca i mocador. Tot i que en una primera escalfada m'havia proposat esperar la traducció catalana, reconec que he cedit a la impaciència. La darrera novel·la de l'Albert Sánchez Piñol, és històrica. Un veritable plaer de lectura. Una novel·la amb majúscules. Per als amants de l'estudi del passat, capaç de traslladar amb una gràcia especial, sense deixar de banda un extraordinari rigor tècnic, conceptes d'història militar només per a iniciats. La vida apassionant d'un jove aprenent d'enginyer militar en el temps del Setge de tots els setges, el de Barcelona de 1713-1714. El protagonista és un veritable antiheroi: Martí Zuviría i la seva família desestructurada que componen una puta, un vell, un nan i un nen cleptòman. És aquesta, precisament, una de les grans estratègies de l'autor, que es revela d'enorme eficiència narrativa: Zuvi camesllagues, egòlatra compulsiu, es passa tota la novel·la fugint, amagant-se, fent el covard. I el seu comportament, …

La UE ens convida a la DUI (#marxemja)

La pertinença o no automàtica del nou estat català a la Unió Europea està esdevenint un dels arguments de debat més importants. A Marid han copsat la importància determinant de la qüestió, mentre el dependentisme català que es resisteix a morir hi ha trobat una veritable taula de salvació. A les darreres enquestes dels grans mitjans catalans de la Brigada, la resposta lliure i incondicionada, en el marc d'un hipotètic referèndum d'independència, es mou ja en valors cada vegada més propers a la relació de forces de dos terços a favor del sí. Així que ara s'han empescat d'urgència això de preguntar directament quin resultat sortiria si la nova Catalunya restés fora de la Unió Europea. A veure si aconsegueixen escenificar que el sí no és tan clar. I més enllà del que diguin els tractats, sembla evident, per una simple qüestió de sentit comú i d'interessos econòmics dels estats membres (en particular, dels més importants econòmicament i demogràficament), que l'exp…

300 intel·lectuals espanyols se'ns pixen a la cara (#dependentisme)

Negar el propi passat és una manera extraordinàriament eficient de fer inviable el futur. És un posat atàvic, que manifesta la cultura política més profunda, l'ADN d'una col·lectivitat sencera i de la seva classe dirigent. Un grup d'intel·lectuals espanyols van quedar ahir ben retrats. El contingut del manifest que varen publicar explicita ben a les clares perquè és impossible l'Espanya a la qual ens volen aferrats. Perquè no tenim res a compartir. Tanscric literalment: "La afirmación de que España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado, que olvida deliberadamente cómo en los conflictos y guerras civiles en los que todo el país se vio envuelto, los catalanes, al igual que el resto de los españoles, se dividieron entre los diferentes bandos." I tant que sempre hi ha hagut catalans a l'altre costat, però negar que Catalunya ha estat objecte reiteradament d'una multiforme agressió, a cada tongada, física contra la…

Duran, mala peça quintacolumnista al teler (#dependentistes)

Houston, tenen, tenim un problema. Potser és un atac de banyes descomunal després del reforçament del lideratge d'Artur Mas després de l'Onze de Setembre. El contrast entre el seu nul paper en la història del país i la possibilitat que el seu gran enemic, el Gran Timoner, hi deixi una petjada fonda. Potser és la constatació que s'acaba la seva bicoca de tota una vida consagrada al peixalcovisme, l'estratègia que ens ha deixat exactament al culdesac i en l'autonomisèria on som. Amb un país completament trinxat. Potser és l'efecte d'haver-se trobat un cap de cavall al llit, una indirecta molt directa de l'establishment del país, del Pont Aeri, que es resisteix ha renunciar al negoci de la dependència. Sigui el que sigui, Houston, tenen, tenim un veritable problema. Una destacada militant i diputada d'Unió recordava ahir des de twitter l'aposta incontestable del darrer congrés d'UDC per l'estat propi. Sí, sí, el que volgueu, però la capaci…

Dels topalls d'en Màrius al concert desesperat (#tenimpressa)

Des de l'Onze de tots els Onzes la gent d'ordre que no vol trencar un plat s'ha anat agafant allà on ha pogut, davant un corrent (el generat per la il·lusió per construir un nou país) més fort que el del tsunami de "Lo imposible". D'aquells primers dies, encara recordo els famosos topalls d'en Màrius Carol, un dels grans guerrers comtals. L'home, a la desesperada, encara confiava (com tants altres, fins i tot, un servidor s'ho temia) que a la famosa reunió de la Moncloa el president espanyol oferiria alguna coseta per anar trampejant (que ve de trampa) tal i com ens han anat fent durant els darrers trenta-cinc anys. Després, però, va ser res de res. Ara que s'apropa el dia 25 de novembre, la jornada històrica en la qual el sobiranisme es farà amb més de dos terços del Parlament de Catalunya, el resistencialisme autonomista català reprèn l'objectiu de l'engany. A veure si cola. Es tracta de dir que la gent s'acontentaria amb una mi…

La primera tasca del nou Parlament (#PSc)

Tenim pressa. Ja sabeu que sóc dels exprés. El país està prou malament com perquè comencem a aplicar el remei dels remeis quan abans. Però, essent així com és d'urgent iniciar l'itinerari parlamentari del referèndum que no ens deixaran fer mai de la vida, però que hem d'intentar fer perquè tot el món vegi com són de demòcrates els nostres veïns, hi ha un afer previ, que afecta directament valors fonamentals com ara la defensa de la dignitat del país i de la democràcia. Aquests dos valors el nostre Parlament els ha de defensar amb ungles i dents. Encara més si volem que sigui constituent. Si no vaig errat, el senador José Montilla va ser designat per al càrrec pel Parlament, d'acord amb el sistema actual que atorga a les cambres autonòmiques la facultat de nomenar-ne alguns, més enllà dels qui es trien directament a les seves eleccions generals. Fixeu-vos que li dic senador, perquè em nego a reconèixer la seva dignitat d'expresident de la Generalitat després que el…

Immersió lingüística, ui sí (#llengua)

El ministre Wert està preocupadíssim per la salut de l'espanyol a les escoles catalanes. Diu que, després, sortim com sortim. De separatistes. Qualsevol tertulià de qualsevol cadena espanyola parla del mític treballador d'alta qualificació multinacional que arriba al nostre país i no troba on portar a estudiar el seu nen perquè no hi ha escoles on l'espanyol sigui la llengua vehicular. Un drama, haver-se d'enfrontar a una llengua llatina tan propera. Això és el que explica la versió oficial. I jo dic: i un rave! Direu que només és un cas. Potser sí i tinc molt mala sort. Us l'explico. A veure què en penseu. Ens veiem de tant en tant amb ells. Porten els fills a una escola privada concertada. Una part de la família és catalana de primera generació, l'altra, nouvinguda. Entre ells parlen, evidentment, en castellà. Amb nosaltres hi ha barreja idiomàtica. Ens trobem en grup, amb altres famílies de la classe que els nostres nens compartien a la guarderia. Encara qu…