Ves al contingut principal

300 intel·lectuals espanyols se'ns pixen a la cara (#dependentisme)

Pétain
Negar el propi passat és una manera extraordinàriament eficient de fer inviable el futur. És un posat atàvic, que manifesta la cultura política més profunda, l'ADN d'una col·lectivitat sencera i de la seva classe dirigent. Un grup d'intel·lectuals espanyols van quedar ahir ben retrats. El contingut del manifest que varen publicar explicita ben a les clares perquè és impossible l'Espanya a la qual ens volen aferrats. Perquè no tenim res a compartir. Tanscric literalment: "La afirmación de que España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado, que olvida deliberadamente cómo en los conflictos y guerras civiles en los que todo el país se vio envuelto, los catalanes, al igual que el resto de los españoles, se dividieron entre los diferentes bandos." I tant que sempre hi ha hagut catalans a l'altre costat, però negar que Catalunya ha estat objecte reiteradament d'una multiforme agressió, a cada tongada, física contra la majoria de la seva gent, les seves legítimes institucions de sobirania i en els seus valors polítics fonamentals i àmpliament compartits (sempre, els perdedors a cada bugada) significa, això sí, manipular la realitat fins a extrems tals que constitueixen una autèntica befa als milers i milers de víctimes catalanes del supremacisme castellà-espanyol al llarg de la història.

De fet, seria tant com dir que l'Alemanya nazi mai va agredir la França republicana perquè hi trobà excel·lents col·laboracionistes sota el règim de Vichy. O que no va agredir Polònia, perquè als seus camps de concentració van morir també milers de dissidents i de jueus de nacionalitat alemanya. Presentar els conflictes que han marcat la història d'aquesta banda d'Europa com a simples guerres civils entre espanyols és d'una manipulació i d'una simplicitat imperialista aclaparadora. Els signants, cal dir-ho ben clar, es mostren absolutament incapaços d'assumir ni un bri de l'incòmoda realitat que l'avui que vivim s'ha edificat des de la violència i la imposició i que ara, a principis del segle XXI, aquest passat que neguen els ha portat a un carreró sense sortida. Ignorar amb intenció d'amagar els crims comesos, el fet que la construcció de l'actual estat espanyol i la destrucció de les sobiranies preexistents a la pell de brau ha anat sempre de la mà del genocidi i de la barbàrie (l'assassinat, l'exili, el lingüicidi i la vulneració de tota mena de drets humans) fa inviable la construcció de qualsevol futur en comú. Una visió tan deshonesta del seu passat anuncia ben a les clares la seva voluntat de mantenir el mateix sotmetiment de les minories en el futur. Marxem ja.

Comentaris

  1. Ara fa 7 anys (25/10/12)va ser l'Albert Om, qui va treure les vergonyes a tota aquesta colla de miserables, en aquell temps ningú en parlava fins que un dia en un article al diari Avui............
    Article d'Albert Om:
    On són els 'progres'?
    Què se n'ha fet, de tots aquells artistes 'progres' espanyols que es van passar la campanya electoral reclamant un canvi a Catalunya? ¿Algú els ha sentit, ara que Catalunya vol canviar Espanya?

    Els últims dies hem assistit impertèrrits a les reaccions irades de l'Espanya de sempre. La vella guàrdia del PP s'ha ajuntat amb la del PSOE, el Defensor del Poble amb el governador del Banc d'Espanya, els militars amb la família reial, el Jiménez Losantos amb el Pedrojota, i els ultres que rebenten actes amb les pàgines webs que proclamen el boicot als productes catalans.

    Res de nou. Ja sabíem que aquesta Espanya existia. El problema és que ens pensàvem que també n'hi havia una altra. I ha resultat que no, que les dues Espanyes poden estar a mata-degolla pels matrimonis homosexuals, per la immigració o per la guerra a l'Iraq. Però quan es tracta de reconèixer que aquest Estat el formem nacions diferents, només n'hi ha una, d'Espanya: la que desbarra. Els altres callen, i amb els seus silencis tan eloqüents deixen Zapatero com Gary Cooper: sol davant el perill.

    ¿O és que heu sentit algú que hagi sortit a defensar una Espanya plurinacional? ¿On són els amics del Serrat: l'Ana Belén, el Joaquín Sabina o el Víctor Manuel? De la manera que els agrada signar manifestos, ¿per què no en fan un que reclami respecte cap a l'Estatut que ha aprovat el 90% dels catalans? O ¿per què no organitzen un concert Per a una nova Espanya a Las Ventas? ¿No deuen pas tenir por que els xiulin, com li va passar al Raimon després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco?

    A les eleccions del 2003, el PSC projectava vídeos de gent de la faràndula espanyola, com Ramoncín, Imanol Arias o Juan Echanove, que apostaven per un canvi a Catalunya. ¿Els heu vist que obrissin la boca ara? Algú sap on para Javier Gurruchaga, que cantava l'All you need is love amb Pasqual Maragall?

    ¿És que ningú de fora de Catalunya pensa aixecar la veu per protegir els catalans dels insults que rebem? ¿Què en diuen, de tot plegat, comunicadors amics com Millàs, Gabilondo o Vicent? ¿On són aquells famosos que apareixien en espots de la Generalitat dient que els catalans érem gent molt acollidora? No vull creure que només surtin a defensar Catalunya si cobren. ¿I on és aquella plataforma d'artistes que, amb la família Bardem al capdavant, cridaven No a la guerra?

    Si algun d'aquests progres es creu, de veritat, això de l'Espanya plurinacional, hauria de parlar ara. Si opta pel silenci, a la pròxima campanya electoral es pot estalviar el viatge. Ja no ens el creurem.
    Albert Om AVUI(25(10/05)

    ResponElimina
  2. Si encara s'haguessin negat a acceptar la signatura d'en Vargas Llosa i altres d'aquesta mena, encara diria que fan el que poden, pobres. Però, no. Quan hi surten fenòmens com un Vargas Llosa ja no m'interessa gens ni mica seguir llegint el manifest. Vol dir que és un puré mal guisat i amb mal gust. Si els del PSC es volen defensar amb aquesta mena de gent, van apanyats.

    ResponElimina
  3. Aquests "pogres" han enrancit. A Espanya qualsevol capaç d'articular una frase ben feta es diu intel·lectual.

    ResponElimina
  4. Parlen escupin sang barrejada amb el pus que tenen a les entranyes, amb els ulls i el cor carregats d'odi i enveja ens diuen que ens estimen... son mala gent.
    El millor per vèncer a aquest tipus d'enemic es no fer-el-s'hi el mes mínim cas, que vomitin el seu fel dins les orelles d'ells mateixos, nosaltres a la nostra i endavant.
    I quant siguen independents declarem-los persones no grates i ni tant sols els deixem entrar a Catalunya... encara que es retractin, el perdo que els hi donin els deus quan el morin o el Rouco quant els extremuncii.

    ResponElimina
  5. EP¡¡¡ PACO IBAÑEZ, TOT UN AMIC I UN PAIO SENSA POR.
    NO HAN ENRANCIT,SEMPRE HAN SIGUT RANCIS.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…