Ves al contingut principal

Baròmetre del CEO: tocant el cel (#enquestes)

Suposo, benvolgut lector, que ahir, en analitzar la tercera onada del Baròmetre del CEO del 2012, vas centrar la teva mirada en la prospectiva electoral. Com un servidor ja té clar que els escons sobiranistes se situaran (ho diuen absolutament totes les enquestes) per sobre dels dos terços del nou Parlament, continuo donant preferència a l'estudi exhaustiu dels resultats sobre el futur referèndum que hem de fer ben aviat. I en aquest sentit, les dades que ens ofereix l'enquesta, una vegada més, són absolutament apostoflants. Però molt. Com sempre, encara més si els analitzem en perspectiva. Desgraciadament, només disposem de cinc Baròmetres des de que es va introduir la pregunta. En tot cas, apunten a un creixement del sí en intenció directa al llarg del 2012 autènticament meteòric. També, al fet que exactament al contrari del que prediquen totes les cuines de les empreses d'opinió, a mesura que baixa el nombre d'abstencionistes declarats, també ho fa el percentatge de votants pel no. Certament, estem arribant als límits del possible creixement dels vots afirmatius: el total dels que diuen que participaran s'enfila ja al 85,8% del cens (66,4% pel sí, 23,9% pel no i 9,7% d'indecisos), clarament per sobre d'allò que sembla possible esperar. I sobre el conjunt dels que efectivament defineixen el seu vot, el sí s'enfila ja fins al 73,5%.


Afortunadament, gaudim de més dades en perspectiva per analitzar la pregunta clàssica referent a quina forma ha de tenir la relació/no relació entre Catalunya i Espanya. Aquí disposem d'una sèrie que arrenca (tal i com podeu veure al gràfic de baix) del 2005. En coherència amb el cas del referèndum, l'acceleració de l'opció per l'Estat independent ha viscut una creixement del tot espectacular al llarg d'aquest any, després d'un increment sostingut, gairebé constant, des dels inicis (del 12,9 del principi al 44,3% actual). Es confirma que els lideratges socials, mediàtics i polítics, que finalment, s'han posat decididament del costat de la llibertat, han ajudat a tibar cap a munt els estats d'opinió d'àmplies capes del país. Aquí hi ha encara camp per córrer, tot i que l'evolució ha estat també francament espectacular. A finals de 2005 les opcions per la Catalunya autònoma i per la Catalunya federal se situaven, cada una d'elles còmodament per sobre del 35% de les respostes i triplicaven casdascuna d'elles la dels partidaris de l'Estat independent. Set anys més tard, es situen, sumades totes dues, poc per sobre dels qui directament responen que prefereixen l'Estat independent. Certament, una imatge com aquesta val més que mil paraules. Estem tocant el cel amb els dits.


Comentaris

  1. Esperava el teu comentari amb la recopilació de dades. El més important de tot és que encara que hi hagi errada, l'important és la tendència en emprar una mateixa metodologia. També l'increment d'indecisos i la disminució del no fa pensar que hi ha coses que s'estan fent bé.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…