Ves al contingut principal

Carles Castro en el dia de la marmota (#brigadadenarcotics)

Mentre faig una truita de patates familiar escolto al programa d'en Clapés l'expert en enquestes del diari comtal Carles Castro. La seva (d'altra banda, clàssica) parcialitat en la interpretació de les dades és d'autèntic escàndol. Més ben dit, ja no es tracta que les valori com més convé al seu discurs preconcebut, que això tenim la temptació de fer-ho tots, sinó que menteix directament sobre les tendències generals de vot, una qüestió clau, com sempre insisteixo, si és que es vol analitzar-les amb un mínim de rigor. És cert que la darrera enquesta de la La Vanguardia (de la qual, per cert, no he aconseguit veure les dades en brut d'intenció directa) ha baixat sis punts el percentatge del sí en un hipotètic referèndum sobre la independència. Però també ho és que, simultàniament, la del CEO, amb una mostra molt més gran (de 2.500 a 1.000 entrevistes) i posterior en el treball de camp, si no vaig errat, donava un resultat exactament invers i amb una força del no que era gairebé de la meitat que la que sortia de la cuina del diari del senyor comte de Godó.

El pitjor moment, pel que fa a manipulació, però, es va produir en afirmar que en la tria entre quatre opcions sobre la relació/no relació Catalunya-Espanya el decantament per l'Estat independent va a la baixa, quan està passant de forma sostinguda i creixent exactament el contrari, tal i com us vaig reflectir en un gràfic fa alguns dies. L'anàlisi final del moment polític que vivim també fou brutal. Després de comprovar empíricament (la seva enquesta ho situa en un 12%) que ningú creu a Catalunya que Mariano Rajoy estigui fent una oferta de diàleg sincera, la seva conclusió és que tot acabarà en un acomodament semblant al que es defensava a l'Estatutet aprovat pel Parlament en setembre de 2005. És a dir, que tornarem a fa sis anys. Precisament, ell que es dedica a analitzar unes enquestes que mostren un país que ha girat com un autèntic mitjó en aquests darrers sis anys (d'un 12 a un 44% de gent que s'identifica directament com a independentista!) conclou que tot acabarà exactament en el punt on ho va deixar el president Maragall. És ben bé que cadascú hi veu el que vol i que la campanya del diari comtal a favor d'una entesa que ja és impossible no farà sinó créixer i créixer en les properes setmanes i mesos.

Comentaris

  1. És justament el que jo també em temo. Més i més, quan s'estan fent sabotatges a la línia de flotació, més que precària!, al més lider independentista del moment. I jo em pregunto qui ha pogut organitzar aquest sabotatge-safareig tan barroer dels comptes a Suïssa-Liechtenstein. PPPSOE o Duran Ll.? Si ens ho mirem bé, ens podríem trobar que a qui més el podria beneficiar seria aquest últim... ai, ai, ai....! Les enveges poden fer més mal que les mateixes rivalitats.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…