Ves al contingut principal

De monopolis i responsabilitat (#marxemja)

Prat de Comte











Arran dels successius manifestos de precampanya la qüestió va assaltar l'actualitat. El debat sobre la independència per tapar les retallades. Un argument, ho sento, del tot incomprensible contemplat en perspectiva històrica. Com si no fóssim en el moment més transcendent dels darrers tres segles. Sí, també hi ha una crisi del capitalisme de dimensions estratosfèriques, però és global, no depèn (només) de nosaltres. Només hi podem posar molt limitats pal·liatius. Hi ha, però, qui es nega radicalment a admetre-ho. L'eix ideològic sistemàticament enfrontat al nacional. Com si no fossin dues cares de la mateixa moneda. Em donen a llegir un article recent de la Najat el Hachmi a un dominical. Per davant de tot, escriu, la lluita contra els governs de dretes. Com si l'esquerra abans governant no hagués arribat al punt on és per fer polítiques massa semblants: les que imposa la gran potència europea que regeix les nostres vides. En aquesta dimensió de la crítica, però, hi ha un punt que m'admira. Quan es retreu a CiU que s'hagi apropiat en exclusiva la bandera de la independència. Que vulgui fer monopoli de la defensa de Catalunya.

I és veritat, això és (seria) molt dolent. Però, com a resposta a l'estratègia convergent, el que no té sentit és deixar de banda la lluita per la independència. Com a reacció a la suposada apropiació de Catalunya pel Gran Timoner ells el que defensen és que... el deixem sol! Que abandonem la bandera de la llibertat. Francament sorprenent. No, no. Si és que volem de veritat l'objectiu, aquí hem de fer pinya tots per assolir-lo. Disputar-los la voluntat de servir Catalunya per davant de tot. Encara que sigui amb el diable. És temps de responsabilitat històrica. A més, per fer-ho així, disposem de fins a tres opcions que compatibilitzen esquerra i dret a decidir i de dos que estan clarament per l'esquerra i la independència. I, en tot cas, per a aquells que vulguin prioritzar el debat social i que pensin que la discussió nacional és només un esquer de la malvada burgesia per tapar-ne l'altre, els recomano aquest apunt al bloc de l'antropòleg Manuel Delgado, gens sospitós de nacionalisme, redactat poc després de la gran manifestació de l'11-S. Una mica llarg, però molt, molt aclaridor.

Comentaris

  1. Sempre ha estat el pretex de l'esquerra utòpica-babau per a no avançar en temes nacionals.
    Res de nou, una trampa més amb serrells lerouxistes, no ens enganyem El Hachmi (i altres ) no volen la independència

    ResponElimina
  2. L'esquerra po estar perfectament en contra dels processos d'alliberament nacional, de la mateixa manera que la dreta pot estar-ne a favor -amb més matisos, pot ser.
    Recordem Europa a principi dels anys 90. Milosevic, autòcrata comunista, va enfangar l'antiga Iugoslàvia en successives guerres. No era pas de dretes, aquest home! A tal d'anècdota, recordem el fill de militars franquistes Julio Anguita com a ferotge jacobí antiindependentista a nivell continental. I era comunista.
    Al mateix temps, recordem com els partits que varen anar implantat-se en els nous estats tendien cap al liberalisme, l'atlantisme, etc., tot i que no pas cap a la dreta dura.
    ...
    A Catalunya parim d'un llegat històric que, això sí, identifica el catalanisme -així en general- amb una certa forma d'esquerra i l'espanyolisme inequívocament amb la dreta. Els anys 80 i 90 la bipolaritat CiU/PSC jugava magistralment amb aquesta dicotomia, i és així com la dreta espanyola quedava ben disminuïda a AP i després PP i l'esquerra catalana ni se sabia...

    ResponElimina
  3. No m'agraden les comparacions ni les apropiacions de qui fa o diu què. Ningú s'ha apropiat del desig del nostre alliberament d'Espanya. És i ha estat una necessitat d'urgència per la nostra supervivència. N'han fet bandera partits d'esquerres i de dretes. Ho trobo molt bé, ha estat tal com havia de ser.
    Ara, arribat el dilluns de glòria, aquests quatre o cinc partits (CiU, ERC, IV, SI, CUP) els caldrà fer -ara sí!- una cura d'humilitat i fer una gran, enorme coalició de govern per Catalunya. Jo, personalment, desitjaria que es potenciés el màxim tota la capacitat productiva, preservar tots els serveis socials i promocionar totes les iniciatives constructives i de futur. Tot això pot representar encara una guerra més oberta amb Espanya i la UE. I què?! No estem en que ens hem de salvar i generar futur?!

    ResponElimina
  4. Aquest tb en parla.
    http://www.jotdown.es/2012/11/el-yermo/

    ResponElimina
  5. Ei! La foto és de casa meva!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…