Ves al contingut principal

Dels topalls d'en Màrius al concert desesperat (#tenimpressa)

Llotja de València











Des de l'Onze de tots els Onzes la gent d'ordre que no vol trencar un plat s'ha anat agafant allà on ha pogut, davant un corrent (el generat per la il·lusió per construir un nou país) més fort que el del tsunami de "Lo imposible". D'aquells primers dies, encara recordo els famosos topalls d'en Màrius Carol, un dels grans guerrers comtals. L'home, a la desesperada, encara confiava (com tants altres, fins i tot, un servidor s'ho temia) que a la famosa reunió de la Moncloa el president espanyol oferiria alguna coseta per anar trampejant (que ve de trampa) tal i com ens han anat fent durant els darrers trenta-cinc anys. Després, però, va ser res de res. Ara que s'apropa el dia 25 de novembre, la jornada històrica en la qual el sobiranisme es farà amb més de dos terços del Parlament de Catalunya, el resistencialisme autonomista català reprèn l'objectiu de l'engany. A veure si cola. Es tracta de dir que la gent s'acontentaria amb una mica més de bistec i que després de les eleccions cal negociar.

Us recomano com a exemple concret d'aquesta tesi, l'article de fa uns dies d'Alfredo Abián que he convertit en candidat al Premi Brigada de Narcòtics. Tothom parla ara de l'oferta a la desesperada que ens farà Espanya perquè no marxem. Alicia Sánchez-Camacho, del Rajoy dialogant de després de les eleccions. De si amb un millor tracte econòmic baixaria la bromera. Moviments desesperats. Diu que Gandhi deia de la seva lluita per la independència de l'Índia que primer els havien menyspreat, després els havien intentat fer por i finalment els havien mirat de comprar. Tot i que el nacionalisme espanyol, desorientat, té una innata tendència a barrejar-les, es veu que ja hem entrat en la fase tres. Només hi ha una medicina per evitar la nova ensarronada: memòria, memòria i memòria. Recordar totes les vegades que ens han estafat fins ara. Demostrar empíricament un cop i un altre que no podem pactar amb ells perquè, com han fet sempre i en tot moment al llarg de la història, no respectaran cap acord. Amb qui et maltracta només pots fer una cosa: posar la màxima distància a l'entremig. I el proper 25 de novembre, amb un resultat esclatant, demostrar als dependentistes d'aquí i als espanyols d'allà que ha passat el temps de les cessions irresponsables.

Comentaris

  1. Un mal dia em va pujar la pressió, ja se sap, la edat, els problemes, preocupacions... i altres excuses vàries.
    I va venir el mini-vessament, total un ensurt, poca cosa i a tornar-hi, ja fa varis anys d'això, però sovint ho recordo, i recordo un dels molts consells, potser el mes bo de tots ja que el tindria d'haver seguit des-de que vaig néixer.
    El metge em digué, "quant et trobis en un lloc o situació incòmoda, ves-te'n, però sobretot, sense donar excuses ni explicacions, potser pensaran que ets un xic rarot, però es que si en dones et voldran convèncer que et quedis, que "allò" dit no anava pas "per allà", que... i et sentiràs encara mes incòmoda, no gosaràs marxar i t'exposaràs a un altre ictus probablement mes greu.
    Crec que es el que tenim de fer els catalans, fotre el camp sense cap mes paraula ni tan sols girar el cap... bon vent, barca nova i a partir d'ara pocs tractes... mes aviat cap.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…