Ves al contingut principal

El PP pren com a hostatges els meus pares (#totssomGarcia)

Girona
Vídeo rera vídeo queden ben retratats. En la seva concepció de com és construeix un pais. No entenen la lliure adhesió a un projecte compartit. Sense preguntar l'origen. Mirant endavant a la recerca de la prosperitat. Ells no, al contrari. Esguard sempre enrera. Es tracta d'apel·lar sistemàticament als sentiments. De prendre com a carn de canó els catalans d'origen espanyol per mantenir l'actual statu quo d'explotació colonial de la província desafecta. Els nostres compatriotes nascuts enllà han de mantenir-se com a colons immunes a qualsevol integració en la societat d'acollida. Han de fer de soldats dels interessos dels seus connaturals. Encara que per a mantenir el dogal es vegin dramàticament afectats: en la seva qualitat de vida, aturats, sense perspectives de futur. Tot i que els seus néts hagin d'emigrar a la recerca d'oportunitats, exactament igual que ells van haver de fer a Catalunya fa mig segle. El Partit Popular pren així com a hostatges, per exemple, els meus pares.

Els demanen que, atès el seu orígen, han d'acceptar que les decisions més importants sobre el seu present i el seu futur econòmic, social i polític es prenguin a 650 km. de distància i no al costat de casa seva. Que falquin la dependència. Emigrants eterns al servei sense contrapartida de la mare pàtria. Insisteixo, encara que sigui contra els seus propis interessos, els dels seus fills i els dels seus néts. Però, encara, el darrer vídeo aprofundeix també lamentablement en el component xenòfob que el Partit Popular exhibeix a Catalunya d'una manera cada vegada més descarnada, més brutal. La publicitat electoral parla d'un milió i mig de catalans nascuts fora de Catalunya. Ho sento Patricia Gabancho, Lucrecia i Johan Cruyff. Em sap greu Mathew Tree, Mohammed Jordi i Regina Dos Santos. Ja us ho fareu Leo Messi, Shakira i Ángel Pavlovsky. Tots vosaltres i l'altre milió i mig d'emigrants dels darrers anys arribats d'Europa, Amèrica i Àfrica, per al Partit Popular, tots vosaltres no sou catalans. No serviu per fer de colons. Com a carn de canó. I per això no us estimen. Simplement, perquè de moment no han trobat la manera d'utilitzar-vos al servei del projecte castellano-espanyol que malden per salvar a la desesperada.

Comentaris

  1. En alguna col·laboració anterior ja he apuntat que el gran, enorme, fracàs d'Espanya és el no haver creat un nacionalisme ètnic espanyol amb els espanyols i els seus descendents residint a Catalunya. La gran massa vinguda al Principat farà mig segle no ha desembocat amb el que, de ben segur, s'havia programat a Madrid. En tot cas, aquesta nostra sociologia pot haver retardat -tampoc no ho tinc clar- el procés independentista.
    És evident que quedaran bosses d'unionisme a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, però com es veurà el 25N, no anirà més enllà del 20%.

    ResponElimina
  2. El Partit Popular ens està fen un gran favor a tots els independentistes. No cal mirar sinó la gran quantitat de persones que ja han dit prou, s'han cansat de tanta manipulació, insults i atacs per part d'aquesta gent i ha sortit al carrer a manifestar-se per un nou país. Cal doncs, donar les gràcies i animar-los a que segueixin amb aquests atacs ja que fa que cada vegada siguem més les persones que volem la INDEPENDÈNCIA PER CATALUNYA!
    Salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.