Ves al contingut principal

És l'hora decisiva: voteu independència! (#25N)

Es flaira en l'ambient un altre moment èpic. El resultat d'aquestes eleccions plebiscitàries, com les d'aquell 12 d'abril de 1931, pot consolidar un canvi polític de dimensions històriques. Així que, avui, cap a quarts de deu, vull tornar a plorar d'emoció, com ara fa dotze setmanes. Brindis familiars com en les grans ocasions. Com deia fa uns dies en Partal, aquest jorn hem de fer un altre Onze de Setembre. Posar dins l'urna l'esperança del carrer. Durant la darrera setmana de campanya, com és lògic, cadascú ha marcat els accents estratègics que li convenien. Normal. Convergència i el Gran Timoner han volgut aglutinar tot el vot possible, presentant la necessitat que el lideratge del procés quedi reforçat al màxim. Ho entenc. Molts indepedentistes de tota la vida han decidit fer-li confiança personal. També és cert que d'altres hem preferit premiar els qui han picat pedra des de fa trenta anys, simplement, perquè ens mereixen més credibilitat. Perquè els veiem més fiables. En tot cas, a partir d'avui, toca unitat sobiranista. De veritat. De la bona.

Perquè ha estat justament la transversalitat del nostre moviment cap a la llibertat (de les Consultes a l'Assemblea Nacional Catalana) allò que ens ha fet veritablement forts, indestructibles. Això vol dir que, en funció dels resultats concrets, tots hem d'estar oberts a compartir responsabilitats en l'immediat futur que demana el nostre poble. A partir d'aquesta nit, el Gran Timoner ha de ser conscient que encapçala un equip. Això vol dir que els sobiranistes conservadors i liberals, majoritaris, no poden aspirar a furtar el debat social, que és necessari per donar credibilitat a la nostra lluita. I suposa també (digueu-me babau) que els altres sobiranistes d'esquerra han de correspondre amb la màxima generositat, sense posar pals a les rodes. Tots hem de cedir si és que volem seriosament assolir l'objectiu comú: un estat propi per gestionar els nostres interessos. I per determinar-los caldrà que ens comencem a barallar quan toqui i no quan més convingui als nostres adversaris. Com sempre, doncs, davant dels resultats d'avui, generositat!

P.S. No deixeu ni un sol vot independentista a casa: insistiu els dubtosos fins al darrer minut; encara tenim molta feina!

Comentaris

  1. Tranquils tots, je, je! El Madrid ja ha perdut davant del Betis....! Tota una premonició de futur....!!! Per cert, a la RAC1 a les 8h. del matí ens han gastat una broma que pot fer història!: Han posat una marxa militar!!!!

    ResponElimina
  2. Voteu a SI, s'ho mereixen i no poden quedar fora de la cursa cap a l'estat propi, no es un vot llençat, son els que punxen als "manfutistes"

    ResponElimina
  3. Malgrat haver escoltat activament al Salvador Cardús, he votat SI. Son els únics que em mereixen confiança i no et defrauden després de les eleccions. Ànims i a esperar a les 20.h. Tenim la independència a les nostres mans.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…