Ves al contingut principal

Expectatives (I): CiU (#25N)

Cadaqués











La campanya transcorre intensa per a Convergència i Unió. Amb un èxit de mobilització evident de la militància i els més afins. Vist en perspectiva es tracta de l'aposta més forta de tota la història del partit. Un repte de risc notable. En aquestes eleccions, cap altra candidatura canviarà la seva base electoral d'una manera més notable. Perdrà milers de vots autonomistes de sensibilitat espanyola per captar-ne d'altres, prestats en diuen, procedents de l'espectre independentista més dur però organitzativament desestructurat. Les acusacions personals contra el Gran Timoner que Pedro J. i El Mundo han fet entrar en campanya a falta de pocs dies per a la celebració dels comicis, al contrari del que pugui semblar, en efecte boomerang, acabaran per reforçar aquesta tendència d'identificació de molts sobiranistes amb el lideratge d'Artur Mas. En absència del ja veterà David Madí, al meu entendre, però, la campanya de CiU ha caigut en dos errors clars. D'una banda, el dogal autoimposat de deixar que l'èxit dels seus resultats és mesuri en la línia de la majoria absoluta. Abans de l'estiu i la tramuntanada de l'11-S les enquestes apuntaven a un declivi electoral dels convergents, com a resultat sobretot de l'erosió de les polítiques de retallada social, que els situava entre sis i vuit escons per sota dels seus resultats de 2010.

Així doncs, si ara s'assoleixen poc més de 62 escons (sense arribar a la majoria absoluta en un Parlament amb set grups representats), tenint en compte l'aprofundíssim viratge en el discurs sobiranista emprès, caldria parlar, simplement, d'èxit incontestable. El segon error de la campanya ha estat el d'avalar l'acusació de messianisme tan del gust de l'oposició contra el Gran Timoner amb la mateixa publicitat electoral. El posat d'Artur Mas, per combatre aquella idea personalista, havia de ser exactament el contrari del que s'ha difós des de la federació. En tot cas, la demoscòpia i la intuïció apunten a un resultat molt notable de CiU, que serà, clarament, l'encarregada (ben marcada de prop pels independentistes pota negra) de dirigir el procés cap a l'autodeterminació del país. En tot cas, el gran problema de CiU el dia 25 de novembre a la nit serà el de saber que se n'ha de fer exactament del talp del dependentisme Josep Antoni Duran i Lleida. El Gran Timoner hauria d'actuar el més aviat possible per escapçar la principal amenaça interna que afecta els seus plans. I també, de pas, a l'hora d'esbandir les males olors de corrupció que poden enlletgir el seu lideratge en els moments més decisius que són per venir.

Comentaris

  1. S'HAN FA DIFICIL,CREURE QUE "EL MUNDO",DE CREDIBILITAT MES QUE DUBTOSA,ETE.ETA.ETA.CATALUNYA,CATALUNTA I PERSECUCIO DEL CASTELLA,FAGI FORAT....DE DEBO ELS CATALANS SOM TAN BANAUS?.
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina
  2. A mi m'ha comentat una persona el següent: una dona d'uns 50 anys votarà Solidaritat, presumiblement perquè ja està farta de la CiU que diu una cosa i fa l'altra (mecànica que ERC va copiar, val a dir). Però sa filla de 19 anys votarà en Mas (i dues amigues seves). I és clar: per a elles, el pujolisme pràcticament no ha existit, i només tenen com a referent de CiU en Mas.

    ResponElimina
  3. CiU és un equivalent al Barça. Vull dir que dins d'un país anòmal com és Catalunya, tots tenim anhels, desitjos, pendents d'assolir. Tots tenim amagat dins del subconscient el record ancestral i permanent de la nostra repressió. El Barça és un símbol. CiU i ERC també. El que trobo que ara ha passat de nou és que CiU s'ha fet transversal. En Mas és un gran estratega i l'Onze de Setembre va veure la Llum. Ho va veure clar, de com operar per desenganxar-nos de tota la merda que ens rodeja.
    Ai, aquest 26 de novembre, com costa d'arribar...!!!

    ResponElimina
  4. Per sort sembla que al Dioni de la Franja li han posat un esparadrap a la boca. CiU va perdre la majoria absoluta al comensament de la campanya, quan el botifler i els missatges poc clars d'en Mas van fer que els independentistes "pota negra" els deixessin de banda i busquessin opcions amb mes pedigri independentista.

    ResponElimina
  5. Els qui encara no s'han decidit cal que sapiguen que el Mundo ho te clarissim: El candidat a batre es en Mas.

    I el cotó no enganya: Si l'unic que li poden retreure es un paper de treball d'un policia espanyol, es que està net com una patena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec haver entès que la pasma espanyola accepta denúncies anònimes i, si es refereixen a gent "interessant", elaboren un dossier "provisional" que inclou tots els "dades" proporcionades pel denunciant anònim. És la mateixa tècnica que va practicar Franco a Salamanca amb les 150 tones de papers robades a punta de baioneta per la Derde (dirigida per un oficial de les SS) a Catalunya el 1939: diuen que d'aquests papers van sortir 2.000.000 de fitxes personals de "presumptes desafectes al règim". I que algunes d'aquestes es van utilitzar per represàlies sota la Causa General. Per cert: un denunciant anònim podria ser algú del PP o del propi El Mundo? Després, un policia "afecte" podria haver facilitat còpia del "informe" sense data ni signatura, però sobre paper logotipat de l'Agència. Ells s'ho haurien guisat i ells mateixos s'ho estarien menjant. A les ordres del Cap Suprem, evidentment. Es non è vero, è ben trovato. No?

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…