Expectatives (II): ERC (#25N)













La capacitat dialèctica, la preparació intel·lectual i la bonhomia que desprèn als mitjans l'Oriol Junqueras estan seduint una part important de l'electorat sobiranista. Fa la sensació que, dia a dia, creixen les perspectives d'èxit del partit republicà, gràcies també a la bona feina de la Marta Rovira i dels fitxatges independents, en particular, de la Gemma Calvet (fins i tot més solvent com a candidata que com a tertuliana). Els actes de campanya enregistren assistències desconegudes dels dels temps d'or dels primers mesos del Tripartit del president Maragall. A falta de pocs dies, la percepció de la seva progressió i de que és l'enemic a batre ha fet que diverses candidatures hagin enfocat la seva artilleria contra els republicans. De fet, l'inesperat èxit de Ciutadans al llarg de la campanya, en erosionar l'electorat del Partido Popular, i l'enfonsament sense pal·liatius del PSc està fent realitat allò que fa unes setmanes (després del desencontre amb Solidaritat i Reagrupament) semblava impossible: que ERC esdevingui, amb un resultat més proper als 20 que als 15 escons, el segon partit en representació a la propera cambra autonòmica catalana.

I certament, tant per al partit i com per al país és fonamental l'assoliment d'aquest objectiu. L'impacte del fet que el partit que liderarà l'oposició pertanyi també al pol sobiranista del nou Parlament donarà una consistència enorme a la clara majoria pel dret a decidir. La bufetada a Madrid seria descomunal. L'efecte a Brussel·les, notable. I més enllà del resultat immediat, les potencialitats de futur que s'obririen serien molt i molt importants. Que Esquerra esdevingui el partit més gran dins l'eix ideològic de l'esquerra catalana pot convertir-lo en el pol al voltant del qual s'articuli una nova força o coalició de forces (en tot cas, molt més sòlida que el pupurri tripartit) amb possibilitats de governar el país en un futur. Farà molt més fàcil la connexió amb els sectors de la Nova Esquerra Catalana d'Ernest Maragall i la resta d'escindits que l'explosió definitiva del PSc provocarà en les properes setmanes i mesos, una vegada consumada la desaparició d'escena de Pere Navarro. Per a ERC són doncs, també, unes eleccions extraordinàriament importants: marcaran profundament la rellevància del seu paper a la política catalana dels propers anys.

Comentaris

  1. Crec que en Junqueres té una cosa a favor seu més enllà de la vàlua acadèmica i política que pugui tenir: es veu com un home del poble, i per tant no té l'aire de polític professional que desprenen o despernien Puigcercós, Montilla, Mas, Rajoy, etc. Això i que no sigui agraciat físicament (vull dir que no és un model ni un figurí, per tant encara es veu més com un paio del poble que parla amb naturalitat).

    ResponElimina
  2. Ara vull sentir els que durant el tripartit acsaven ERC de tots els mals, encapçalats per la traïdoria. Els errors del passat són els que són -no els negaré pas- però el canvi en la direcció i el rumb que ha emprès el partit són inapel·lables. Assolir ara la segona posició -que s'assolirà- és fonamental, tant per la imatge internacional com pel basculament cap al sobiranisme de les esquerres, enteses en el seu conjunt.
    No oblidem, tampoc, l'adaptació als nous temps d'ICV, que pot tenir una part oportunista però que, en tot cas, cal saludar i encoratjar.
    PSC delendum est.

    ResponElimina
  3. No podria estar més d'acord amb tu. ERC ha fet errors, però hem de ser capaços de reconèixer quan un partit es renova internament. Jo els hi donaré el meu suport perquè vull que la segona força sigui clarament independentista.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas