Fragments escollits (XVIII). Una profecia sobre el nostre escanyament (#prouespoli)















"Madrid sempre ha actuat amb la intenció de frenar financerament la nostra autonomia si no ho podia fer per mitjans més directes. Nosaltres no sempre hem sabut preveure les coses, ni afrontar la situació amb l'habilitat i decisió que calia. Sempre hem pensat que el poble català no vol tensions, ni soroll. Però no hem d'oblidar que tampoc els catalans som una colla de mesells que acceptem qualsevol cosa per tal d'anar tirant. També som capaços de defensar els nostres drets quan cal [...]. Hem de constatar que el centralisme, en cas que l'autonomia no fracassés per altres causes, ens esperava a la vuelta de la esquina amb l'arma més subtil, més solapada i més eficaç de totes: l'escanyament financer. I això es va preparar meticulosament des del primer dia."

"Es posa en marxa el concepte de solidaritat, del qual s'usa i abusa a tort i a dret per demostrar que Catalunya no surt lesionada del franquisme, sinó que és la regió del privilegi, la qual ha de reparar els seus avantatges solidaritzant-se fins a l'última pesseta amb els menys afavorits. Així el Fons de Compensació Interterritorial paga a Catalunya, l'any 1984, 30.000 pessetes per aturat català i 346.000 per aturat extremeny. Es veu que els parats catalans són més aturats que els altres [...]. Catalunya ha vingut patint un dèficit important d'infraestructures socials associades a una clara insuficiència de les inversions públiques, pressupostades i executades per l'Estat."

"Les forces centralistes sempre presents voldran retallar la nostra financiació, bo i evitant l'acusació de centralisme que saben que coincideix bastant amb la d'autoritarisme, aprofitant la primera ocasió. La primera serà el nostre ingrés al Mercat Comú, que, amb el pretext que obligarà a reordenar el sistema fiscal espanyol, donarà ocasió de retallar la nostra financiació."

Font: Ramon Trias Fargas, Narració d'una asfíxia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya. Barcelona: Tibidabo Edicions, 1985, pp. 7-8, 117 i 122.

Comentaris

  1. Del nostre estrangulament financer, se n'ha parlat i escrit molt, molt. Potser perquè la butxaca de qualsevol humà és cosa de reacció immediata. Però, i de les nostres lleis, de la nostra cultura, de les nostres tradicions, etc.? La persecució en contra de nosaltres és obsessiva dels castellans. Malaltissa. No saben viure sense comptar (agredir-nos) amb nosaltres. Si no és malbaratant el nostre diner, és prohibint-nos respirar.

    Per això i per tant més, votaré llibertat incondicional, sense possibles sorpreses. Si amb entrebancs d'en Duran o d'altres, hi ha gent que arribi a dubtar a qui votar, és qüestió de fer-los arribar el missatge de la claredat més evident: INDEPENDÈNCIA! Potser, durant un o dos anys serem més pobres. I, què?! Després ja ens recuperarem. Però, el que és segur, és que l'endemà ja serem del tot propis i ningú no ens dirà el què hem de fer i deixar de fer.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas