Ves al contingut principal

Fragments escollits (XVIII). Una profecia sobre el nostre escanyament (#prouespoli)















"Madrid sempre ha actuat amb la intenció de frenar financerament la nostra autonomia si no ho podia fer per mitjans més directes. Nosaltres no sempre hem sabut preveure les coses, ni afrontar la situació amb l'habilitat i decisió que calia. Sempre hem pensat que el poble català no vol tensions, ni soroll. Però no hem d'oblidar que tampoc els catalans som una colla de mesells que acceptem qualsevol cosa per tal d'anar tirant. També som capaços de defensar els nostres drets quan cal [...]. Hem de constatar que el centralisme, en cas que l'autonomia no fracassés per altres causes, ens esperava a la vuelta de la esquina amb l'arma més subtil, més solapada i més eficaç de totes: l'escanyament financer. I això es va preparar meticulosament des del primer dia."

"Es posa en marxa el concepte de solidaritat, del qual s'usa i abusa a tort i a dret per demostrar que Catalunya no surt lesionada del franquisme, sinó que és la regió del privilegi, la qual ha de reparar els seus avantatges solidaritzant-se fins a l'última pesseta amb els menys afavorits. Així el Fons de Compensació Interterritorial paga a Catalunya, l'any 1984, 30.000 pessetes per aturat català i 346.000 per aturat extremeny. Es veu que els parats catalans són més aturats que els altres [...]. Catalunya ha vingut patint un dèficit important d'infraestructures socials associades a una clara insuficiència de les inversions públiques, pressupostades i executades per l'Estat."

"Les forces centralistes sempre presents voldran retallar la nostra financiació, bo i evitant l'acusació de centralisme que saben que coincideix bastant amb la d'autoritarisme, aprofitant la primera ocasió. La primera serà el nostre ingrés al Mercat Comú, que, amb el pretext que obligarà a reordenar el sistema fiscal espanyol, donarà ocasió de retallar la nostra financiació."

Font: Ramon Trias Fargas, Narració d'una asfíxia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya. Barcelona: Tibidabo Edicions, 1985, pp. 7-8, 117 i 122.

Comentaris

  1. Del nostre estrangulament financer, se n'ha parlat i escrit molt, molt. Potser perquè la butxaca de qualsevol humà és cosa de reacció immediata. Però, i de les nostres lleis, de la nostra cultura, de les nostres tradicions, etc.? La persecució en contra de nosaltres és obsessiva dels castellans. Malaltissa. No saben viure sense comptar (agredir-nos) amb nosaltres. Si no és malbaratant el nostre diner, és prohibint-nos respirar.

    Per això i per tant més, votaré llibertat incondicional, sense possibles sorpreses. Si amb entrebancs d'en Duran o d'altres, hi ha gent que arribi a dubtar a qui votar, és qüestió de fer-los arribar el missatge de la claredat més evident: INDEPENDÈNCIA! Potser, durant un o dos anys serem més pobres. I, què?! Després ja ens recuperarem. Però, el que és segur, és que l'endemà ja serem del tot propis i ningú no ens dirà el què hem de fer i deixar de fer.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…