Ves al contingut principal

No deixis que la realitat t'espatlli una bona llei (#brigadadenarcotics)

Catedral de València
Tenen tota la potència d'un estat al darrera i no se'n surten. Un veritable drama. Tot el que han aconseguit d'Europa, negre sobre blanc, després d'una ofensiva de pressions descomunal al més alt nivell, és una declaració de l'any 1962 sobre la independència algeriana. Un territori colonial africà. Francament impressionant. Fabulós el ridícul dantesc del Partit Popular en l'intent de concertar una estratègia conjunta amb els conservadors britànics per excloure Escòcia i Catalunya de la Unió. Si van començar per oposar la Constitució a la democràcia, ara han decidit fer el mateix amb els Tractats europeus. No conceben que la gent civilitzada avantposa la democràcia a la seva identitat nacional. Ells, d'això, en diuen raó, tal i com l'ínclit Francesc de Carreras exposava ahir mateix al diari comtal, com sempre, xulesc i dogmàtic, tractant d'imbècil tot un país. La conclusió: després de les primeres setmanes de debat sobre la independència resulta especialment difícil parlar honestament amb gent tan immoral. Disposada a mentir sense contemplacions. A presentar com a veritats absolutes allò que són simples opinions prospectives. Respectables, però subjectes al debat.

A les forces dependentistes i a la brigada de narcòtics al seu servei no els importa gens desafiar el sentit comú. No deixen que la realitat els espatlli una bona llei de blindatge de l'immobilisme. Ni centenars d'estudis solvents que plantegen escenaris diversos. Ens repeteixen sense un bri de dubte que nosaltres, ciutadans europeus des de fa vint-i-cinc anys serem expulsats de la Unió si ens atrevim a expressar democràticament quina és la nostra voluntat de futur. Afortunadament, tenim gent prou vàlida per desmuntar les seves mentides (darrerament, ha excel·lit el patètic informe FAES sobre l'espoli fiscal). Us recomano (a més del seu bloc imprescindible) aquesta intervenció memorable d'en Xavier Sala i Martín al programa radiofònic d'en Jordi Basté. I, sobretot, no oblidar mai on som, on ens ha deixat l'autonomisme. Això sí que no és prospectiva ni elucubració. Realitat pura. Drama autèntic. El present que tenim sota la dependència, farcit d'impotència, atur, desnonaments, pobresa i exili econòmic. Per això, com diria Pere Navarro (però a l'inrevès), ells que s'hi oposen a les incerteses de la independència, cal que ens expliquin d'una punyetera vegada on ens pensen deixar, quines són les conseqüències exactes de quedar-nos on som!

Comentaris

  1. Mentir els hi surt gratis (o molt barat).

    Si ens creiem les mentides dels dependents, es mantindrà l'estatu quo.
    Si no els creiem i ens hen sortim, quina importancia tindran. (Els hi podriem cobrar en cabells i fer com a la França de postguerra que xollaven els colaboradors.)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…