Ves al contingut principal

Un editorial molt greu (#espanyolisme)

Catedral de València
Abans que cap altra cosa hem de ser demòcrates. Per això, trobo que el món polític català no s'ha fet prou ressò, a criteri d'aquest modest blocaire, de l'editorial d'El País del passat 8 de novembre de 2012. En la línea del famós manifest dels federalistes sobrevinguts d'uns dies abans (acollit amb una excessiva comprensió envers la barroeria d'alguns dels seus arguments), però travessant noves fronteres desconegudes (aquestes sí) en matèria d'intoxicació. En Marhuenda l'hauria signat boig. No crec en la famosa frase d'en Josep Pla (aquella de l'espanyol de dretes i d'esquerres), però cal admetre que de vegades, massa cops i cada cop amb més freqüència, és certa. Des d'una perspectiva crítica envers les febleses del nostre sistema democràtic (la majoria de les quals, sovint, corregides i augmentades són directament aplicables també a Espanya), es fan les primeres passes per tractar de deslegitimar els resultats electorals del proper 25-N. Carregar-se el resultat d'unes eleccions lliures. Es tracta d'una acció especialment perversa: atemptar contra la democràcia en nom de la democràcia. Presentar els altres, quan són a punt de guanyar i no ens agrada el que defensen, com un perill democràtic.

Al dit editorial reben amb una molt especial virulència els mitjans públics catalans, citats expressament com a exemple de manca de pluralitat (Déu meu, això, al país de RTVE!!!), com si Juan Carlos Girauta, Toni Bolaño, Miquel Porta Perales, Jordi de Juan, Lluís Bassets, Antoni Puigverd, Àlex Salmon, Lola Garcia, Joan Botella, Albert Montagut, Maria Àngels Escrivà, Rosa Massagué, Joaquim Coll, Sònia Domènech, Leonor Mayor i una llarguíssima corrua d'altres opinadors anti-independentistes no hi fessin acte de presència constant, molt per sobre de la difusió social de les opinions que representen. S'apel·la a les subvencions als mitjans addictes, com si Espanya, amb la seva consolidada tradició de connexió entre el poder i determinats mitjans fos diferent. Com si, a més, a diferència del que s'esdevé en direcció contrària, els grans diaris, ràdios i televisions espanyoles, uninacionals i on no opina ni un sol independentista (català) no poguessin escoltar-se lliurement a Catalunya. Com si, en definitiva, tots els catalans fóssim ànimes infantils enganyades pels poders mediàtics i polítics que ens diuen allò que hem de fer. Quan s'analitzi perquè el socialisme espanyol s'ha enfonsat a Catalunya caldrà prendre aquest editorial d'El País com un referent: tractar d'idiota un país sencer no és la millor manera de conservar els ponts.

Comentaris

  1. Fins l'endemà del 25N penso tenir les orelles tapades d'un bloc de formigó. Hi ha massa permissivitat amb tot aquesta mentida del "joc" democràtic, massa. Tot s'ho fan en contra nostra, com amb temps de Felipe V. És qüestió de no intoxicar-nos i no permetre'ns-ho.

    ResponElimina
  2. JA PODEN GARLAR TAN COM VULGUIN.....QUE SI EL ASE NO VOL BEURE........

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…