Un pocasolta davant l'heroïsme d'un poble (#victus)

De traca i mocador. Tot i que en una primera escalfada m'havia proposat esperar la traducció catalana, reconec que he cedit a la impaciència. La darrera novel·la de l'Albert Sánchez Piñol, és històrica. Un veritable plaer de lectura. Una novel·la amb majúscules. Per als amants de l'estudi del passat, capaç de traslladar amb una gràcia especial, sense deixar de banda un extraordinari rigor tècnic, conceptes d'història militar només per a iniciats. La vida apassionant d'un jove aprenent d'enginyer militar en el temps del Setge de tots els setges, el de Barcelona de 1713-1714. El protagonista és un veritable antiheroi: Martí Zuviría i la seva família desestructurada que componen una puta, un vell, un nan i un nen cleptòman. És aquesta, precisament, una de les grans estratègies de l'autor, que es revela d'enorme eficiència narrativa: Zuvi camesllagues, egòlatra compulsiu, es passa tota la novel·la fugint, amagant-se, fent el covard. I el seu comportament, per contrast, esdevé el principal recurs literari per dotar del màxim heroisme els grans protagonistes de la novel·la: la gent corrent, els de baix, el poble de la Catalunya i de la Barcelona resistent contra els Borbons.

Un poble que defensa fins a la darrera gota de suor, sang i llàgrimes les llibertats que encarnen les Constitucions. I ho fa tot i els interessos, tan sovint contraris, de la seva classe dirigent, el que ell anomena els "felpudos rojos". En aquest sentit, resulta antològica la narració de la Junta de Braços de juliol de 1713 (p. 311-324), la que havia de decidir la resistència definitiva de la ciutat tot i l'abandonament dels nostres aliats. Totes i cadascuna de les grans escenes i els grans personatges de la Guerra de Successió apareixen suggestivament evocades. Particularment, el regnat de Carles II (el rei Tarado, p. 124) i la seva particular expressió dels conceptes d'Espanya (p. 129) i de Catalunya ("el problema de los catalanes es que nunca supieron qué deseaban, y al mismo tiempo lo deseaban intensamente", p. 129-130). I com a gran lliçó final, esclatant imatge del present del nostre país amb la llibertat a l'abast de les mans, les dues darreres línies de la novel·la, un cant d'esperança en mig de les dificultats: "cuanto más oscuro sea nuestro crepúsculo más dichoso será el amanecer de los que están por venir" (p. 591). No us la perdeu!

Comentaris

  1. Ara precisament, estic llegint la d'en Jaume Clotet "Lliures o morts". D'aquesta manera, tindré més paciència per esperar que a en Piñol li publiquin la seva versió en català. No obstant això, de tant en tant, també cal fer descansar la suposada intel·ligència i llegir algun Astèrix o un Luky Luke, no?

    ResponElimina
  2. ... amb el vostre permís esperaré la versió catalana... i si no la fan la llegiré en angles, que diu que si que la traduiran....

    ResponElimina
  3. L'he llegida, o més ben dit devorada, i coincideixo en la teva anàlisi.

    Destacaria la lliçó d'història del capítol 10, on explica als estrangers les Espanyes i l'incident amb la caverna mediàtica madrilenya de l'època. Brutal.

    Abans m'havia llegit el "Lliures o Morts" que s'està llegint ara en Ramon Llull. Es complementen tot i que Victus, sense ser tan abrandada nacionalment deixarà pòsit.

    El millor, és que ja s'han venut els drets per traduir-la a diversos idiomes.

    ResponElimina
  4. Jo també com en Ramon Llull i l´avi Joaquim per dignitat també m´esperaré a llegir-la en català. Suposo que l´editorial la
    Campana no ens farà esperar gaire més perquè ja triga.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)