Ves al contingut principal

Bons patriòtics: ara, sí (#hisendapròpia)

Els lectors més fidels d'aquest bloc recordaran que, al llarg dels dos anys de dramàtic diletantisme del govern del Gran Timoner, marejant la perdiu del pacte fiscal que tothom sabia inviable, sempre vaig criticar l'endeutament de la Generalitat a base dels aleshores mal anomenats bons patriòtics. Els seus efectes piramidals van viure fa unes setmanes una darrera prova de foc (venciment massiu el 21 de novembre), que va tornar a posar en dubte la capacitat de l'administració catalana per assumir els seus compromisos més bàsics en matèria fins i tot estrictament salarial. De fet, per pagar-los va caldre acceptar les obligacions de l'humiliant Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Criticava aquells bons patriòtics, bàsicament, perquè em semblava un abús que el nostre govern, per comptes d'avançar d'una vegada en la construcció d'una hisenda pròpia que aturés la sagnia vergonyosa del dèficit fiscal, es dediqués a demanar diners als mateixos ciutadans indefensos espoliats pel Regne d'Espanya. Des del Gran Cop de Timó i el nou compromís adoptat pel primer partit del país, però, crec que hem de canviar seriosament de perspectiva. Francesc Homs ens avisava fa uns dies que per al proper any calen 4.000 milions d'euros més de retallades o d'ingressos. El país té els mercats internacionals tancats: fem nosaltres, doncs, de creditors de la nova administració tributària catalana!

Ara, en els propers temps, si cal, sí que estic disposat a comprar bons patriòtics. Patriòtics de veritat. A interès zero i sense data de retorn, a fons perdut (en tot cas, quan la crisi i la llibertat li ho permetin a la Hisenda catalana). Els que en saben diuen que un dels principals reptes del nou estat català serà el d'obtenir finançament als mercats durant els primers mesos posteriors a la Declaració d'Independència. Si el nostre govern, si la clara majoria parlamentària sobiranista que ha sorgit de les eleccions del 25 de novembre, una vegada exhaurida la possibilitat de celebració d'un referèndum o una consulta dins la legalitat espanyola, opta per negociar amb la comunitat internacional la seva constitució en estat independent, estic disposat a posar-hi els meus quartos. Fins i tot abans, en els propers mesos, si el procés s'encenta per la via de la creació d'una hisenda pròpia de forma unilateral. Ep, cap barbaritat, perquè a casa som normalets, treballadors de classe mitjana. Però si és, de veritat, per finançar els mesos de transició cap al referèndum amb data fixada i els primers temps de la República Catalana, a casa hi posarem uns quants milers d'euros. És més, ben segur, d'aquí uns anys, aquests títols de deute la gent els podrà lluir emmarcats com un tresor de compromís patriòtic envejable. Que comptin amb mi. I tu què en penses?

Comentaris

  1. Hi estic totalment d'acord, es clar. Com que ni el Banc de Sabadell, ni La Caixa mai no finançaran un Estat Català, ens cal doncs, fer-nos'ho sols. Com que donar diners només ho ha fet en Rossinyol, cal cercar alguna penyora que engresqui els "donants". Pots aconseguir una Marató de TV3 pel finançament de la Generalitat, d'acord. Però la quantitat d'uns 700 milions és pa-sucat-amb-oli davant d'uns quants milers de milions que cal per arrencar un nou Estat. Llavores, i ara sense prèvia reflexió, se m'acut que qui aporti diners se li doni una participació del Port de Barcelona, per exemple. Tal com va arrencar el diari Avui fa uns quants anys. Fer un Estat Català participat dels seus ciutadans. Potser sense broma, podria ser un Estat social de veritat amb capital privat.

    ResponElimina
  2. Que comptin amb mi si cal. No tinc massa cosa, però uns quants milers d'euros crec que sí que els hi podria posar.

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord. Cal fer arribar aquesta idea a qui la pugui articular. Jo no tinc cap problema a traspassar els 20.000e que m'han de retornar el proper any, a aquests nous bons patriotics de veritat.

    ResponElimina
  4. Absolutament d'acord, ja ho vaig proposar a la meva territorial de l'ANC per tal de fer-ho arribar a la direcció,ens convertiriem en autèntics protagonistes de la construcció de la nostre Nació. Deu meu quina trempera només de pensar-hi!

    ResponElimina
  5. Jo penso com tu, Granollacs: els bons patriòtics del Tripartit ja van ser comprats per molts, doncs caldrà aprofitar l'embranzida i fer-ne per a sufragar els primers mesos de l'Estat català.

    ResponElimina
  6. Jo també n'hi posaria, a fons perdut, només per l' orgull d'haver ajudat a construir un país lliure per als meus fills. Tothom hi podria ajudar, dins les seves possibilitats. Igual com ajudem a omnium, l`ANC i moltes altres entitats que treballen per el nostre país. A fi de comptes els catalans ja estem acostumats a pagar per tot el que volem, no ens ve de nou

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…