Ves al contingut principal

Conclusió: hem de comprar-los (#11s2014)


El 25-N va ser un excel·lent banc de proves. Recordo que es deia de les mítiques Consultes sobre la Independència organitzades a més de cinc-cents municipis en 2009-2010 que serien un excel·lent entrenament per al Dia D. Gimnàstica, en dèiem. Les eleccions de fa uns dies, encara més. Tot el que ha passat durant la precampanya, la campanya i el dia de la votació ens ha de servir per preparar molt millor el dia del Referèndum definitiu. Hem vist una Espanya desfermada per terra, mar i aire. Practicant un joc brut sense precedents. Però hem vist també, exposats a l'aire, els nostres punts febles. M'agradaria, en els propers dies, oferir-vos un estudi (molt optimista!) més aprofundit dels resultats. En tot cas, la conclusió més evident és que l'espanyolisme mobilitzat (tret d'alguna excepció molt concreta) només s'ha fet fort en algunes poblacions de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. En unes eleccions en les quals, finalment, gairebé tothom ha parlat clar, avui tenim una radiografia molt exacta de quina és la situació. Del duel entre catalans i espanyols per la sobirania.

Alguns bons patricis (imprescindible aquest apunt de Salvador Garcia-Ruiz) han valorat ja aquests dies la importància de concentrar els esforços en la difusió de la nostra causa, precisament, allà on és encara minoritària. No sé exactament què cal fer. En el fons, guanyar una proximitat a la gent que no s'improvisa. La que, per exemple, ha portat l'Oriol Junqueras a guanyar a Sant Vicenç dels Horts, portant Esquerra del 5,81% dels vots de 2010 al 23,48% de 2012, un creixement de 2.547 sufragis (més dels que va obtenir el segon partit, el PSC, amb 2.533). Desgraciadament, no tenim temps de dur a terme la tasca profunda que ens cal. El país cau a trossos. I hem après que valdrà tot. És la gran batalla, és la guerra. Així que, dic jo, perquè no comprar-los? Ens sortiria molt a compte. Perquè no els oferim el compromís ferm de crear un fons especial d'inversió en equipaments públics, serveis socials i foment de l'ocupació, acompanyada d'alguna forma de discriminació laboral positiva a benefici d'aquelles zones amb una forta presència de població uns quants punts per sota de la mitjana de renda del país? Crec que ja hem comprovat que no podem oferir-los l'adhesió sentimental a la catalanitat. Però sí demostrar-los la nostra voluntat de donar-los més benestar. Apel·lar una mica més a la seva butxaca. I acabem de desnivellar la balança (que ja ho està) del nostre costat.

Comentaris

  1. A la guerra tot s'hi val. Hem de deixar l'escolania i jugar mes brut que els putos mandataris espanyols. Però amb intel·ligencia.

    ResponElimina
  2. Aplaudeixo fervorosament aquest treball-estudi que ens vols oferir. Des d'ara ja el desitjo llegir i estudiar-lo amb el meu petit enteniment. D'acord!
    Em sembla que la línia d'en Junqueras és precisament aquesta, com ja apuntes: Guanyar-se la simpatia dels espanyols de Catalunya. Crec que el mateix Junqueras és qui té la clau de volta per a que se'ns aguanti el projecte d'aquesta catedral. Vaig escoltar d'un d'aquests analistes d'eleccions, que hi ha un 30% de votants que no ho fan mai i que és de molta dreta espanyola. Quan se supera el nivell del 70% de participació en unes eleccions catalanes, llavores es dispara el vot conservador espanyol. C'est vrai, mon amí? Per tant, cal guanyar-lo. Aquest 30% al que feia referència aquest analista, jo el modificaria i el barrejaria entre treballadors, empresaris i dirigents espanyolistes. N'estic convençut de que el comú denominador dels tres tipus és el de la por a les "aventures". Por nascuda de molta ignorància, amb la desinformació corresponent. Els cal coneixement. Els cal posar-los exemples viscuts. No cal, crec, mimar-los, però sí tenir-los presents. Amb aquests 30% guanyem tot el Parlament, l'absolut. Guanyem la independència de Catalunya automàticament!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…