Ves al contingut principal

D'aventures, certeses i gent deshonesta (#tenimpressa)

Tots ho vivim poc o molt i alguns ho pateixen en carn pròpia d'una manera dramàtica. L'autonomisèria ens ha portat a una situació de pobresa, atur i exili econòmic esfereïdora. Com a conseqüència de l'espoli, castigats molt per sobre del que ens mereixem. Qualsevol canvi en l'escenari europeu provoca (com ara un moviment de Berlusconi) un daltabaix en la precària situació econòmica d'un país, el nostre, intervingut per Espanya. Centenars de milers de catalans no saben si treballaran la setmana vinent. I tampoc el destí immediat de mil i una altres variables sobre les quals parlem però no tenim ni punyetera idea de com hauran evolucionat (previsiblement a pitjor) d'aquí tres mesos. Aquest és l'estat de postració del país. I tanmateix, hi ha gent com l'autor del llibre que il·lustra aquest apunt que, segons sembla, troben que la cosa no és tan greu. Que podem anar tirant. Que la situació no és desesperada. I que, en sentit contrari, cal justificar fins al darrer extrem les incerteses de futur que suposa encetar el procés d'independència del país. Javier Cercas, com altres intel·lectuals espanyolistes a Catalunya, considera que l'autonomisme actual, enmig d'una onada d'acció recentralitzadora espatarrant, no presenta incerteses per als catalans.

Sembla ser que dins d'Espanya no hi ha incògnites de futur. Que no és una aventura mantenir la submissió als dictats de Madrid. Que no és un terreny desconegut el que ens espera sota la dependència. Que tot són certeses. Que podem assegurar amb contundència que continuarem dins l'euro. Que no tancaran milers d'empreses més. Que tindrem crèdit. Que els serveis públics seran sostenibles. Que es continuaran cobrant les pensions. Que les nostres institucions no continuaran en la fallida. Els independentistes, en canvi, ho acabem de veure a la darrera campanya electoral, hem de carregar amb l'obligació d'aclarir tots els dubtes de futur. Absolutament tots. De deixar-ho tot perfectament perfilat abans de salpar. Tenim, doncs, dues possibilitats. O enganyar el país com fan els dependentistes fent veure que saben on van Espanya i Europa, tot i que no tenen ni la més remota idea. O explicar obertament que creiem en les capacitats del nostre país si és capaç de prendre a les seves mans les regnes del seu futur. Si pot decidir i disposar dels seus recursos en funció dels interessos i les necessitats de la seva gent. I que les incògnites que ens esperen són, si fa o no fa, les mateixes que hauran d'afrontar en el futur la resta dels europeus, però que volem fer-ho essent els protagonistes de la nostra història. I que, sota aquesta premisa en el punt de partença, ja veurem com construïm aquest futur per a tothom incert. Perquè en les fronteres de la honestedat intel·lectual, també hauria d'haver algunes lleis.

Comentaris

  1. El present i el futur que ens espera és realment molt dur. Patim tres ofegaments, i això no hi ha qui ho aguanti. Abans de la crisi, la disbauxa de la dreta arruïnava les butxaques dels qui havien de fer despesa encara que no volguessin. Per exemple, els qui els calia com fos comprar pis. Ara, els mateixos malden per quedar-se tot el poc de diner que queda. Per exemple els bancs.
    A sobre, els catalans hem de rebre l'agressivitat espanyola perquè ja no ens queda ni un euro. Si encara en tinguéssim, ens l'arrabassarien com fos. Mentrestant, rebem per una tercera part. La de la repressió que ens fan els nostres carcellers des de fa 300 anys.
    I, això no hi ha qui ho aguanti. Rebre per tres bandes ens obliga fugir com sigui. Aquest Cercas i tants altres deuen ser els cambrers de la presó, els qui sempre tenen, troben manera de distreure el personal.

    Ahir a la nit, es va començar a palesar que CiU beuria de l'absenta servida per en Duran Ll. Sí, per més que ho vulgui desmentir. Deu ser el Cap de Cerimònies de la Presó...

    ResponElimina
  2. El que massa vegades ens du a la conclusió que l'independentisme per a molta gent és una tema ètnic.
    Volen quedar-se a Espanya sigui com sigui i sigui al preu que sigui

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…