Ves al contingut principal

El país on no vull viure (#regeneraciodemocratica)











Dissabte al matí. Torno de deixar un dels nens a una festa infantil d'aniversari. La tendinits em fa la vida impossible, així que, tot i que sóc enemic acèrrim del bus, no tinc més remei que agafar-lo per tornar cap a casa. A mig recorregut, dues parelles de jubilats seuen a la meva dreta. Mitjana d'edat, setanta anys. Una, amb accent andalús; l'altra, català. Naturalment, tota la conversa és en espanyol. I com a bons espanyols tots plegats criden d'allò més, així que m'entero absolutament de tot el que diuen. La crisi és el tema. Una filla porta set anys treballant a Mercadona. Estan preocupats perquè acomiaden els treballadors més antics i contracten de nous per una nòmina mensual que no arriba als vuit-cents euros. La crisi. Tot està molt malament. La cosa deriva cap al nostre estimat alcalde Bustos, en l'honestedat de qual tots manifesten una confiança cega. Perquè a tot arreu, diuen, s'ha robat molt. Ui s'investiguessin a fons qualsevol ajuntament. Poc pa per a tants xoriços.

Però no, el nostre alcalde no. Hi posen la mà al foc per la seva innocència. Si hagués fet coses greus ja estaria detingut. O no, que només posen a la presó els que han robat poc al carrer. Per tontos, afegeix un altre. El cervell m'esclata de tanta contradicció entre la defensa de l'alcalde imputat i la crítica a la corrupció generalitzada. Però el moment de l'explosió definitiva es produeix quan l'home d'accent andalús del seient del davant justifica convençut el nepotisme: ei, que si jo tingués un càrrec públic i pogués col·locar un fill o un gendre ho faria també com ell sense dubtar. Arriba la meva parada, davant del Corte Inglés, i m'apropo a la porta de sortida passant pel seu costat. Trec idealista foc pels queixals. Una feinada per aconseguir la independència i un altra, encara més gegantina, per transformar èticament i democràtica la mentalitat de generacions educades en la picaresca espanyola. Si això que portem entre mans no surt bé, desitjo, cada vegada de forma més fervent, que els meus fills vagin a viure a un país decent. Els hi faré entendre quan pugui que aquesta festa infantil s'ha d'acabar.

Comentaris

  1. Malauradament, els polítics (i empresaris, banquers...) corruptes no són uns marcians vinguts en un OVNI sinó que surten de la nostra societat. Segles d'estat borbònic no se solucionen d'un dia per l'altre. En això, sóc pessimista, pessimista...

    ResponElimina
  2. Malauradament, la ignorància és, i seguirà sent la tònica d'Espanya, i nosaltres embotits dins d'ella. De moment. Però, aquest tipus de gent segueixen sent, al meu entendre, els qui busquen el vot fàcil. Avui PP, demà PSOE. Tot a la seva vida és senzill -que no fàcil!- perquè no han tingut ocasió d'aprendre a tenir criteri. Portar-los a escola. Aprendre en majúscules. Com a màxim han tingut una mare prudent i conscient de la seva ignorància, i ha intentat educar els seus fills -a carreterades!- com el seu bon sentit li ho ha dictat. Mentrestant, els pares respectius com a màxim, i considerant-se qualificats, estaran fent de "savi de taverna" arreglant el món, entre un vas de vi i un altre.
    Si la meitat de la nostra població encara té aquesta ciutadania de quan les grans immigracions de la meitat del segle passat, no m'estranyarà gens que aquests no entenguin res de res, vivint com viuen en una terra que no és la seva i que els diuen que som tan dolents. Alerta!, que diu aquell, que aquesta gent era la més espavilada del seu poble!
    Per això, Espanya té Gobiernos com els que té.
    En el que fa a fugir del país, un amic meu de la primera joventut, dels 17 anys!, va decidir anar a viure a Paris. Ha fet una bona carrera i hi està molt ben situat. D'acord. Segueix essent tan revolucionari com quan va fugir. D'acord. Però, no hi és a l'olla on s'hi cou el brou, el drama. El meu pare el van venir a recollir per embarcar-lo cap Amèrica. Allà li oferien un càrrec cultural de pes. En va renunciar. "La guerra la tinc aquí i no allà", deia. Així li va anar.

    Amic Granollacs, aquesta gent que dius de l'autobús, són els peons innocents que Franco va desplaçar per intentar assimilar-nos per la sang amb ells! Franco els organitzava trens gratuïts des de Sevilla (el "sevillano") i el "Xangai" que venia de Galícia. Els anaven donant entrepans durant una ruta que era d'una setmana. Trens que tenien més de quaranta vagons i anaven tirats per terra, i en venien cada setmana. Ara els tenim aquí. La seva ignorància era i és l'arma dels franquistes! Ens destorben, sí. Però, també tenen el seu drama amagat. Els ho hem de respectar. Els hem d'aconseguir fer nostres fent-los arribar el nostre drama corresponent i amb el seu llenguatge.
    Perdona el meu "rotllo".

    ResponElimina
  3. Una persona de les mateixes característiques em confessava dissabte passat que si ell estigués en un càrrec "buidava la caixa"... Així, qui protesta?

    ResponElimina
  4. És a dir: la ignorància de molts catalans, així com la cobdícia i la corrupció de la classe política catalana (i de part de la ciutadania), és culpa d'Espanya. Menys demagògia, si us plau.


    Documentació: Els catalans i Espanya en la Història:
    http://pensarhispanico.blogspot.com.es/2012/12/catalans-espanyols-espanyols-catalans.html

    ResponElimina
  5. Dasein: no, Catalunya és una societat ni millor ni pitjor amb els problemes que tenen altres de cobdícia i corrupció. Aquí crec que no estàvem parlant de catalans ni d'altres nacionalitats.

    El que és culpa d'Espanya és l'espoli fiscal (que dirà que no), dels menysteniment per la nostra cultura i de qualsevol decisió que vulguem prendre. I com que no som ni millor ni pitjors us podeu aplicar igualment això de la demagògia tot i que darrerament esteu per sobre de la mitjana, en això i en tirar merda inventada per tot arreu i en amenaces pròpies del segle de la vostra mentalitat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…