Ves al contingut principal

El primer tros d'independència (#escolaencatalà)

Vés per on, gràcies al ministre Wert assolirem potser el nostre primer bocí d'independència. Sobirans en l'àmbit educatiu. La resposta dels partits àmpliament majoritaris al Parlament de Catalunya ha estat contundent. I encara que Pere Navarro ja recula, s'albira un horitzó d'insubmissió generalitzada a la nova llei orgànica d'educació que està perpetrant el govern espanyol. L'actitud dels partits catalanistes respon a una realitat molt punyent per a Espanya: la greu disfunció que suposa la decreixent implantació dels partits d'obediència espanyola a Catalunya. Una autèntica disfunció greu per manca de legitimitat. Que allò que decideix un govern espanyol amb majoria absoluta prou clara al Congreso sigui recolzat per menys d'un 20% dels votants catalans pot degenarar fàcilment en contestació molt àmpliament generalitzada a les colònies. El projecte recentralitzador i d'implosió del sistema autonòmic aprofitant la crisi no presenta obstacles a llocs com el País Valencià o les Illes Balears, on el sistema de partits local (amb només algunes peculiaritats no determinants) reprodueix el model estatal.

L'excepció basca i catalana, en canvi, provoca situacions d'autèntica il·legitimitat democràtica, com ara en el cas de la llei d'Espanyolització (dita Wert), on s'imposa el criteri de 28 diputats sobre el de 107. És a dir, el quart i el sisè partit a Catalunya, per via indirecta, imposen el seu model al que defensen totes les altres forces polítiques presents al Parlament del Principat. Obtenen als despatxos de Madrid allò que acaben de perdre estrepitosament a les urnes catalanes. I és així com una amplíssima majoria dels partits del país semblen decidits a fer respectar en aquest àmbit, únicament, la voluntat sobirana del Parlament de Catalunya expressada en la Llei d'Educació de Catalunya. I si els pactes que CiU i ERC estan confegint aquests dies acaben per cristal·litzar (ommmm!) aquesta mateixa estratègia haurà d'anar-se extenent a múltiples àmbits, com ara la fiscalitat i la hisenda pròpia, el sistema judicial, el control de la distribució energètica o la gestió de les grans infraestructures. És la construcció progressiva d'un nou estat que neix, bàsicament, de la il·legitimitat creixent de les decisions d'un govern amb un molt escàs fonament democràtic a Catalunya.

Comentaris

  1. Si, sinyor Granollacs.
    Estas en forma (, i me n'alegre).

    ResponElimina
  2. Mireu això, es molt interessant:

    http://www.youtube.com/watch?v=zxbzuYPAUa8&feature=youtu.be

    ResponElimina
  3. Estic totalment d'acord amb la insubmissió, evidentment, però no tinc tan clar que sigui la construcció d'un espai de sobirania. L'oposició a la llei Wert em recorda la postura dels que sempre han defensat les seleccions catalanes, que passat l'11S han acabat reconeixent que el que cal és la lluita per un nou estat, més que no pas el reconeixement de les seleccions, car amb aquest nou estat el reconeixement seria automàtic.
    És un dilema difícil: ens comencen a independitzar en àrees concretes, amb la resposta brutal de l'estat cas a cas o bé ens independeitzem de cop, mitjnçant un pronunciament parlamentari?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…