Ves al contingut principal

La compassió (#retallades)











Li he sentit dir en alguna conferència. En Junqueras hi fa referència sovint prenent una expressió emprada pel president Kennedy. És un terme odiat aquí, per les seves ressonàncies religioses, caritatives. Ens ho prenem com una mena de menyspreu, de rebuig soterrat, de llàstima. Però, en realitat, cercant el seu sentit etimològic vol dir patir amb, acompanyar els qui pateixen. Hem d'acceptar les retallades que ens imposen els poders forts de la Unió Europea? Segurament, no. Hem d'acontentar-nos amb la centrifugació de la despesa i la simultània limitació del dèficit amb la que, intencionadament, amb la finalitat d'ofegar-nos, ens lliga el govern espanyol? Ben segur, no. Hem de plantar cara a aquests dos dogals que ens estrenyen. Sense dubte. Tot i així, però, continua essent necessari establir mesures d'estalvi que suposen un mal intrínsec. Que afecten milers i milers de treballadors, de cotitzants, de consumidors, de pensionistes, d'usaris dels serveis públics. I si una cosa ha de millorar el nou govern de la Gestoria, atès que com a bona gestoria, la major part de les decisions econòmiques li venen (i encara més li vindran) imposades, és apropar-se més i millor a la gent que pateix.

Sí, ens cal un govern més compassiu. Potser la personalitat dels nous consellers hi podria ajudar. El país demana un govern que escolti més la gent. Que a més d'un Consell Assessor per la Reactivació Econòmica encapçalat pel president d'Abertis, visiti també escoles i hospitals. Parli amb el carrer. Sense enganyar, però compartint els seus neguits. Encaixant xiulades i crits. Oferint sacrificis propis. Prescindint dels privilegis que en altres temps serien assumibles. Visualitzant mesures d'estalvi. Acomiadant assessors. Deixant de fer mobbing als treballadors públics. Perquè si el govern de la Gestoria no canvia d'actitud, de tarannà, si no es fa més humil, correm el risc que l'independentisme que ara ha adoptat la força política més important de Catalunya s'associï a les retallades. Precisament, quan, en realitat, aquestes són una conseqüència de l'autonomisèria dels darrers trenta anys que ara pretenem trencar. Sí, sé que sóna malament i que potser he concretat poc, que tal vegada no sé ni jo mateix com fer-ho, però cal més compassió. Em sembla.

Comentaris

  1. I mireu que seria ben fàcil fer el tomb, girar aquesta truita tan cremada i resseca que tenim a la paella. Només un manifest conjunt del Banc de Sabadell i de La Caixa tancant caixa i dipositant els "calderons" a l'Agència Tributària Catalana. El bot majúscul de tota l'Espanya seria tan astronòmic, que seria absurd tornar enviar satèl·lits a l'espai.... És impensable i, alhora, molt senzill. Els seguiria gairebé tot el petit i mitjà empresariat català. Tancament de caixes des de dalt. Per què no?! Els beneficis dels dos bancs serien enormes... És qüestió de pensar-hi una mica i fer-ho. Igual que com aquell dia en que cadascú s'estrena... I, aquí la compassió seria compartida entre bancs i societat per primera vegada a la vida.
    Au, vinga....!!

    ResponElimina
  2. No crec que aquest dos bancs facin el que ens diu en Ramon, els bancs estan governats per persones que tenen una posició econòmica tan alta que la crisi la veuen com quan mirem un safareig on els peixos treuen el morro fora de l'aigua perquè aquesta esta enrarida i l'hi falta oxigen, ens ho mirem i o be diem als nets 'mireu quines bombolletes' o ens fa una mena de llàstima aliena.. però no movem un dit.. no es cosa nostra.. no hi podem fer res.. quina mandra !.
    A vegades diem que a Madriz no entenen res i que no poden preveure el que pot passar a Catalunya, però em sembla que a vegades a nosaltres ens passa quelcom de semblant. El dia que una guspira vagi a parar on no tindria i s'encengui l'herba seca i aixafada i el foc s'estengui com a l'estiu català, la gent pot sortir al carrer sense estelades i amb cares mes serioses que el 11S2012, aleshores els bancs i les botigues poden patir la ràbia d'un poble que fustigat fins la enèsima ratlla roja esclati i faci mal a qui no tindria. Que no arribem mai a aquest extrem.. però que tinguin cura de no fer-nos-hi arribar, una vegada allà pot passar de tot.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…