Ves al contingut principal

La decisió (#ERC)

Porta de Serrans (València)










Disculpeu la immodèstia, però els més veterans addictes a aquest bloc recordareu que, després de les eleccions autonòmiques de 2010, vaig escriure qui em semblava el millor recanvi immediat per a la direcció d'Esquerra: l'aleshores eurodiputat Oriol Junqueras. En dos anys (i com m'alegra), la realitat m'ha donat, en aquest cas (potser en no gaire més), la raó. La campanya i les primeres passes del president d'Esquerra després del 25-N han estat d'extrema intel·ligència. Ho dic mantenint la voluntat de no perdre en cap cas la independència que ha caracteritzat PBP fins ara. Un resultat absolutament espectacular i elogis (veurem quant temps duren) gairebé unànims. Fins i tot de Fernando Ónega al diari comtal. Confiem que en Junqueres no s'ho cregui. De moment, si més no, estic cent per cent d'acord amb l'estratègia adoptada per la direcció republicana pel que fa a la seva participació en la governabilitat d'aquesta propera legislatura històrica. Em sembla la millor per al partit, per al procés d'independència i per al país en el seu conjunt.

Anem a pams. Molts creuen des del frontisme nacionalista que el somni d'Esquerra ha estat el de suplantar CiU. Sempre he pensat (potser sóc minoritari) que l'objectiu (ben orientat o no; sovint, no) havia estat el de reemplaçar el PSC com a primer partit de l'esquerra a Catalunya. El 25-N, amb el 91% d'escrutini, després de trenta anys, ERC, finalment, ho va aconseguir. Això vol dir que es troba en condicions de créixer en aquest àmbit des del lideratge de l'oposició, de consolidar-se com a primer partit de l'esquerra i d'aixoplugar el sector catalanista que ha fugit i continuarà fugint (només cal llegir aquest article d'ahir de la Laia Bonet, una descomunal cleca a Pere Navarro) del Partit dels Socialistes. Però és que, a més, crec que no convé de cap manera que tots els independentistes (tret de la CUP) ens hi posem al govern per carregar amb el desgast que la crisi suposarà. Com dirien al banc, cal diversificar les inversions en temps de crisi. Deixar l'oposició a l'espanyolisme i la seva provada demagògia, seria obrir un flanc contra el procés de manera imprudent i gratuïta. Així que, el que toca ara (i aquest és l'enorme repte d'en Junqueras) és saber combinar un suport robust al govern en el camí del referèndum amb l'encaix de la crítica a les retallades que, desgraciadament, vulguem o no, caldrà continuar aplicant sota l'asfíxia dels mesos que ens queden d'autonomisèria.

Comentaris

  1. Totalment d'acord, el suport extern al Govern és la millor opció.El que cal és explicar-ho molt bé a la gent.

    Carles1640

    ResponElimina
  2. Doncs, sí. Ho confirmo! Potser jo sigui el més antic de la colla que ens hi vàrem apuntar al blog. I, sí, ho recordo: "Ramon, en Junqueres val molt". Llavores, jo ni n'havia sentit a parlar d'ell, d'en Junqueras. Coincideixo també en el valor de la seva intel·ligència, amb senzillesa però contundent. A més, poden fer un bon tàndem amb el nostre Timoner. Els dos els veig nets i clars i cultes, com és bastant normal a Catalunya dins l'àmbit polític. Tres condicionants que rebenten a Madrid, a més del nostre paràsit habitual Duran Ll.
    Crec, i espero, que sabran crear una bona estratègia comuna i positiva que els faci incombustibles.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…