La decisió (#ERC)

Porta de Serrans (València)










Disculpeu la immodèstia, però els més veterans addictes a aquest bloc recordareu que, després de les eleccions autonòmiques de 2010, vaig escriure qui em semblava el millor recanvi immediat per a la direcció d'Esquerra: l'aleshores eurodiputat Oriol Junqueras. En dos anys (i com m'alegra), la realitat m'ha donat, en aquest cas (potser en no gaire més), la raó. La campanya i les primeres passes del president d'Esquerra després del 25-N han estat d'extrema intel·ligència. Ho dic mantenint la voluntat de no perdre en cap cas la independència que ha caracteritzat PBP fins ara. Un resultat absolutament espectacular i elogis (veurem quant temps duren) gairebé unànims. Fins i tot de Fernando Ónega al diari comtal. Confiem que en Junqueres no s'ho cregui. De moment, si més no, estic cent per cent d'acord amb l'estratègia adoptada per la direcció republicana pel que fa a la seva participació en la governabilitat d'aquesta propera legislatura històrica. Em sembla la millor per al partit, per al procés d'independència i per al país en el seu conjunt.

Anem a pams. Molts creuen des del frontisme nacionalista que el somni d'Esquerra ha estat el de suplantar CiU. Sempre he pensat (potser sóc minoritari) que l'objectiu (ben orientat o no; sovint, no) havia estat el de reemplaçar el PSC com a primer partit de l'esquerra a Catalunya. El 25-N, amb el 91% d'escrutini, després de trenta anys, ERC, finalment, ho va aconseguir. Això vol dir que es troba en condicions de créixer en aquest àmbit des del lideratge de l'oposició, de consolidar-se com a primer partit de l'esquerra i d'aixoplugar el sector catalanista que ha fugit i continuarà fugint (només cal llegir aquest article d'ahir de la Laia Bonet, una descomunal cleca a Pere Navarro) del Partit dels Socialistes. Però és que, a més, crec que no convé de cap manera que tots els independentistes (tret de la CUP) ens hi posem al govern per carregar amb el desgast que la crisi suposarà. Com dirien al banc, cal diversificar les inversions en temps de crisi. Deixar l'oposició a l'espanyolisme i la seva provada demagògia, seria obrir un flanc contra el procés de manera imprudent i gratuïta. Així que, el que toca ara (i aquest és l'enorme repte d'en Junqueras) és saber combinar un suport robust al govern en el camí del referèndum amb l'encaix de la crítica a les retallades que, desgraciadament, vulguem o no, caldrà continuar aplicant sota l'asfíxia dels mesos que ens queden d'autonomisèria.

Comentaris

  1. Totalment d'acord, el suport extern al Govern és la millor opció.El que cal és explicar-ho molt bé a la gent.

    Carles1640

    ResponElimina
  2. Doncs, sí. Ho confirmo! Potser jo sigui el més antic de la colla que ens hi vàrem apuntar al blog. I, sí, ho recordo: "Ramon, en Junqueres val molt". Llavores, jo ni n'havia sentit a parlar d'ell, d'en Junqueras. Coincideixo també en el valor de la seva intel·ligència, amb senzillesa però contundent. A més, poden fer un bon tàndem amb el nostre Timoner. Els dos els veig nets i clars i cultes, com és bastant normal a Catalunya dins l'àmbit polític. Tres condicionants que rebenten a Madrid, a més del nostre paràsit habitual Duran Ll.
    Crec, i espero, que sabran crear una bona estratègia comuna i positiva que els faci incombustibles.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas