Ves al contingut principal

La Llei de Re-Espanyolització (#Wertgonya)

És lleig passar-se tot el dia dient ja us deia jo, però és que ja us deia jo. Durant els darrers anys, el sobiranistes exprés hem hagut d'empassar-nos com l'Oriol Pujol i la Irene Rigau anaven traient importància a les successives passes que ens han portat fins al dia d'avui. De forma incomprensible. Afortunadament, la nova CDC de després de l'11-S ha canviat també, en aquest punt, de perspectiva, i la consellera ha optat per la dignitat (amb el secretari general d'Universitats Antoni Castellà) en la seva resposta, gràfica i visible, de plantada, al ministre José Ignacio Wert. Per sort, sembla també que podrem bastir un gran front de 107 diputats contra la il·legitimitat de la imposició espanyola d'un nou model educatiu i lingüístic colonial. Però, insisteixo, no calia ser un linx per saber el que estava passant. Un treball de sapa ordit amb paciència i constància de fa temps. Una doble ofensiva judicial i legislativa amb un propòsit clar: acabar amb la immersió lingüística a Catalunya. Fa temps que l'espanyolisme polític i mediàtic va triar aquest objectiu, amb la finalitat d'esberlar la unitat i la convivència a casa nostra. Aznar dixit.

La pedra angular d'aquest projecte d'imposició fou la sentència de l'Estatutet de l'estiu de 2010. Fou absolutament demolidora: va refermar de manera incontestable el principi que qualsevol llei catalana, per molta força i consens que suscités al nostre país, restava sotmesa a la legislació de rang superior emanada del Congrés espanyol (encara que, com és el cas, representi 28 dels 135 diputats del nostre Parlament). Fos l'àmbit competencial que fos. En definitiva, que no existien competències exclusives ni blindades. I amb la majoria absoluta del Partit Popular a finals de 2011, dit i fet. Perquè passa que ara urgeix de veritat. Passa que ara comencen a veure les orelles al llop de la nostra independència. Del trencament sentimental. De la d'esespanyolització galopant de la societat catalana. En aquestes eleccions han comprovat que ja només són majoritaris a certes ciutats d'alta concentració d'antiga immigració espanyola. I cal aturar el procés d'integració com sigui. Es precís que que els fills dels fills dels immigrants continuïn fent de carn de canó de l'ocupació i el drenatge colonial espanyol. Encara que sigui tirant de Liquidació Autonòmica (ai no...).

Comentaris

  1. Afortunadament, aquests feixistes espanyols són d'un nivell d'ignorància tan gran que ens permet veure'ls amb prou distància.
    Pel què acabo d'escoltar de la mateixa Irene Rigau, es veu que va ser tota la preparació de la reunió la que va ser massa des-protocolada fins i tot. Un desgavell total que només pot provocar un inepte de la talla Wert. Xoquen i seguiran xocant amb la mateixa paret en què ho estan fent darrerament: La guerra actual és amb lleis i diners; no pas amb les armes. I, d'això no en saben gens. Els "seus" diners són els nostres i les lleis, i més les internacionals, estan a favor nostre.
    Quan se'ls acabi la paciència de fer colar ase per bou, llavores serà quan vindran els nois de la camisa blava, falange amb els seus atemptats. Preparats.

    ResponElimina
  2. repetiré, com en anteriors ocasions, que el gran fracàs d'Espanya és no haver aconseguit enquistar un nacionalisme ètnic espanyol basat en els descendents de la immigració del sXX. Queden unes bosses que l'encertadíssim mapa de vilaweb descriu prou bé, i poca cosa més.
    Amb un grau més o menys alt, els fills i néts d'aquells espanyols s'han anat integrant, i molts d'ells figuren en els rengles de l'independentisme. A l'alçada que hem arribat, no ho revertiran.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…