Ves al contingut principal

La Llei de Re-Espanyolització (#Wertgonya)

És lleig passar-se tot el dia dient ja us deia jo, però és que ja us deia jo. Durant els darrers anys, el sobiranistes exprés hem hagut d'empassar-nos com l'Oriol Pujol i la Irene Rigau anaven traient importància a les successives passes que ens han portat fins al dia d'avui. De forma incomprensible. Afortunadament, la nova CDC de després de l'11-S ha canviat també, en aquest punt, de perspectiva, i la consellera ha optat per la dignitat (amb el secretari general d'Universitats Antoni Castellà) en la seva resposta, gràfica i visible, de plantada, al ministre José Ignacio Wert. Per sort, sembla també que podrem bastir un gran front de 107 diputats contra la il·legitimitat de la imposició espanyola d'un nou model educatiu i lingüístic colonial. Però, insisteixo, no calia ser un linx per saber el que estava passant. Un treball de sapa ordit amb paciència i constància de fa temps. Una doble ofensiva judicial i legislativa amb un propòsit clar: acabar amb la immersió lingüística a Catalunya. Fa temps que l'espanyolisme polític i mediàtic va triar aquest objectiu, amb la finalitat d'esberlar la unitat i la convivència a casa nostra. Aznar dixit.

La pedra angular d'aquest projecte d'imposició fou la sentència de l'Estatutet de l'estiu de 2010. Fou absolutament demolidora: va refermar de manera incontestable el principi que qualsevol llei catalana, per molta força i consens que suscités al nostre país, restava sotmesa a la legislació de rang superior emanada del Congrés espanyol (encara que, com és el cas, representi 28 dels 135 diputats del nostre Parlament). Fos l'àmbit competencial que fos. En definitiva, que no existien competències exclusives ni blindades. I amb la majoria absoluta del Partit Popular a finals de 2011, dit i fet. Perquè passa que ara urgeix de veritat. Passa que ara comencen a veure les orelles al llop de la nostra independència. Del trencament sentimental. De la d'esespanyolització galopant de la societat catalana. En aquestes eleccions han comprovat que ja només són majoritaris a certes ciutats d'alta concentració d'antiga immigració espanyola. I cal aturar el procés d'integració com sigui. Es precís que que els fills dels fills dels immigrants continuïn fent de carn de canó de l'ocupació i el drenatge colonial espanyol. Encara que sigui tirant de Liquidació Autonòmica (ai no...).

Comentaris

  1. Afortunadament, aquests feixistes espanyols són d'un nivell d'ignorància tan gran que ens permet veure'ls amb prou distància.
    Pel què acabo d'escoltar de la mateixa Irene Rigau, es veu que va ser tota la preparació de la reunió la que va ser massa des-protocolada fins i tot. Un desgavell total que només pot provocar un inepte de la talla Wert. Xoquen i seguiran xocant amb la mateixa paret en què ho estan fent darrerament: La guerra actual és amb lleis i diners; no pas amb les armes. I, d'això no en saben gens. Els "seus" diners són els nostres i les lleis, i més les internacionals, estan a favor nostre.
    Quan se'ls acabi la paciència de fer colar ase per bou, llavores serà quan vindran els nois de la camisa blava, falange amb els seus atemptats. Preparats.

    ResponElimina
  2. repetiré, com en anteriors ocasions, que el gran fracàs d'Espanya és no haver aconseguit enquistar un nacionalisme ètnic espanyol basat en els descendents de la immigració del sXX. Queden unes bosses que l'encertadíssim mapa de vilaweb descriu prou bé, i poca cosa més.
    Amb un grau més o menys alt, els fills i néts d'aquells espanyols s'han anat integrant, i molts d'ells figuren en els rengles de l'independentisme. A l'alçada que hem arribat, no ho revertiran.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…