Ves al contingut principal

La propera gran manifestació del país (#democracia)

D'ençà del 2006 hi ha hagut quatre grans manifestacions sobiranistes a Catalunya. La darrera, no cal dir-ho, descomunal. Segons diuen els propis mitjans internacionals, la més gran que hi ha hagut a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Poca broma. Encara que penseu que no és possible fer-la encara més multitudinària he de dir-vos que esteu equivocats. Sí que ho és. En els propers mesos, crec que fins i tot abans de l'Onze de Setembre de 2013, en viurem una encara més gran. Hi aniran els mateixos partits que van participar en l'organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana i encara s'afegirà algun altre. Ja veig la capçalera: Democràcia i llibertat: volem votar! Crit unànime, alternant amb el nostre clàssic in-inde-independencià. Centenars de milers de catalans reclamarem al carrer que som un subjecte de dret polític, que ens mereixem disposar de capacitat pròpia, de sobirania per decidir el nostre futur. Així de simple.

Aquesta serà la primera gran batalla que, amb la complicitat del món democràtic, haurem de guanyar a l'espanyolisme. El dret a votar. Sí no assolim una victòria de fet, ens carregarem de raó davant del món. Tot i les amenaces que el govern espanyol ha començat a engaltar-nos tot just subscrit el Pacte per la Llibertat, crec que és una guerra en la qual serà moralment difícil derrotar-nos. Posar una llei per davant la democràcia és quelcom que només fan els països amb un ADN tan històricament dubtós com el que ens té empresonats. I aquesta és la batalla que ens obrirà la victòria. Perquè si se'ns atorga el dret a decidir, si els espanyols acceptessin que això ho podem votar, hauríem fet ja el més difícil. És possible que no sigui així. El món ho veurà i el nostre Parlament podrà aleshores actuar en conseqüència en defensa de la nostra dignitat, de la democràcia i la llibertat. Així doncs, amics i amigues, aviat caldrà tornar a sortir al carrer. I ens retrobarem amb la majoria del país.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…