Lliçó moral en temps de guerra (#llibresxllegir)

Encara que feia mesos que la tenia a la reserva, per gentilesa dels seus autors (mil gràcies!), he tingut l'oportunitat de llegir Bon cop de falç (Barcelona: Columna, 2011. 399 p.), narració de Ramon Gasch i Andreu González (Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica) en la qual el protagonista, el pagès gros Joan Martí, transita els temps dolorosos de la Guerra dels Segadors. Sempre he recolzat la idea (potser poc original) que necessitem referents culturals, literaris i audiovisuals, al voltant dels dos grans moments de la història nacional de l'edat moderna: el 1640 i el 1714, tan profundament lligats a la història de la nostra sobirania robada. En el cas de la revolta catalana, els mesos que van del Corpus de Sang, del 7 de juny de 1640, a la gran victòria de Montjuïc el 26 de gener de 1641, absolutament apassionants en perspectiva històrica, donarien per a elaboració de productes culturals d'alt nivell a l'abast de tothom. Encara que ara ens la neguin, tenim una gran història al darrera i, cada vegada més, els nostres compatriotes gaudeixen desconbrint-la mitjançant aquesta via indirecta però eficient que constitueix la novel·la històrica. Tant de bo, de la lectura de Bon cop de falç sorgeixi també la voluntat d'aprofundir en les grans obres dels historiadors, de mossèn Sanabre a Antoni Simon, sobre la Guerra de Separació.

Bon cop de falç (amb només algun retret de terminologia institucional) té tot els ingredients d'una gran història, explicada amb agilitat i eficiència narrativa. I és història nostra. Desgraciadament, la violència i la mort són presents en un lloc central. Com el que ocupà en la vida dels catalans d'aquells anys. Joan Martí viu tots els grans moments de la guerra: la revolta contra els allotjaments al rerepaís, l'encalçament dels poderosos fins a la mort del virrei a Barcelona, la cruel massacre castellana de Cambrils (que comencem a commemorar com és mereix!), la gran victòria de Montjuïc, la caiguda de Perpinyà (per sempre més) a mans francocatalanes, l'esclat de la pesta (l'enemic invisible) i l'ensorrament del domini francès; finalment, l'entrada de Joan Josep d'Àustria i el retorn de Catalunya, un país completament exhaust, a mans de Felip IV de Castella. Tot plegat, integrat en una trama personal i familiar, en la qual, es manté sempre subjacent una reflexió moral sobre la profunda dissort d'aquells que són empesos al mal intrínsec de la violència per defensar, la seva família, el seu país, allò que més s'estimen. Autodestrucció al servei dels altres. Una història catalana.

Comentaris

  1. Documentació: els catalans i Espanya: http://pensarhispanico.blogspot.com.es/2012/12/catalans-espanyols-espanyols-catalans.html

    ResponElimina
  2. Fas molt bé de recomanar-nos alguns llibres d'història novel·lada, molt bé. Perquè sinó, un va a les palpentes. El millor assessor de llibres?: Granollacs!! Per a mí, em resulta molt atractiu aprendre història amb la novel·la. Amb el cinema està passant igual. Aquest renaixement de la nostra cultura històrica a través dels mitjans AV (hi afegeixo la literatura) ha de permetre amb molt poc temps una conscienciació de la nostra identitat molt millor que amb tots els llibres de text, per imprescindibles que siguin.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas