Ves al contingut principal

Lliçó moral en temps de guerra (#llibresxllegir)

Encara que feia mesos que la tenia a la reserva, per gentilesa dels seus autors (mil gràcies!), he tingut l'oportunitat de llegir Bon cop de falç (Barcelona: Columna, 2011. 399 p.), narració de Ramon Gasch i Andreu González (Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica) en la qual el protagonista, el pagès gros Joan Martí, transita els temps dolorosos de la Guerra dels Segadors. Sempre he recolzat la idea (potser poc original) que necessitem referents culturals, literaris i audiovisuals, al voltant dels dos grans moments de la història nacional de l'edat moderna: el 1640 i el 1714, tan profundament lligats a la història de la nostra sobirania robada. En el cas de la revolta catalana, els mesos que van del Corpus de Sang, del 7 de juny de 1640, a la gran victòria de Montjuïc el 26 de gener de 1641, absolutament apassionants en perspectiva històrica, donarien per a elaboració de productes culturals d'alt nivell a l'abast de tothom. Encara que ara ens la neguin, tenim una gran història al darrera i, cada vegada més, els nostres compatriotes gaudeixen desconbrint-la mitjançant aquesta via indirecta però eficient que constitueix la novel·la històrica. Tant de bo, de la lectura de Bon cop de falç sorgeixi també la voluntat d'aprofundir en les grans obres dels historiadors, de mossèn Sanabre a Antoni Simon, sobre la Guerra de Separació.

Bon cop de falç (amb només algun retret de terminologia institucional) té tot els ingredients d'una gran història, explicada amb agilitat i eficiència narrativa. I és història nostra. Desgraciadament, la violència i la mort són presents en un lloc central. Com el que ocupà en la vida dels catalans d'aquells anys. Joan Martí viu tots els grans moments de la guerra: la revolta contra els allotjaments al rerepaís, l'encalçament dels poderosos fins a la mort del virrei a Barcelona, la cruel massacre castellana de Cambrils (que comencem a commemorar com és mereix!), la gran victòria de Montjuïc, la caiguda de Perpinyà (per sempre més) a mans francocatalanes, l'esclat de la pesta (l'enemic invisible) i l'ensorrament del domini francès; finalment, l'entrada de Joan Josep d'Àustria i el retorn de Catalunya, un país completament exhaust, a mans de Felip IV de Castella. Tot plegat, integrat en una trama personal i familiar, en la qual, es manté sempre subjacent una reflexió moral sobre la profunda dissort d'aquells que són empesos al mal intrínsec de la violència per defensar, la seva família, el seu país, allò que més s'estimen. Autodestrucció al servei dels altres. Una història catalana.

Comentaris

  1. Documentació: els catalans i Espanya: http://pensarhispanico.blogspot.com.es/2012/12/catalans-espanyols-espanyols-catalans.html

    ResponElimina
  2. Fas molt bé de recomanar-nos alguns llibres d'història novel·lada, molt bé. Perquè sinó, un va a les palpentes. El millor assessor de llibres?: Granollacs!! Per a mí, em resulta molt atractiu aprendre història amb la novel·la. Amb el cinema està passant igual. Aquest renaixement de la nostra cultura històrica a través dels mitjans AV (hi afegeixo la literatura) ha de permetre amb molt poc temps una conscienciació de la nostra identitat molt millor que amb tots els llibres de text, per imprescindibles que siguin.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…